Quan una cultura acaba amb una altra, de les primeres coses de què la despulla, en l’assimilat, és de la seua parla originària per aculturar-lo, o millor dit, anul·lar-li la seua realitat passada; per a imposar-li la nova identitat, la nova realitat política, religiosa (si es pot), normativa i també lingüística.
I en una perspectiva catastrofista del món (o realista), en el procés de globalització, d’uniformitat cultural sota un model occidental, anem cap a un únic sistema econòmic universal (capitalisme salvatge, parlem del TTIP?); cap a unes mateixes regles de mercat, sense proteccionisme dels Estats; cap a unitats polítiques que imposen el mateix model (Unió Europea…); cap a cànons i conceptualitzacions estandarditzades. La societat de consum et marca què has de consumir dins d’un menú tancat, unes modes globals, unes marques, un “progrés” unidireccional, unes metes borroses però induïbles…
I, en aquesst procés que vivim de confluència “cultural”, on tota aqueixa “informació” de com viure el món ve marcada per la tossudesa que ja no hi ha diversos móns (com podrien existir abans), diverses realitats, diverses maneres d’entendre’ls i viure’ls, sinó una sola, o unes molt semblants i que tendeixen cap a sistemes homologables: No calen ja diverses cultures, sinó una sola amb les pinzellades pintoresques, superficials i estètiques de les pròpies herències per llocs i tradicions, és a dir, amb una decoració diferent, però amb els mateixos fonaments i marcs?
La reivindicació de formes de veure el món diferents en aquest procés de comunió i estandardització integral és simplement una pulsió o reacció folklòrica? (Emprant el terme de manera ridiculitzant) O, més cru, la reivindicació dels nostres trets culturals és una idea romàntica d’autoafirmació, de por als canvis, de la incertesa que ens produeix, als “xicotets”, embarcar-nos o directament deixar-nos dur per la nova realitat?
Si la única defensa de la pervivència d’una llengua, d’uns fets culturals, de legislacions pròpies si m’apures, és el pur sentiment, l’exaltació d’un passat més o menys gloriós, el pur emotivisme, ho tenim perdut. Som pura evolució o degradació, com ho vulgues entendre; la “cultura” i les seues manifestacions han de ser aqueixos instruments per a viure i estar en el món. Si el món en què estem parla en altres codis, hem de viure una bipolaritat entre l’exaltació romàtica del que ja no som, ni hem sigut, (reivindiquem el que han sigut altres) i perdre també el nostre espai en l’ara?
Precisament, el debat sobre l’ara, la realitat concreta, el món que vivim i patim, ha de ser el centre. I, quina globalitat hem de tindre i volem? En quina mesura som actors o simplement part de l’escenari? Fins a quin punt podem canviar la realitat, quan sovint ni podem entendre-la?
Els valencians mereixem tindre drets propis perquè els vam tindre i perdre fa temps? O perquè realment continuem sent una realitat ara i tenim intenció de voler construir i evolucionar una nova materialitat en aquest món global, dins d’un Estat plural que no ho vol ser, d’una Europa dels estats i no dels pobles, en un món en anglès, de la xarxa global, de la invasió silenciosa econòmica dels gegants asiàtics?
El valencià, com a llengua maltractada durant segles, relegada per propis i estranys a àmbits reduïts, té futur en aqueix món, ja no futur, que cimentem avui en dia? Ha de ser objecte d’especial protecció com un animal dins d’un zoo per por que desaparega o ha de ser objecte de folklore institucional mentre que la realitat, fora, va per altres camins?.
Òbviament són preguntes de les quals esperes resposta inequívoca en àmbits de gent amb una marcada ideologia i compromís social, però, fem-la més enllà del nostre microcosmos i potser no ens agradarà la resposta.
I tot té a veure. Per què estem veient com a inevitable aquest anar cap a un mateix model global i cultural? Una mateixa cultura no necessita més d’un codi de comunicació? Més d’un idioma? Quin futur té un idioma d’uns potencials 10 milions de parlants als 7.000 milions d’habitants d’aquesta “aldea global”?. I, qui parla de llengua, pot parlar del que siga. Quin sentit té pensar una cultura d’un món que no existeix o tendeix a no existir?
En una lluita per un món de móns, en una realitat de realitats, en una nova manera de pensar en la relació amb aquest planeta que estem desfent, potser cal repensar més del que pensem. Però, mentre reivindiquem el nostre espai en ell, el nostre respecte cap al que tenim i cap al que volem tindre, cap al que som i cap al que volem ser, ho hem de fer des d’una cultura nova, amerada dia a dia enl’imperant, però on volem que aqueixa globalitat, aqueixa manera d’estar en el món siga la de tots (i no la de sols uns) i, per tant, en eixe conglomerat d’estar i ser, la reivindicació de l’espai i normalitat d’una llengua és la mateixa que la reivindicació per a continuar tenint aquest espai la gent que fa, viu i és aqueixa llengua… ?
Carles Mulet
Senador Territorial de Compromís
