Sergi Tarín / Castelló.
“Açò és un conte de fades”. Així es referí Francisco de Antonio, advocat de l’acusació popular, al judici a Carlos Fabra. Un relat meravellós on la gent oblida què, quan i com han passat les coses. Ahir, tres empleats de l’oficina de Bancaixa al carrer de Cavallers feren una impol·luta demostració de desmemòria. Segons el sumari, l’anar i vindre de Fabra o gent de la seua confiança a aquella sucursal fou incessant. Ho demostren els continus moviments de compte corrent. Malgrat això, a les caixeres Maria del Carmen Farinós i Luisa Remedios Flores, no els consta cap visita de l’expresident de la diputació a qui -en tot cas- el recorden “de Castelló”, però no del banc. Quan s’acabà l’interrogatori, Flores s’aixecà amb l’entusiasme de la faena feta. “¡Fins després, me’n alegre de vore-vos!”, es dirigí cap al vell matrimoni. I Fabra assentí i ajocà el cap de manera admonitòria.
Més extraviada fou la declaració del també empleat bancari Enrique Pons. Espentat per la fiscalia, Pons furgà entre un fang de pensaments confusos: “Conec a don Carlos per la vista”. A continuació desgranà una narració inquietant en la que explicà que Fabra acudia de tant en tant a la sucursal, seia en silenci en el sofà del hall i, després d’una bona estona, s’alçava i marxava. Quan de Antonio abandonà l’estat de petrificació i intentà aclarir el relat, el jutge magistrat el tallà amb to de guillotina: “ha dit el que ha dit i ja està”. El següent a declarar fou Guillermo Remón, xofer de Fabra durant 13 anys i, segons els escrits, l’emissari principals als bancs. “Sóc molt amic de Don Carlos”. Fou l’única certesa enmig del vot de silenci i el secret de fidelitat. El mateix passà amb dos dels sis escortes amb què comptava el totpoderós líder castellonencs. Un d’ells, Antonio Gascón, després de minuts de tenalla de l’acusació, reconegué que entregà tres sobres en oficines bancàries durant 18 anys al servei “del senyor Carlos”.
Perfil torbador
La fase testifical, que se tancà ahir, deixa un perfil de Fabra ben torbador. A banda de president de la diputació i alt càrrec del PP, també era corredor d’assegurances, assessor en plaguicides, secretari de la Cambra de Comerç i ambaixador plenipotenciari dels interessos econòmics de la província. Una mena de demiürg local que podia estar en tres llocs diferents a la mateixa hora i viatjar a la velocitat del llamp entre Castelló i Madrid. Elements més propis de la mística i que convertixen els fets en un cúmul d’ombres, talment com si es veieren a través d’unes ulleres enfosquides. Ni els fets suposadament més incontestables s’han salvat de la boira. És el cas de la reunió de juliol de 1999 al ministeri d’Agricultura en la que Fabra, teòricament, hauria mediat davant Jesús Posada, ministre aleshores, per a què s’aprovaren llicències de plaguicides a Naranjax, l’empresa de Vicent Vilar. Sempre s’havia dit que la trobada fou el 12 de juliol i que dos dies més tard se certificaren els permisos. Juan José Ortiz, diputat aleshores del PP i actualment portaveu adjunt d’esta formació al Senat, reconegué ahir que ell organitzà la reunió, però que fou el 19 i no el 12. “Això ens deixa descol·locats”, reconegué de Antonio, qui prosseguí: “Com demostrar-ho? Si es tractà d’una reunió informal, no hi haurà constància”.
A eixa cita acudí Juan Costa, Secretari d’Hisenda llavors, qui ahir, per videoconferència, la definí com “àmplia i institucional”. Res més. També fou interrogat, a Madrid, Rubén Moreno, diputat del PP i Secretari General de Gestió i Cooperació Sanitària al 2002. Moreno manifestà que l’únic record de Naranjax té una durada de 10 segons. “Eixe any hi hagué una reunió al ministeri entre la ministra Villalobos, Fabra i Vilar. El meu despatx estava a prop i, com que venien de Castelló, passaren abans a saludar-me”. I com que ja se sap que la distància fa l’oblit, Esteban González Pons, vicesecretari d’Estudis i Programes del PP i aleshores portaveu d’este partit al Senat, també es mostrà lacònic des del Congrés: “Fabra era molt important en el partit i no necessitava dirigir-se a mi. Tenia accés als ministeris”.
Arquitectura laberíntica
Però el testimoni més revelador de la jornada fou el més discret en aparença. Florentino Pellejero, inspector regional d’Hisenda entre el 2002 i el 2010 donà algunes claus dels quatre delictes fiscal pels quals Fabra també està acusat i que sumarien un forat en el seu patrimoni de 3,7 milions sense justificar entre 1999 i 2004. Pellejero reconegué que des de Hisenda no pogueren quantificar la magnitud del possible delicte perquè els recursos per a investigar eren limitats i Fabra no els remití tota la documentació sol·licitada. Per això ho posaren en coneixement de la Fiscalia i s’obri una peça separada dins del procés. Suposadament, la defraudació s’hauria produït a través de milers de moviments als 19 comptes bancaris dels que Fabra era titular i dels 75 per als quals estava autoritzat. Una arquitectura financera laberíntica esculpida en desenes de toms i que els perits d’Hisenda tractaran a partir de dimarts vinent. Un material sense dret a oblit ni rectificacions malgrat el desig d’alguns per transformar els 10.000 fulls de sumari en una estèril col·lecció de papers en blanc.
