Com que la major part de l’obra de l’arquitecte a la ciutat s’ha desenvolupat en el període de regiment del PPCV, entre l’esquerra ciutadana darrerament s’ha posat de moda, no sense certa raó, blasmar l’obra de Calatrava en comentaris, articles i fins i tot en algun vídeo. Compartisc una part d’aqueixa crítica, però anem a pams: si el que es tracta és de reprovar les desmesurades desviacions pressupostàries en les obres realitzades o les errades tècniques estic totalment d’acord, però en altres parts de la resta no.
El desficaci pressupostari és evidentment culpa d’ell, però no sols, ni majoritàriament, d’ell. La major part de la responsabilitat de complir els pressuposts acordats és de l’Administració que contracta. No li ha passat únicament ací, quan va construir el gratacels El Torso, a Malmö, ja li va passar, però les autoritats sueques es van preocupar de cargolar-lo per disminuir suficientment el desajust. Malauradament és una mala pràctica prou corrent per aquestes latituds que també s’ha intentat exportar. L’empresa espanyola concessionària de les obres del Canal de Panamà va fer el mateix, però l’estat panameny s’hi va oposar i, a més, l’empresa dels EUA, que també havia licitat en el concurs de l’obra, va amenaçar en impugnar la licitació, ja que amb aquell sobrepreu la seua oferta era més barata. Al final intervingué el govern espanyol, pactaren, i la premsa ja no se’n ocupa més. No ho puc afirmar, però em fa l’efecte que acabàrem pagant-ho entre tots, com sempre.
Aquest és un problema de la gestió política que les tecnologies mecànica, elèctrica, etc. fa ja un segle que tenen resolt. La solució consistix en definir la tolerància, d’aquesta manera quan s’especifica una mesura s’inclou amb el valor nominal també el grau de tolerància, és a dir, els valors màxim i mínim que seran admissibles, sovint com a percentatges del valor nominal. Així, en un pressupost s’hauria de dir: costarà X € ± Y %, i a partir d’ací, si s’accepta, s’exigix l’execució de tota l’obra contractada, amb les qualitats previstes, i no es paga ni un euro més d’X·(1+Y/100). Els contractes s’han de fer amb totes les garanties i assegurances que calguen per a refermar les possibilitats de que es compleixen tal com han estat pactats. A més, en cas de sorgir problemes per defectes de disseny o d’execució, com va passar amb les tessel·les del trencadís de la teulada del Palau de l’òpera, que es desprenien per no haver considerat els diferents coeficients de dilatació tèrmica de la ceràmica i del metall de la coberta, la reparació l’ha de cobrir l’adjudicatària.
Dit açò, cal rebutjar moltes tonteries que han acompanyat l’anterior justa crítica. La primera que em ve al cap és aquell pseudoraonament que diu: “Amb els diners que ha costat (determinada obra) s’haurien pogut fer no sé quants hospitals i escoles públiques”. Home! Precisament els fons que s’haurien d’invertir en els hospitals i escoles públiques, que tanta falta ens fan als valencians, han de provindre de privar-nos dels monuments de Calatrava?, no dels imposts que se’n van cap a Madrid i no tornen? Els que així argumenten semblen molt cofois amb l’infrafinançament que l’estat ens imposa als valencians. Per descomptat que en l’obra pública ha d’haver-hi prioritats i la dotació per a serveis socials ha de tindre la preferència, però el País Valencià té un nivell econòmic suficient per a fruir d’uns quants edificis emblemàtics nous i de tots els hospitals i escoles públiques que ens calguen.
No m’agrada gens que Santiago Calatrava haja hagut de tractar amb el PPCV la construcció de la majoria dels seus monuments a València, però era això o res. Si per mi fóra eradicaria del panorama polític tots els partits que hagen participat en la corrupció, els que maquinen per la recentralització de l’estat i per continuar amb la marginació de la presència, les necessitats i els interessos valencians, els que practiquen la hipocresia i la mentida sistemàtica i els que, sense cap pudor, exhibixen el seu menyspreu a la personalitat, la llengua i la cultura valencianes, però aqueixa neteja no la pot fer una sola persona, sinó que l’ha de fer tot el conjunt dels votants. Haver bastit l’obra monumental de Calatrava no ens farà oblidar l’espoli continuat, la desfeta del nostre sistema bancari, la precarització de les nostres infraestructures o l’emmudiment de l’únic mass media en la nostra llengua, però posar-ho tot al mateix sac i menysprear una obra de la qual molts valencians se senten orgullosos no farà més que restar credibilitat a les altres justes crítiques, que poden portar a la conscienciació alguns d’aquells que encara voten aqueixes opcions.
El valor de l’obra d’un creador és independent de la qualificació que ens meresca la seua persona. Com a cas extrem, ningú, amb dos dits de front, negarà la grandiositat musical de Wagner, encara que tots sabem que personalment era un canalla, per no parlar de la vida privada de l’amic Carles Marx. Barcelona va tindre la gran sort, fa ja un segle, de comptar amb un arquitecte genial, Gaudí, que a més no era cap canalla sinó una gran persona, i actualment la ciutat li’n trau un gran rendiment pel fet de ser-ne el seu lloc de referència. Seria una enorme bestiesa que ara que els valencians tenim un arquitecte autòcton de fama mundial, per una perspectiva curta de vista, i diverses deficiències esmenables, en prescindírem dels beneficis presents i futurs que aqueixa sort ens puga oferir.
El projecte de la Torre ha passat diverses vicissituds. Nascut com a emblema del que havia de ser el complex Ciutat de les Arts i les Ciències, si s’haguera fet hauria estat la torre més alta de l’Estat i això, quan ja estava prevista l’Espanya Radial, no podia ser, així és que quan canvià el torn de partit als governs municipal i autonòmic, amb els fonaments ja fets, es transmutà de torre a palau d’òpera i no sé si guanyàrem amb el canvi. En el tombant del segle, mentre el complex s’anava desenvolupant, CACSA, l’entitat que l’administrava, es convertia en el paradigma d’una mala gestió acumulant un deute insostenible. De totes maneres, València havia fet el mateix que altres ciutats importants de l’estat, a mitjan camí entre la Ciutat Olímpica de Barcelona o el Guggenheim de Bilbo, prou més rendibles, i La Isla de la Cartuja de Sevilla o El Parque del Agua de Saragossa prou més inútils, i amb molt menys cost que totes les megalòmanes inversions en Madrid. Mentrestant, l’Ajuntament d’aquesta ciutat tractava de comprar el projecte de la torre refusada per a realitzar-lo en la capital de les Espanyes.
Ara, cremarem una maqueta feta amb xapa i vareta de fusta, a escala 1:10, anomenant-la Torre de Ca la Trava, tot i fotent-nos dels obstacles que ens han impedit realitzar les coses que, amb delectança, hem projectat. Amb una crisi econòmica no superada i un dèficit públic esgarrifós no pot ser d’altra manera. Però els anys passaran, vindran temps d’abundor crematística i a la millor ens hem deslliurat de la sagnia que corre cap a ponent. Pot ser llavors uns valencians futurs desempolsegaran el projecte, l’ubicaran prop del Port i, afegint-li una nova funció, l’anomenaran el Far de València, una meravella en record de l’antic Far d’Alexandria. Qui sap. Disculpeu-me si no arribe a vore-ho.
Joan Josep Senent Moreno
