I així, el proclamat pel dictador com el successor natural del seu règim va continuar en el poder, regnant però no governant, però intocable, manejant ingents quantitats de diners públics per fer els seus negocis i utilitzant, sembla ser, el càrrec d’“ambaixador d’Espanya” per amuntegar una fortuna, segons s’ha publicat.
Durant dècades, el monarca Juan Carlos I era intocable, la família real solament podia ser lloada i aplaudida, obrir telenotícies o la premsa del cor. Recordem com, no fa tant, fer programes d’humor sobre la família real et podia condemnar a l’ostracisme en els mitjans de comunicació no sols públics, sinó també privats. Les fotos de Juan Carlos en conill sobre el famós iot solament va gosar publicar-les la premsa italiana, i les presumptes aventures o desventures sexuals, solament eren objecte d’acudits i comentaris privats, ningú podia publicar res mentre els pressupostos de l’Estat, suposadament, servien per comprar silencis o lliuraments sexuals del monarca.
Una editorial a la vora de la il·legalització, a Euskadi, va tenir la gosadia de publicar un text lliure de referència, “Un rei, colp a colp”, on relatava amb tot tipus de detalls les aventures amoroses de Juan Carlos, les ombres sobre l’accident que va causar la mort del seu germà major i, per tant, hereu del regne o les aventures “empresarials”.
Van venir després els escàndols d’assassinats d’óssos borratxos o elefants d’Àfrica, de marichalars i urdangarins, el cas Noos i el “calvari” d’una infanta que semblava normal. A poc a poc s’obrí la veda i, si feia poc còmics com Toni Albà es jugaven el tipus imitant-lo, sembla que ja es podia parlar després de la censura a revistes com el Jueves.
Es parlava per fi de les suposades infidelitats i de la distància del rei amb la reina, però sobre els “negociets” es veu que la censura encara impera. L’erosió era ja inaturable i la figura del “campechano” era insostenible. Així que es gestà una renovació exprés gràcies a la masclista llei sàlica i a aquesta Constitució no votada per tants, i van col·locar el rei nou mentre els seus pares mantenien privilegis i poder com a emèrits.
Ara, de nou, s’obri la veda i es parla amb normalitat dels suposats silencis pagats amb diners públics (via CNI) a les amigues sexuals del monarca; de com els diners dels contribuents van servir per silenciar presumptes “prostitutes de luxe” (no sé si el concepte és fort, però quan hi ha diners pel mig, no se m’ocorre un altre terme).
Suposades filtracions d’aquestes pràctiques de la intel·ligència espanyola, xifres astronòmiques, arguments de pel·lícules d’espies de sèrie B, de vedets, cantants, models, morts tràgiques, tafaneries, una llarga llista d’“amigues” amb dret a pessigar els fons públics, fins a arribar a la cèlebre Corina, sobre qui també existeixen ombres de fins a quin punt va poder fer usurpació de funcions o omplir-se la butxaca.
Ara ve quan, com a representant públic, vaig a demanar explicacions d’aquests suposats pagaments. Apostes. Em facilitaran aquesta informació o em diran, en preguntar pel CNI o la Casa Reial, que no tinc dret (no teniu dret, els ciutadans) a saber en què s’ha gastat els nostres diners?
Òbviament, m’importa poc el que haja pogut fer el monarca emèrit, l’actual o qualsevol membre de la casa reial amb les seues zones erògenes. No m’importa gens ni miqueta (més enllà de l’acte d’hipocresia que suposa el seu paper institucional, un càrrec que emana de la gràcia divina segons la tradició catòlica i on es permeten reines divorciades o reis, presumptament, amb pulsions sexuals i infidels. Encara que si mirem la història d’aquesta estirp, cap sorpresa). M’importa, que eixa incontinència genital, sempre presumpta, acabe suposant el desviament de diners públics a les seues amigues sexuals… I d’açò, pense, mai ens donaran complida informació més enllà de les possibles filtracions interessades.
Que cadascú es pague els seus vicis i que el cap de l’Estat siga votat com qualsevol altre càrrec públic, que es fique al llit amb qui vulga, però que s’ho pague ell.
De moment, demane al Govern central que m’explique quant no han costat les febres del Rei emèrit… Espereu asseguts.
Carles Mulet
Senador de Compromís
