Bandolerisme i vendetta a la Marina Alta, per Robert Cortell

4 juny 2016 01:00h
“Conflicte d’interessos: bandolerisme i vendetta a la Marina Alta en temps de cacics (1844-1875)”, de Manel Arcos i Martínez (El Petit Editor, 2015)
 
Robert Cortell
Escriptor

 
Tot i que els roders d'Andalusia són els més arrelats en l'imaginari col·lectiu, les terres valencianes també van conéixer un bandolerisme important, que anava sovint lligat al caciquisme i a la política, ja que els bandolers s'encarregaven com a mercenaris de fer-li la feina bruta a alguns dels prohoms valencians. Sortosament, en aquests últims anys, ha crescut l’interés per estudiar aquesta matèria tan interessant com poc investigada tradicionalment.

Manel Arcos s’ha especialitzat en el bandolerisme valencià durant el segle XIX, i ha dedicat molts llibres a aquesta problemàtica. Com el mateix autor reconeix al capítol introductori del llibre ressenyat, la finalitat d’aquest nou estudi és, a partir de les cinc obres prèvies que ha dedicat a la matèria, “formular les interpretacions i les deduccions que servisquen per a fer encaixar totes les tessel·les en un gran mosaic i que, al capdavall, deparen una visió global –o esquema més general i il·lustratiu– sense fissures i amb un abast il·limitat en el temps i en l’espai”. Hi ha, per tant, en l’origen d’aquest llibre el propòsit d’assolir unes conclusions generals basades en els distints estudis realitzats per l’autor, que tenien per objecte “abordar, des d’una òptica descriptiva, factual i casuística com a pas previ, la problemàtica del bandolerisme que va esdevenir-se al País Valencià al llarg del segle XIX”.

Les conclusions a què fa referència Manel Arcos a la introducció són exposades d’una manera sistemàtica a l’últim capítol del llibre, i entre elles destaca poderosament la que afirma que el bandolerisme valencià del segle XIX, sobretot durant el Sexenni Democràtic (segona “edat daurada” del bandolerisme valencià de la dinovena centúria) no és un fenomen espontani ni impredictible, sinó social i viu, ja que necessita, per poder prosperar, dels lligams de solidaritat per parentiu i dels vincles territorials, així com de la tutela que atorguen alguns “patrons amb levita”, com deia la premsa d’aquella època.

És particularment interessant tot el que aporta el llibre per fonamentar la conclusió que els cacics es prevalen del bandidatge, com a “instrument per a assolir els seus fins o interessos personals o, senzillament, a fi d’acoquinar i, si és el cas, represaliar els seus rivals polítics i/o comercials, a través de l’aplicació d’una pràctica tan mediterrània, com és la vendetta”.

La investigació desplegada per Manel Arcos aporta indicis i proves més que suficients per certificar que els bandolers comptaven amb el proteccionisme de l’estament senyorial dels llocs on actuaven. Normalment, quan els investigadors fan referència a aquest tema, solen ser molt prudents davant de la falta de documents. Per això és important aquest llibre, així com les obres precedents de l’autor, perquè relaciona de manera incontestable una sèrie de fets i de situacions, entre els quals la lògica ens obliga a establir una relació de causalitat o deduir una connivència entre els que anaven roders i els qui des de sa casa, gràcies a la seua condició d’intocables, els donaven suport “sota disfresses de cavallers”.

No hi ha, per tant, cap escletxa oberta al romanticisme. Com diu l’escriptor Toni Cucarella, al pròleg d’un altre magnífic llibre de Manel Arcos, que porta per títol “Gaianes-Xàtiva, un viatge sense tornada” (El Petit Editor, 2015), la política és "tot sovint client dels serveis que ofereix el roder, per a intimidar els adversaris, fins i tot per a eliminar-los físicament, com se'n fa creus un periòdic de l'època: ...la existencia de una organización poderosa y extensa, que busca y paga asesinos. Alguns roders s'abanderen en un o altre bàndol, siga monàrquic, republicà, progressista o escissió de qualssevol d'ells. Més tard o prompte, però, queden atrapats en la dinàmica de la delinqüència. S'esfuma la inicial pretensió ideològica, per radical i profunda que fóra, i s'imposa la forma de vida al marge de la llei". En efecte, jo pense que s'ha mitificat molt la figura del bandoler, fent-nos creure que robava els rics per donar-ho als pobres, i eixa mitificació com tantes altres és una simplificació que no respon a la realitat: el bandoler robava de qui tenia, però no s'han documentat actes que acrediten la suposada generositat de què ens parla la llegenda. Els fets protagonitzats pels bandolers eren tan cruels que no hi ha lloc per al romanticisme.

A banda de l’interés històric de l’obra comentada, cal destacar el seu interés literari. M'agrada molt com treballa Manel Arcos els seus llibres, perquè no es limita a contar-nos el que va passar d'una manera freda i científica, sinó que es preocupa de dotar la seua prosa de la vivesa que és pròpia de la literatura. Això fa que la seua lectura siga no tan sols profitosa, per documentada i rigorosa, sinó entretinguda, perquè els personatges i els fets que es descriuen a les seues pàgines estan vius i tenen la força que saben donar-li els bons narradors a les seues composicions. Arribats a  aquest punt, em vénen al cap dues obres de García Márquez, que són dues cròniques, una de ficció ("Crónica de una muerte anunciada") i una altra real ("Crónica de un secuestro"). Com que ambdues tenen un pregon valor literari, resulta de vegades difícil destriar la real de la inventada. Doncs això em passa amb els llibres de Manel, que conjuminen perfectament els valors literaris amb els periodístics o d'investigació, i això dóna un valor afegit a les històries que ens conta.
 
next