Fent una ràpida ullada a la trajectòria del mestre i de l’amic, un se n’adona de la seua importància. Una importància que considere que la nostra societat no ha assumit entre altres coses per manca d’informació del que ha representat aquest personatge, perquè:
Joan Blasco representa “l’esclavó perdut” entre la tradició oral i l’ensenyament col·lectiu de la música de tabal i dolçaina. Significa el pas de l’ensenyament individual i familiar (de saga i de generacions) a l’ensenyament compartit i va ser capaç de posar a l’abast de la societat, de totes aquelles persones que han volgut endinsar-se al món de la música tradicional i de la música de tabalet i dolçaina en particular, tot el ventall musical que representa la música per a dolçaina.
Ben mirat, altres països no han tingut una figura com la de Joan Blasco que fóra capaç de mantindre i donar a conèixer el que ara ve a dir-se “patrimoni immaterial”. Nosaltres, però, hem tingut la sort de comptar amb una figura com la de Joan Blasco que ha sabut fer aquest paper de transmissió.
Però Joan Blasco representa ja molt més que tot això (per si no fóra prou, que no ho és). Joan Blasco representa el principi dels aplecs i trobades de dolçainers/res i tabaleters/res tal com avui els coneixem. Representa la germanor, la vivència i compartir experiències entre semblants, trobades i aplecs allunyats de personalismes i de competicions. Perquè ell va crear les bases perquè així fos des dels aplecs de Tales (1978 i 1979) i d’Alfarb (1980) fins al de Callosa d’En Sarrià (1981).
I representa l’evolució i estandardització tant de la dolçaina com del tabalet com avui també els coneixem. Podrien ser d’una altra manera? Sí, esclar, però no ho han estat. Els instruments, com avui els coneixem, són fruit dels seus estudis i de la seua dedicació a fabricar-los i a donar-los a conèixer.
I l’oficialitat! Perquè Joan Blasco també va treballar perquè la dolçaina estiga reglada als conservatoris, perquè l’estudi d’aquest instrument estiga reconegut als conservatoris de música.
I no sols la popularització de l’instrument. A Joan Blasco cal reconèixer-li la internacionalització de la música de tabal i dolçaina dins i fora de les nostres fronteres culturals. Joan Blasco va portar amb la dolçaina a la mà, la música, però també el nom de València, per tots aquells indrets per on hi va estar.
En una petita conclusió, podríem afirmar que poques persones han tingut tanta capacitat de canviar el curs de la història musical d’un país (en aquest cas de la música tradicional dels valencians i valencianes, clar està) com les que ha tingut Joan Blasco. I sols per això li hem d’estar agraïts i fer-li els reconeixements escaients que la societat valenciana encara no ha fet.
Servisca aquest escrit com la meua denúncia formal en aquest sentit i la meua petita aportació d’agraïment.
Gràcies Mestre!
Ferran Navarro i Soriano, dolçainer
