Cinc models de soledat

El moment clau és el del click. A les 10.30 algú premé el botó i retratà alguna cosa més que un moment històric o cinc acusats en la banqueta.

Per damunt de la capa acolorida, dels fils comuns del infortuni, de la roba i els gestos, hi havia eixa pudenta sentor a vides desballestades només explicables una per una. De fet, si el buit és una suma d’absències, el de Carlos Fabra, ahir, degué ser abismal. En el tràngol, només comptà amb l’escanyolida representació d’una vintena d’adeptes. Cap càrrec públic. De la seua estirp només rebé, dies abans, el frec del president de la Generalitat. Un suport desganat però sense rubors i que demostra que l’altre Fabra, Alberto, no és menys bel·ligerant amb la corrupció que els seu predecessors. Senzillament preferix uns corruptes a uns altres.

De soledat a soledat, la de Maria Amparo Fernández, l’exdona de Fabra, esdevé quasi antropològica. Hereva rica de la burgesia alcoiana, ahir escoltà la petició de sis anys de presó amb una submissió esfereïdora. La mateixa amb la qual ha viscut la biografia del seu marit i el rumor en crit de les infidelitats i els excessos. Corprèn la compassió amb què la saluden les amistats. Llàgrima vivent, passejà la indolent aristocràcia per l’únic palau que li ha estat possible, el de justícia.

I del vellut al fang. Soledat de pols. La de Montserrat Vives, l’ exdona ultratjada de Vicent Vilar. Potser el més possible de tots els personatges. O almenys amb més recursos per a la supervivència. La seua defensa, a càrrec de l’ultradretà Wenley Palacios, esdevingué un autèntic vodevil. Ella es feu l’estàtua i la mare coratjosa mentre el lletrat feia dringar tot tipus d’impudícies. Per exemple, el relat indecorós de la violació de Vilar, amb quatre hores ininterrompudes de sacsejos. Així de cru. I la seca realitat diària, amb visites periòdiques a Cáritas i la solidaritat del rector de Benicàssim, que fa dos mesos posà l’arròs de la paella en la comunió del fill menut.

Entre la parella feta a miques i flama del big bang, hi ha Miguel Prim, la veu de Fabra pels ministeris madrilenys. El relat de les acusacions, és a dir, la descripció d’un tipus persuasiu i insistent no s’acobla a la imatge fotogràfica, a eixe aspecte tan d’acord amb el cognom, els vestit ben gran, el rostre fet a trossos, una suma de mirada de nàufrag en sala de vistes o de mariachi amb tots els colors de la nicotina estampats en el bigot. Tot amb un posat indeterminat de malalt i vividor, d’immisericorde i de beat.

Així fins arribar a l’altre extrem de la banqueta. Vicent Vilar. Una soledat al·lucinada de polo blanc, pantalons curts i sabates esportives negres. I el somriure ridícul esculpit a la cara. Esculpit i escopit a Fabra contínuament. Eixe somriure cru de la venjança i d’un rancor cosit minuciosament. Sense dubte el rostre més pur i insistent de la fotografia, el més cert i inoblidable. Un crit mut, insuportable, de la tossuderia i l’abominació.