Fa gairebé un any vaig decidir fer un article per tal de parlar, un poc per damunt, del que hui en dia són les Falles, a causa de la preconcepció que tinc d’aquestes festes. Després d’un any, després de tornar a llegir-lo per la meua situació personal actual, m’agradaria fer un parell més de reflexions.
Abans de tot, voldria comentar que a l’article de l’any passat, un comentari em deia que pareixia que estic avergonyit de ser faller. Però no, des del moment zero de la meua vida, des que tinc memòria, tinc records al casal faller i als peus dels monuments fent-me fotos amb la roba tradicional posada i als braços dels meus pares. De fet, estic ben orgullós de ser faller, però sí que m’avergonyeix el que entén la gent ara mateix per Falles i com les nostres tradicions són xafades per valencians de nyigui-nyogui. Però, a poc a poc, reviscolarem. Punt i a part.
Enguany, fa relativament poc, hem aconseguit un premi que la nostra cultura té ben merescut, un gran reconeixement mundial: som Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Però… ara què?
En el mateix comentari que he esmentat, em digueren que “el món de les falles té una gran responsabilitat cultural: recuperar la llengua”. A aquest punt volia arribar. Sóc de les primeres persones que es va emocionar amb el nostre nomenament patrimonial de la humanitat, però cal dir que ara, les falles, hem de convertir-nos en Patrimoni Immaterial Valencià. Ara que hem aconseguit el que feia tants anys que desitjàvem, no hem d’oblidar les nostres arrels, perquè sense elles no som res. I arribarem a ser aquest patrimoni quan el valencià torne a estar viu als carrers, quan els cartells de les falles i els llibrets fallers deixen d’estar escrits en castellà, quan deixem de celebrar tradicions estrangeres i recuperem les nostres autèntiques tradicions, quan les Falles destaquen per la cultura i no per la festa nocturna.
Està clar que la festa nocturna ha d’existir, fa molt de temps que existeix, però no ha de ser la principal atracció de les nostres festes. L’interés de les Falles ha de ser això, el que són, una exaltació de la nostra cultura (que encara que no agrade a certes persones, és molt rica). Les Falles han de destacar per la pólvora i el fum de les nostres despertaes i mascletaes; per la gent omplint els carrers de vida i festa durant quatre dies, per tal de fer notar que en cada barri i en cada carrer de la ciutat estem en festes; per les crítiques directes i molestes a l’estament polític (i altres estaments) que patim dia a dia; per les notes de música dels centenars de xarangues, bandes i colles de tabals i dolçaines que sonen pels carrers de la ciutat; per les tradicions tan simples com viure la festa al carrer, entre amics, familiars i veïns; per un llarg etcètera que podríem dir.
En definitiva, les falles han de recuperar la responsabilitat cultural que tenen i que, en realitat, són. Som. Han de ser una mostra al món de la riquesa cultural que tenim a casa nostra. Han de ser, sobretot, el que deia i que durant 24 anys no ha sigut: el patrimoni dels valencians i valencianes de sempre, de les classes populars.
Abans de tot, voldria comentar que a l’article de l’any passat, un comentari em deia que pareixia que estic avergonyit de ser faller. Però no, des del moment zero de la meua vida, des que tinc memòria, tinc records al casal faller i als peus dels monuments fent-me fotos amb la roba tradicional posada i als braços dels meus pares. De fet, estic ben orgullós de ser faller, però sí que m’avergonyeix el que entén la gent ara mateix per Falles i com les nostres tradicions són xafades per valencians de nyigui-nyogui. Però, a poc a poc, reviscolarem. Punt i a part.
Enguany, fa relativament poc, hem aconseguit un premi que la nostra cultura té ben merescut, un gran reconeixement mundial: som Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Però… ara què?
En el mateix comentari que he esmentat, em digueren que “el món de les falles té una gran responsabilitat cultural: recuperar la llengua”. A aquest punt volia arribar. Sóc de les primeres persones que es va emocionar amb el nostre nomenament patrimonial de la humanitat, però cal dir que ara, les falles, hem de convertir-nos en Patrimoni Immaterial Valencià. Ara que hem aconseguit el que feia tants anys que desitjàvem, no hem d’oblidar les nostres arrels, perquè sense elles no som res. I arribarem a ser aquest patrimoni quan el valencià torne a estar viu als carrers, quan els cartells de les falles i els llibrets fallers deixen d’estar escrits en castellà, quan deixem de celebrar tradicions estrangeres i recuperem les nostres autèntiques tradicions, quan les Falles destaquen per la cultura i no per la festa nocturna.
Està clar que la festa nocturna ha d’existir, fa molt de temps que existeix, però no ha de ser la principal atracció de les nostres festes. L’interés de les Falles ha de ser això, el que són, una exaltació de la nostra cultura (que encara que no agrade a certes persones, és molt rica). Les Falles han de destacar per la pólvora i el fum de les nostres despertaes i mascletaes; per la gent omplint els carrers de vida i festa durant quatre dies, per tal de fer notar que en cada barri i en cada carrer de la ciutat estem en festes; per les crítiques directes i molestes a l’estament polític (i altres estaments) que patim dia a dia; per les notes de música dels centenars de xarangues, bandes i colles de tabals i dolçaines que sonen pels carrers de la ciutat; per les tradicions tan simples com viure la festa al carrer, entre amics, familiars i veïns; per un llarg etcètera que podríem dir.
En definitiva, les falles han de recuperar la responsabilitat cultural que tenen i que, en realitat, són. Som. Han de ser una mostra al món de la riquesa cultural que tenim a casa nostra. Han de ser, sobretot, el que deia i que durant 24 anys no ha sigut: el patrimoni dels valencians i valencianes de sempre, de les classes populars.
Voldria citar dos cantants per a finalitzar, un de Xàtiva, Raimon, i un altre de València, Paco Muñoz. El primer diu que “qui perd els orígens, perd la identitat”. I el segon explica, al final d’una mítica cançó, el següent: “Tinc ganes de fer història / i escriure-la en valencià: / una història on els vençuts / de tants segles guanyaran. / Alça el cap, posa’t en marxa / i comença a caminar”. Crec que no cal dir res més.
Visca les Falles, la meua passió, i visca València, la meua terra!
Samuel Fenollosa i Aguilar
