De fet, Riquer és considerat un dels erudits més importants de la Catalunya del segle XX i un gran estudiós de la llengua romanç tant en occità com en castellà i català.
Entre els nombrosos reconeixements, el 1991 fou guardonat amb el Premi Nacional d’assaig de les Lletres Espanyoles i el 1997 amb el Premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials.
Dos anys després, l’any 1999, al professor de Riquer se li va concedir el Premi Lletra d’Or per Quinze Generacions d’una família catalana, que va seguir el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles l’any 2000. L’any 2005, el rei Juan Carlos I li concedí el títol de Grandesa d’Espanya i va ser guardonat amb la Medalla d’Or de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE).
Senador per designació reial a la Corts constituents (1977-1979), Martí de Riquer també ha rebut distincions com el Premi March (1962), el Premi Ramon Llull (1970), el Premi Nacional de Literatura Catalana a la investigació (1985) i el Premi Internacional Menéndez Pelayo (1990).
Martí de Riquer, comte de Casa Dávalos, és el més antic dels membres de número de la RAE. Va ser elegit acadèmic amb la cadira H, el 17 de desembre de 1964 i va ingressar a la RAE el 16 de maig de 1965 amb el discurs titulat Vida caballeresca en la España del siglo XV.
Entre les seues obres destaquen, a banda de les dedicades a Cervantes i el Quixot, Los trovadores (1975), Historia de la Literatura Universal (1957-1959), Historia de la Literatura Catalana (1964-1996), Estudios sobre el Amadís de Gaula (1987) i Reportajes de la Historia (2010), escrit en col·laboració amb el seu fill Borja de Riquer.
