Hui fa trenta-un anys que el Xúquer arrasà amb les dos comarques de la Ribera unint-les per primer cop amb una immensa bassa d’aigua. La gent més gran recordarà aquells dies amb certa tristesa per tot allò que es va perdre aquells dies, els no tan grans ho recordaran perquè senzillament, tot i la curta edat amb què s’hi enfrontaren, és una cosa difícil d’oblidar i els més menuts hauran sentit mil històries d’algun dels seus éssers pròxims o als distints mitjans de comunicació. En definitiva, la ‘pantanà’ de Tous és sens dubte un dels episodis de tragèdia natural més dramàtic des de la riuada de la ciutat de València allà per un mes d’octubre de l’any 1957.
No és estrany un octubre plujós a la nostra terra. De fet, aquest càlid mes d’octubre d’enguany fa que la gent en parle estranyada per les altes temperatures. Aquell octubre però va ser una altra cosa. Es van registrar precipitacions de fins a 1000mm des del dia 19 fins al 21 i això va fer que el pantà de Tous es desbordara i començara a vessar aigua. Però el dia 20, amb el trencament del pantà, tot es va desencadenar i canvià la vida de mols veïns dels pobles de la Ribera del Xúquer. Recordem paraules colpidores a les ràdios avisant que la presa s’havia trencat, gent baixant de camions militars amb mantes com en qualsevol pel·lícula de guerra que vegem, camps inundats, pobles arrasats… Entre els més afectats hauríem de destacar per exemple Alzira, Carcaixent, Alberic, Albalat de la Ribera, Sumacàrcer, Alcàntera del Xúquer…pobles als quals el riu els donava la vida i en aquell moment els l’estava destrossant. Si volem ser justos, hem de mencionar dos pobles que van perdre l’espai físic a la comarca, Gavarda i Beneixida que van veure com tota la seua vida es desplaçava a escassos quilòmetres per por que el riu els ho tornara a traure tot. El tràgic resultat va ser de 8 morts, milers de desplaçats i gent que ho va perdre absolutament tot, no solament la part econòmica, també els records i els sentiments de seguretat que dóna la terra pròpia.
Hui, després de molts anys de lluita, el cas encara no està resolt. Tot i la resolució judicial, continuen els dubtes pels repartiments de les indemnitzacions o el desinterés amb què tracten els damnificats de l’associació Aspertous. Tampoc podem oblidar que molta gent no va poder bregar per continuar amb l’etern judici de responsabilitats, altres continuen pagant els préstecs que van haver de demanar i, això, només es resumeix amb una paraula: vergonya.
La memòria col·lectiva ha de recordar però, que les comarques de la Ribera del Xúquer van demostrar que la solidaritat entre la gent no falla mai. Encara emociona pensar com veïns dels pobles menys afectats acollien gent que a penes coneixien o fins i tot no coneixien, i això és el que ha de quedar guardat a la ment dels valencians. És evident que contra la naturalesa no es pot fer res, però no cal oblidar que va ser el cas obert més llarg de la història judicial de l’Estat espanyol i això, amb tantes vides afectades, no es pot tolerar de cap manera. Esperem que l’accident de metro no haja d’arribar a tal extrem.
