Hi ha coses que una han d’esperar per a explicar-les en el seu moment. Valen més guardades fins que arribe el dia. I ha arribat.
El divendres 20 de desembre l’empresari José Alcántara va pujar personalment al despatx del Secretari de l’Ajuntament per a certificar la validesa de la moció de censura que es va presentar minuts després en el Registre General. José Alcántara és l’amo d’un partit polític, el Centre Liberal Renovador (CLR). Amo en tota l’extensió de la paraula. Amo de les sigles, amo dels regidors i amo de les decisions que prenen. A mi m’ho va deixar clar, sense embuts ni ambages, al juny de 2011, en els dies previs a la constitució del nou govern de coalició després de les eleccions municipals de maig.
En aqueixos turbulents i confusos dies de fatxenderia, desvergonyiments, humiliacions i mentides per part de Pedro Mancebo, que no feia més que comportar-se com el que és, l’única veritat la vaig obtenir de l’empresari Alcántara. Almenys, ell va parlar clar, va mostrar les seues cartes i em va convidar a jugar la partida.
La trobada va ser casual, en un cèntric carrer d’Oriola. Davant les dificultats que els estava posant per a cedir dos anys l’alcaldia al CLR, senzillament em va dir: “Porte molts anys esperant governar… I ara em toca a mi”. La meua sorpresa va ser la justa. Tots coneixem la història política d’aquest poble i la catadura d’alguns dels seus personatges. Li vaig preguntar si ell s’havia presentat a les eleccions, si en tot cas era regidor. Em va contestar que si volia ser alcaldessa, hauria de parlar amb ell i solament amb ell. Que, de no ser així, mai seria alcaldessa d’Oriola.
Li vaig respondre amb el llenguatge que es mereixen les fanfarronades, els que es creuen els putos amos, els que menyspreen la democràcia, els que gestionen la manifasseria, els que menyspreen la qualitat política de les institucions. Li vaig dir que jo no seria alcaldessa, però vaig jurar que ell mai trepitjaria l’alcaldia d’Oriola mentre ho poguera evitar.
Aquesta conversa en ple carrer va decidir el futur polític d’Oriola. Tot va ser així de senzill. Vaig parlar amb els meus companys del grup socialista, vaig parlar amb Monserrate Guillén, a qui vaig telefonar aqueixa mateixa vesprada, i vaig renunciar a l’alcaldia d’Oriola. Solament li vaig demanar una cosa a l’actual alcalde i així ho pot ratificar: que mai deixaria que Alcántara trepitjara el seu despatx.
Durant els mesos que Mancebo i López Bas van ser els nostres socis, Alcántara va acampar a plaer pels despatxos d’Hisenda i d’Infraestructures, va manejar documentació oficial i va dictar instruccions.
He viscut campanyes d’assetjament i enderrocament per part de Mancebo per plantar-li cara a tot açò. S’ha desgastat la meua imatge personal i ho he acceptat esperant que el temps posara les cartes de cap per amunt perquè sabia que arribaria un dia en què podria i hauria d’explicar-ho. L’espera ha acabat i divendres passat, quan vaig saber que Alcántara en persona estava en el Registre General lliurant la moció, vaig anar corrent a fotografiar-lo amb el meu mòbil.
Que sàpia tota Oriola que hem governat un municipi sabent sempre que no anàvem a cedir res als xantatges ni manifasseries. Al PSOE li va costar l’alcaldia d’Oriola i al govern municipal, la majoria. Afrontem governar en minoria i assumir les conseqüències. Afrontem les dificultats enfront d’un PP ansiós i àvid pels seus interessos econòmics i pres dels seus assumptes judicials. Afrontem la brutal fractura i les vicissituds del tripartit. Jo, personalment, he assumit el major desgast.
Però tothom ha de saber que la lluita primordial i radical d’aquests dos anys i mig de govern a Oriola, amb els nostres encerts i errors, ha estat que cap esquenadret, enxampe, trampós o corrupte dictara els nostres actes. Oriola portava molts anys governada per tipus que no es presenten a les eleccions i açò va acabar en 2011.
He tornat a recordar moltes vegades aquella trobada. I hui, quan he abandonat voluntàriament la meua acta de Regidora en l’Ajuntament, vull dir que em sent molt orgullosa de fer el que vaig fer i que tornaria a fer-ho. Que cap vara mereix la pena si el diable et demana l’ànima a canvi. I que el temps és el millor jutge. Açò espere i en açò confie.
