William Shakespeare va escriure un bon grapat dels millors sonets d’amor -154- que s’han escrit mai. I ja fa més de quatre-cents anys. Els primers 126 a un jove amic/amant i la resta a la misteriosa Dark Lady. Fins i tot en aquesta ambigüitat sexual o bisexualitat el gran Will és un clàssic antic o ben modern, a l’estil androgin d’alguns dels grans artistes del segle XX. Sonets d’amor i de mort. De sexe i desesperació. Del pas del temps inexorable i la traïció. Del gaudi de la carn i el goig dels dies…
Cançons d’amor, sí, però ben lluny de la carrincloneria a què ens ha acostumat la moda musical per a adolescents. Xambó canta l’amor adult que coneix les delícies de la carn, l’horror i les angoixes de la pèrdua, les paradoxes de la luxúria i els camins del vici i les falsedats, un amor homosexual, hetero i bisexual , sense els prejudicis de la indústria de l’entreteniment de masses, un passeig per les diverses formes de l’experiència amorosa que ens commou i ens mou al coneixement i a la il·luminació com només sap i pot fer la bona poesia.
El format de l’espectacle, piano –Salva Vázquez-, violoncel- Matthieu Saglio- i veu i guitarra -Rafa Xambó-, contribueixen a fer de l’experiència de l’escolta una vivència intensa que combina el bo i millor del format de trio clàssic amb els accents del jazz i el rerefons de la cançó popular contemporània. La ductilitat del piano i la intensitat lírica del violoncel s’alien amb la veu i guitarra de Rafa Xambó per fer-nos sentir una experiència inoblidable.
Rafa Xambó és un cantautor valencià de llarg recorregut. Va formar part de la segona generació del moviment de la Nova Cançó. L’any 1974 va guanyar el Primer Premi del Festival de Noves Veus (Sabadell).
Després de dècades de silenci musical, a l’estiu del 2002 va treure el disc 7 acústics (PM produccions) que va ser triat per la crítica com un dels millors discos de cançó d’autor. Tot seguit, l’any 2003, va treure Dies oberts (Cambra Records), segon disc de Rafa Xambó i La Fusteria, banda integrada per Àlvar Carpi a les guitarres, Josep Maravilla al baix i Bernat Pellicer a la bateria. Hi incloïa alguns poemes de Miquel Martí i Pol. A més, hi va comptar amb la col·laboració de Miquel Gil en la producció de tres cançons, i d’Òscar Briz (veus), Carles Carrasco (guitarra clàssica), Josep Lluís Galiana (saxofon), Eduard Navarro (instruments tradicionals), Noèlia Segura (veus) i Joan Soler (guitarrista de jazz).
El tercer disc, Cançons de la memòria de trista (Picap, 2006), fou produït per Albert Ortega. Hi inclou dos poemes de Txema Martínez –Dedicat i Bales- i un de Marc Granell – Madinat-At-Turab. Aquest disc va rebre el Premi Ovidi Montllor en la modalitat de millor disc de cançó d’autor l’any 2007.
El disc següent, Andanes (Picap, 2010), també produït per Albert Ortega, va rebre dos Premis Ovidi Montllor, un en la modalitat de millor disc de cançó d’autor l’any 2010 i l’altre en la modalitat de millor lletra pel tema “A Glasgow”.
També és llicenciat en Psicologia i doctor en Sociologia i exerceix com a professor de Sociologia a la Universitat de València. Entre els seus llibres destaquen Sexualitat provisional (1988), Dies de premsa: La comunicació al País Valencià des de la Transició Política (1995), Comunicació, política i societat. El cas valencià (2001), i Pamflets anacrònics (2007). És assagista i articulista i manté dos blocs allotjats al diari digital Vilaweb, 9 off the record i Falques.
