Els continguts culturals que arriben a una societat amb identitat pròpia poden no estar pensats justament des de la idea de respectar o millorar les condicions d’aquesta societat. En ocasions, el discurs d’aquests continguts va en el sentit totalment oposat, és a dir, amb voluntat de destruir la personalitat del poble, que necessita d’institucions públiques amb pes específic per poder avançar. I quan la mala voluntat naix de dins ja parlem d’autodestrucció, però no hauríem de considerar-la com a tal, perquè qui la destrueix en realitat no comparteix el sentiment d’afecció cap a la cultura amb la qual conviu per pura ubicació geogràfica, això és, perquè no la sent pròpia.
Entre les estratègies d’aquesta (auto)destrucció hi ha la d’adulterar el concepte “cultura”, amb majúscules, de manera que tothom acabem identificant com a cultural allò que no ho és, o que senzillament té una intenció reduccionista sobre el folklore, o pitjor encara, allò que fa associar els pilars naturals d’un país (com pot ser la llengua) amb un ‘status’ inferior i barroer. Malauradament, anem ben assortits d’exemples que ens serveix la gestió políticoadministrativa, com ara fa poc el de reinventar lleis educatives que pretenen redefinir quins continguts són cultura que els escolars hagen d’aprendre, alhora que els mateixos agents prohibeixen i mutilen productes o materials culturals que tot sociòleg, antropòleg o filòsof del món s’avindria a ratificar com a tals. És tan perillós, per exemple, que els valencians coneguen millor la història del seu país i que tinga més presència a les aules i al carrer? Per què no es promou més? A qui perjudica?
Per esquivar tanta irresponsabilitat política sort que comptem amb un teixit de col·lectius cívics que no són enganyats ni enganyosos, que lluiten cada dia per mantenir viva l’autenticitat de la cultura, de la nostra història, i que lluny d’esperar que l’administració autonòmica actual hi done suport, es conformarien amb el propòsit senzill que deixen de dinamitar-los.
Conscients del luxe que suposa una personalitat comunicativa tan excel·lent com la del periodista sabadellenc, que va triomfar amb els programes Persones humanes o Afers exteriors, entre d’altres, els vila-realencs van omplir la sala de la conferència, molts d’ells dempeus envoltant les butaques, i van aprofitar l’oferiment de debat posterior per plantejar-hi preguntes o per compartir opinions sobre la situació actual en ambdós territoris.
Gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Vila-real, al patrocini de la Generalitat de Catalunya i al suport professional de Magma Cultura, l’Associació Cultural Socarrats va organitzar un acte amb molt bona acollida de públic i ben valorat pels assistents. No hem de renunciar a res d’allò a què el poble té dret i un dels drets fonamentals, sense por a equivocar-me, és el de la cultura ben entesa. Demanem que també la impulsen els estaments públics, administrats pel poder polític. Això sí, sense trampes.