Sergi Tarín / València.
Tot és una qüestió de distància. I, en aquest cas, de molèstia. I qui sap si també d’ordre. D’ordre social, per descomptat. Una estona abans de les 16.00h, dos autobusos de la línia 10, la que va de Benimaclet a Sant Marcel·lí, deixen un centenar de persones que s’afanyen per arribar a temps al soterrar de Rita Barberá. El tanatori està lluny, molt als afores, a una revolta de risc abans del llit nou del Túria. La barreja humana entre els de l’EMT i els polítics, empresaris i executius d’empreses esportives resulta impossible. I la diferència motoritzada entre el bus públic i el cotxe d’alta gama. I també el pentinat, la roba, el matís en el perfum i en el to de la pell. I, clar està, en la distribució de l’espai en la missa. Els millors vestits, dins la capella. La resta, al hall. Tot pura manifestació del fet de sempre: la mort iguala, però la vida distingeix.
La mort, però no una mort qualsevol. I tampoc perquè siga la de l’alcaldessa de València entre 1991 i 2015, antigament mare totpoderosa del PP valencià i espanyol. És la mort d’una derrotada, d’una menystinguda. Un mort amb cert aroma a premeditació i acarnissament. Per això no hi ha vetlatori de cos present. Ja se sap que les ferides de l’ànima solen surar al rostre. Barberà jau tancada amb pany dins del taüt embolcallat amb la bandera de l’Estat espanyol i la de València. “Com l’heu deixat caure! Tant com ella vos volia. Recaurà sobre la teua consciència”. Això li diu un amic de l’exalcaldessa a Mariano Rajoy, cos a cos amb María Dolores de Cospedal. A dins, hi ha una bona nòmina de referents del PP en desús o amb problemes amb la Justícia. Estan els exministres José Manuel Soria, Ana Mato i Celia Villalobos. També els vuit regidors imputats per la mateixa causa a la qual ho estava Barberà, el blanqueig de capitals al cas Taula. I un Francesc Camps, expresident de la Generalitat, excitat davant una sol·licitud incombustible de fotos d’usuaris de l’EMT.
“A tots aquells que t’han abandonat, que t’han trencat el cor, que t’han deixat caure…”, es dirigeix als assistents a la missa María José, Coté, Corbín, una de les nebodes de Barberá. Un tràngol dur que Rajoy s’empassa des de la quarta filera, sense quasi vistes a l’altar encatifat de pètals i envoltat de corones, des de l’enviada pel Mercat Central al ’d’Espanya 2000 “per a la millor alcaldessa de València”. Tot enmig d’un ambient sufocant i la pressió popular des del hall durant el cant de l’Himne de la coronació a la Mare de Déu dels Desemparats, un instant d’espentes i taps humans que obliga a obrir les portes laterals a la reconfortant gelor del capvespre.
L’eixida de Rajoy resulta quasi més febril que l’arribada. “Acaba amb aquest fem que han llançat contra ella!”, li crida algú. “A qui insulte Rajoy o l’alcaldessa, li trenque la cara!”, li segueix una altra veu amb ganes de gresca. Mentrestant, De Cospedal evita les fotos. I Celia Villalobos agita les masses que li envolten el cotxe oficial, tot aprovant les goles enceses en contra dels periodistes i, especialment, de La Sexta.
