Sergi Tarín / València.
Són cinc, però podrien ser-ne més. 24 anys donen per retratar tota una saga que, indefectiblement, hauria d’ubicar-se a l’Eixample, amb una bona dosi de promotors, constructors, empresaris famolencs per l’adjudicació pública i animosos ventadors de fums. Rita Barberá ha governat amb i pels seus. Un model de ciutat pensat des del salons de la València burgesa cap als afores. Amb tots els tics, manies i prejudicis. I és cert que ha estat hàbil en l’ús i abús del sentiment d’inferioritat que la ciutat de València arrossega, no sols des dels noranta, sinó des de fa segles. Uns baixos instints despullats ja no sols d’ideologia, sinó d’una mínima reivindicació reflexionada. Tot pur victimisme. Barberá sabé vendre el que no hi havia: la ciutat de l’eslògan no era la que es construïa des dels despatxos. La prova és la ciutat mateixa.
Una ciutat dels promotors
El pont de les Flors i el de les Arts. I el Palau de Congressos. I moltes redones, bé amb la Dama d’Elx o amb l’escatologia feta pedra de Ripollés. Són els grans llegats urbans, visibles, de Barberá. Això i una urbs de nous barris: el Nou Orriols i el Nou Campanar. O els PAIs (Pla d’Actuació Integrada) a Benimaclet, Benicalap o a l’avinguda de les Corts. I alguns inacabats, fantasmagòrics, com el de les Moreres, a tocar de Natzaret, a qui l’esclat de la bambolla immobiliària el reduí a solar. En tot cas, espais urbans de greuge comparatiu amb els vells barris amb qui compartixen nom. Edificis novells on viu la gent que pot pagar, mentre els que no poden cauen als Orriols, Campanar o Benicalap de sempre, sense zones enjardinades interiors ni piscines comunitàries. L’aluminosi enfront de l’hipotecat, i en molts casos desnonat, progrés.
Esborrar la història popular
El laboratori fou La Punta. Desenes de barraques històriques cruixiren sota les rodes de les excavadores. Calia que el Port tinguera una llarga planúria pels contenidors. Tot per si de cas. ZAL (Zona d’Ampliació Logística) n’era l’eufemisme. 20 anys després el territori continua erm, no s’ha aprofitat i ara els jutjats (rapidesa meteòrica) han decretat que les expropiacions foren il·legals. L’abús de poder féu escola i el Cabanyal s’emmurallà jurídicament. Foren 17 anys de setge a l’antic barri de pescadors de València. Un bombardeig a càmera lenta, amb bona cosa d’infarts per cert de molta gent gran que visqué els darrers anys amb l’alè de l’expropiació i l’excavadora al bescoll. Barberá volia arrasar 1.651 vivendes d’alt valor històric. Substituir modernisme per PAI. I patrimoni per rendibilitat immobiliària. I això passà també amb la històrica horta del Pouet, a Campanar. Per a l’alcaldessa tot allò relacionat amb el camp metropolità era un mer sentimentalisme sense aprofitament econòmic. En canvi, sí que s’abocà a grans construccions amb fèrtils sobrecostos, com tot allò que dissenyava Calatrava. I la gestió dels recursos públics, quan no eren privatitzats, també està plena d’ombres. La judicialitzada depuradora d’Emarsa i a la foradada Fira de València, amb una profunditat de 1.000 milions volatilizats, són dos exemples ben eloqüents.
Esport davant Cultura
Barberá féu de l’Esport -però com a gran esdeveniment- el referent dels seus governs. Un esport amb més voluntat econòmica que no d’esforç físic i de valors. La Copa de l’Amèrica permeté un desenvolupament instantani de la dàrsena interior, però sense projecte de futur. Tot ràpidament. Una rapidesa de bòlid de Fórmula 1, aquella estafa, reconeguda pel mateix Alberto Fabra, de Bernie Ecclestone, el magnat a qui li agrada disfressar-se de nazi. Tot molt ben acollit des d’eixe esperit provincià de governants que confonen el valor i el preu i que es meravellen amb grandàries, volumetries i, de pas, amb els títols nobiliaris. El duc de Palma, Iñaki Urdangarin, arrapà 1,6 milions per uns jocs que també han acabat als tribunals. Tot una mera boira per clavar la mà sense ser vist. Això, i el nou camp del València, on moriren obrers obligats a treballar de nit per acabar ràpidament i que s’ha quedat com un esquelet latent de l’especulació. I la Cultura? Quants referents acudiren dijous al soterrar de Barberá? Cap ni un. Ni el valencià, ni l’art, ni el teatre, ni la literatura. Tampoc el cinema. Barberá deixà llanguir la Mostra de la Mediterrània. I cedí la regidoria a la investigada María José Alcón, que féu de les adjudicacions de certs continents culturals, com ara la Rambleta, un presumpte sucós espai de l’enriquiment personal.
Religiosa i de dretes
La família de Barberá provenia del franquisme militant, polític. L’exalcaldessa adorava son pare, José Barberá Armelles, falangista, periodista, director de diaris del règim com Jornada. De jove havia viscut a Roma com a corresponsal d’El Siglo Futuro, l’aparell de comunicació de la Unió Antimaçònica Espanyola. Uns orígens que estan en l’educació de la filla i que suren en moments claus. Barberá es negà que les restes del pare de Teófilo Alcorisa, assassinat per col·laborador dels maquis i soterrat a una fossa comuna al cementeri de València, foren exhumades. En canvi sí que participà al Vaticà de la cerimònia de beatificació de monges i rectors assassinats a la rereguarda durant la Guerra Civil. És una altra clau, la religiositat de Barberá, d’un perfil tardofranquista, nacionalcatòlic, purament i durament classista. És a dir, dels seus i per als seus. I entre d’ells, la jerarquia eclesiàstica i la inèrcia irrefrenable per convertir la religió en gran esdeveniment. Passà amb la visita de Benet XVI a València l’estiu de 2006. Un fet que serví per tapar el vergonyós accident del metro uns dies abans. Amb el Papa, València s’obrí com un gran negoci. El temple convertit en mercat i no precisament per acollir uns quants venedors d’aus de corral i creïlles. La Gürtel en féu un comerç ben xorrant. Tot també convertit en sumari judicial.
El mite de l’animal polític
A Barberá se l’ha considerada una política imbatible i és cert que guanyà sis eleccions, amb cinc majories absolutes. Però la investigació del cas Taula no sols és una qüestió de 1.000€, com tampoc no era una qüestió de quatre vestits allò de la Gürtel, sinó que les branques s’enlairen cap al finançament irregular del grup popular, el suborn i la prevaricació. ¿Jugà dopada Barberá elecció rere elecció, amb més finançament i més recursos que la resta de forces? És una qüestió que està per demostrar-se. Però, per ara, les sospites no manquen de fonament ni tampoc l’ús de les institucions en favor de la maquinària política del PP. Una mostra són el comptes de Protocol, que acabaren en denúncia als jutjats, arxivada per la Fiscalia del Tribunal Suprem, amb despeses desorbitades de Barberá, qui no era capaç de pernoctar a hotels on l’habitació costara menys de 200€. Diners i despatxos, tot a una. En tot cas, una realitat electoral augmentada per la manca de resposta de l’oposició, sense líders solvents o, quan n’hi havia, el cas d’Ana Noguera, retirats pel repartiment de famílies, herències i deutes personals al PSPV-PSOE.
