Sixto Ferrero / València.
L’art o la cultura pateix de temps. Sembla que no és tant una qüestió de quantitat —que podria ser—, sinó que pateix en la manera en què s’aborda la cultura, “amb pressa i sense aprofundir en els detalls”, afirma l’escriptor i artista Sebastià Carratalà qui aquest dimarts presentava el seu debut literari a la Fan set, la llibreria de l’Octubre. A l’ombra del temps (Pruna llibres, 2017), és un assaig que recull 60 articles, organitzats en sis capítols temàtics, que Carratalà ha publicat en aquest diari des del primer dia en què començà la singladura de La Veu fins a hui.
Representa “la tercera pruna” d’una “microeditoral valenciana de literatura en català”, és a dir, que amb aquestes “peculiaritats”, l’editorial que dirigeix Josep Martínez, “està, com es podeu imaginar, fora d’allò que anomenen: la indústria cultural” digué l’editor de Pruna tot començant la presentació. Junt amb Martínez estigué el coordinador de La Veu, Moisès Vizcaino, qui volgué fer costat a Carratalà en la presentació del que suposa el segon llibre que es publica amb textos que han aparegut en aquest diari. El primer fou Gabinet de Curiositats (Pruna llibres, 2015) d’Anna Moner, qui també col·labora en aquest nou assaig de l’editorial com a part de l’equip artístic que forma amb Carratalà, tots dos autors del quadernet d’il·lustracions que acompanyen els textos de Sebastià.
A l’ombra del temps presenta una edició “sòbria i sense adornaments”, perquè d’alguna manera el pes de la qualitat recau en “ressaltar la prosa” de Carratalà i com aquest, a través dels seus articles, ens incita a “atrevir-nos a saber”, afegí Moisès Vizcaino, qui aprofità l’avinentesa per agrair la col·laboració dels dos escriptors i artistes, Carratalà i Moner, amb el diari, “des del minut zero” en què va nàixer el diari, tant és així, que tots dos “formen part de l’ADN de La Veu”.
Carratalà hi dedica temps a reflexionar, a pensar, a mastegar… l’empremta de l’art en el temps. Mira, medita i escriu com l’art ha servit de cronista al llarg del temps, com d’una manera evident, una pintura, una escultura, una fotografia…, ha recollit un gust, una idea, un comportament sociològic, un pensament durant el pas dels anys, de manera que, allò que ens sembla antic o allunyat, ha romàs en l’art, actualitzant el seu llenguatge, però mantenint el gust, la inquietud, la idea, l’actitud o el pensament. Carratalà ha tractat “d’evocar l’esperit d’altres èpoques, sobretot de la Il·lustració ençà, per a veure què ens ha arribat en l’actualitat”. Al llarg de l’assaig trobem corrents artístics, modes i invents que fins i tot trasllada al País Valencià, com aquell inventor d’Asp (l’Alt Vinalopó), Manuel Beltran i Sempere qui entotsolat per la moda de volar amb globus d’aire calent, va crear la nau atmosfèrica en 1784; o com Teodor Llorente, emocionat amb el Lohengrin de Wagner que va fer el tenor català Francesc Viñas al Teatre Principal de València en 1889, va provocar la declaració wagneriana del patriarca ratpenatista amb un poema (A Francesch Viñas) publicat en Las Provincias l’endemà de la representació.
No obstant això, estem parlant d’un llibre que ens posa a l’abats “una cultura universal en la nostra llengua”, afegí Vizcaino. Unes reflexions ‘in tempo’ que reivindiquen eixe art amb què es manifesta l’ésser humà.
