No, Rita Barberá no ha estat assassinada. Ha mort d’un infart que –en espera del que dictamine l’autòpsia si és que se’n fa- ha estat provocat per causes naturals. Però aquesta tesi és la que han deixat caure de forma més o menys explícita alguns participants de les tertúlies amb més audiència a l’Estat espanyol –com la de La Mañana de TVE o Espejo Público d’Antena 3-, columnistes, perfils públics de periodistes i fins i tot el ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá. Segons ells, la senadora i exalcaldessa de València hauria mort per culpa de la “pressió mediàtica” a què l’havien sotmès mitjans i xarxes socials.
L’afirmació no només no té cap fonament mèdic ni es justifica per cap dada empírica que suggerisca cap tipus de causalitat, sinó que a més descarrega totes les culpes en els periodistes i internautes que van denunciar els seus presumptes delictes o van criticar les polítiques. Però no –per portar l’argument fins al límit de l’absurd- s’aplica als seus companys del PP que la van deixar de banda en els moments difícils.
No és la primera vegada que el PP i els seus tentacles mediàtics acusen l’esquerra, els internautes o els mitjans de comunicació de qualsevol desgràcia que se’ls acudisca. El cas més sonat va ser segurament l’assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco.
Dirigents del PP i periodistes afins acusaren «el clima d’odi» promogut pels seus crítics per explicar el crim, una tesi que van mantindre fins al final, i tot quan es va saber que les culpables eren militants del mateix PP motivades per revenges personals.
A pesar que no hi havia ninguna relació entre els acudits de Twitter i aquell assassinat, va ser quan van començar les operacions policials per perseguir aquells tuitaires que presumiblement es burlaven de les víctimes del terrorisme, de dirigents del franquisme, de polítics o toreros. Una selecció, com a mínim curiosa, dels col·lectius que mereixen que es protegisca el seu dret a l’honor.
Aquest mateix ecosistema mediàtic i periodístic capaç de trobar una relació de causalitat entre l’infart de Rita Barberá i els memes sarcàstics d’Internet li apareixen tots els dubtes i les peticions de rigor quan es vincula la mort d’una dona en un incendi amb la pobresa energètica. TVE va oblidar mencionar-ho en els informatius. Uns altres van posar el crit al cel per «la demagògia» dels qui ho denunciaven.
Un fet similar va passar quan des dels moviments per l’habitatge van començar a denunciar casos de suïcidi entre les persones en perill de desnonament. Aleshores van aparèixer les alertes contra la «demagògia» o els articles demanant «rigor» a l’hora de parlar d’aquest tema, adduint la dificultat d’establir una causalitat entre desnonament i suïcidi.
Un rigor que, hui, ningú sembla interessat a exigir.
