Siga com siga, organismes internacionals com ara l’ONU han mostrat en informes sobre Veneçuela resultats positius sobre l’avanç del país en tots aquests anys. És així com, segons dades del Programa de Nacions Unides per als Assentaments Humans (ONU-Habitat) Veneçuela és el país amb menys desigualtats entre persones riques i pobres d’Amèrica Llatina i el Carib i el tercer menys pobre d’Amèrica Llatina.
Segons la CEPAL (Comissió econòmica per Amèrica Llatina i el Carib) entre 2002 i 2010 la pobresa va disminuir en 20’8%, en passar de 48’6% a 27’8%, mentre que la pobresa extrema va passar de 22’2% a 10’7%, el que es tradueix en un descens de 11’5%.
D’aquestes millores, no ha dubte que un sector de la població que s’ha vist beneficiat és el de les dones, ja que com be indica l’ONU, la majoria de la gent pobra són dones i, segons dades de Mans Unides, més de 1.300 milions de dones al món pateixen pobresa extrema. Moltíssimes són víctimes d’abusos sexuals. Existeix, per tant, una “feminització de la pobresa” i la necessitat de lluitar per millorar les condicions de les dones al món.
Per aconseguir aquest propòsit, Veneçuela, com a país membre de l’ONU, va participar en els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l’any 2000. Dins d’aquests objectius és important esmentar que el número 4 era “promoure la igualtat de gènere i empoderament de la dona”.
Per tant, que ha fet Veneçuela per complir amb aquest objectiu? I sobretot, quins han estat els resultats?
Alguns organismes i mesures que cal esmentar són: el Ministeri del Poder Popular per a la dona i la igualtat de gènere; adscrit a aquest es troben l’Institut Nacional de la Dona (Inamujer); el Banc de desenvolupament de la Dona (BanMujer); la Fundació Mares de Barri “Josefa Joaquina Sánchez”; el Segon Pla d’Igualtat per a les dones Juana Ramírez “La Avanzadora” (2009-2013); Missió Nen Jesús; Pla d’Igualtat per a les dones (2004-2009); Reformes i creació de noves lleis (Llei Orgànica sobre el dret de les dones a tindre una vida lliure de violència, Llei de promoció i protecció de la lactància materna, Llei dels drets de les dones per l’equitat i igualtat de gènere…).
Les repercussions positives que això ha tingut en la vida de les dones de Veneçuela es veu reflectit en dades oficials d’organismes nacionals i internacionals, com be mostrarem a continuació.
Dona i treball.
Segons dades del Banc Mundial, la taxa de població activa de les dones (% de oblació femenina major de 15 anys) es situava en el 51% al 2008-2009 i el 52% el 2010. El 1998 era del 47%, augmentant fins a uns 54% el 2003 (després es reduiria i tornaria a augmentar a partir de 2008). Al 1993 era d’un 36%. La taxa global es situava en el 66% el 2010, mentre que el 1993 era d’un 58% i anà pujant fins al 65% del 1997.
Pel que fa a la desocupació de les dones, al 2008 era del 7’4% i augmentà fins al 8’1% el 2009, efecte que passa també a la resta de països, possiblement per la situació econòmica dels últims anys. Pels homes, els percentatges són de 6’5 i 7’2 respectivament. És a dir, les dones encara es troben en inferioritat al món laboral respecte als homes, malgrat que l’any 1997 suposava un 13’6% i, podem dir que la reducció és molt important.
Per altra banda, el Banc Popular Sobirà que promou la incorporació de les dones a l’activitat econòmica mitjançant crèdits, ha atès des de la seua creació l’any 1999 fins el 2010 a 63.993 persones, de les quals 37.712 eren dones (58’9% del total de les dones ateses).
Pel que fa a l’Índex de Paritat Econòmica i Laboral, es troba en el lloc novè de països llatinoamericans, i la mitjana total seria d’un 0’223 (la qual cosa deixa Veneçuela en el sisè lloc).
Educació.
Per a l’any 2002, la matrícula en educació bàsica va ser de 4.818.454 alumnes i, en el curs 2001-2002, la taxa bruta d’escolaritat en educació bàsica va ser del 99’1% (dones i 97’8% (homes). Aquestes dades augmentaren pel curs 2006-2007: la matrícula total en educació bàsica va ser de 4.984.453 estudiants. I, segons la UNESCO, al 2007 la taxa bruta de matrícula en l’educació primària era d’un 106%, i la taxa neta del 92%.
Pel que fa a secundària, hi ha més presència de dones: el 2010 era del 76% front el 68% d’homes, amb una tendència a augmentar, ja que el 1999 els percentatges eren de 53% per a les dones i 43% pels homes. S’indica a més un augment de les taxes que al 1999 es situaven per a les dones en gairebé un 60%.
També és major la presència de les dones a la universitat, encara que les dades no són elevades: l’any 2010 hi havia un 46% de dones a la universitat, davant un 36% d’homes.
En les missions educatives, les dones representen fins al 73% de les participants (Missió Robinson I, Robinson II, Ribas, Sucre, Vuelvan Caras).
Pel que fa a la proporció dones-homes, les dades són encoratjadores i parlen per elles mateixes ja que, encara que queda molt per fer, en primària es situava el 1991-92 en 1024 i en 2008-2009 en 1’10, mentre que en secundària els mateixos anys la tendència s’ha mantingut: d’un 0’99 a un 0’97.
Salut.
Existeixen diverses mesures pel que fa a atenció de la salut de les dones, així com la participació de les mateixes a través de grups comunitaris i de formació (un exemple seria el Grup Mares per la Vida que treballen en la prevenció del càncer i altres malalties). I gràcies a la Missió Barri Endins, trobem que del total de persones beneficiàries, el 55% són dones que poden rebre atenció primària.
Un aspecte molt important és el tema dona – salut en la Salut Reproductiva i Sexual.
Al 2008, la taxa de mortalitat materna es va situar en 68 morts per cada 100.000 nens i nenes (persones vives registrades). Per tant, un dels grans objectius de Veneçuela, dins de la salut i la dona, és reduir al màxim la mortalitat materna i infantil. Per a millorar per tant les condicions en el part es va inicial el 2009 la Missió Nen Jesús i també trobem el Projecte Vida amb el mateix objectiu anomenat abans.
Totes aquestes mesures han fet que l’esperança de vida passara de 72’16 anys el 1998 als 74’30 anys el 2011 i, en concret per sexes, de 78 anys en dones i 74 en homes (el 2000, era de 76 per dones i de 70 per homes).
Conclusions.
NO és una il·lusió, per més que ho vulguen amagar, que als últims anys i després de la Revolució Bolivariana comandada per Hugo Chávez les condicions socials i econòmiques de les persones habitants i, especialment la de les dones, han millorat. De fet, com hem comprovat, s’han hagut de rendir a aquesta evidència organismes internacionals i existeixen dades oficials que ho demostren i que estan, per si hi ha cap dubte, sota el control de Veneçuela.
Potser, el que crida més l’atenció i fa servir la dreta opositora a Chávez, són les persones pobres abans amagades i que la revolució ha visibilitzat en els mitjans de comunicació, donant a entendre que com encara hi ha pobres el país no s’ha desenvolupat. Al contrari, se li ha donat veu al poble i en aquest sentit, pren força el poder de les dones que participen en la política i veuen millorada la seua qualitat de vida.
És del tot sabut que un gran indicador per saber com està un país es la situació de les dones, com a grup històricament oprimit. Si ens remetem a les dades ací exposades, encara que són molts els temes que han quedat per tractar, el que s’ha fet des de Veneçuela per la lluita i l’empoderament de les dones és inqüestionable.
Gràcies a la política veneçolana, les dones estan prenent partit directe de les decisions que afecten el país, i això és, sens dubte, un de tants passos per la lluita contra el Patriarcat. Però no només s’està lluitant per la igualtat d’oportunitats entre homes i dones; en ser aquestes dones pobres, se les està fent visibles i se les està tornant el poder contra el capital. Suposa també un avanç en la lluita de classes. En definitiva, s’està complint amb l’autèntic sentit del que ha de ser una democràcia popular i es parteix del fet que sense equitat no hi ha igualtat, seguint els passos perquè homes i dones tinguen els mateixos drets i participen de forma lliure en la vida política, econòmica i social.
CUP d’Almàssera.
