No és la primera vegada que algú s’ha preguntat sobre el Bernstein compositor, què hauria passat o fins on hauria arribat si la seua vessant de director no l’haguera absorbit tant. La vida del de Massachusetts fou tan complexa, atrafegada, impulsiva, bicèfala i extrema que representa el prototipus de geni romàntic en ple segle XX. Una mena de xiquet que en aparença es resisteix a fer-se gran.
En pensar en el Bernstein compositor, tothom inevitablement ens dirigim cap al West Side Story o Candide, obres que d’alguna manera recullen l’esperit d’aquell extravertit nord-americà, jueu i bisexual amb els tòpics més mainstream de l’època. Però hi ha un altre Leonard més enrevessat i profund, molt més compromès amb el llenguatge, els timbres, el contrapunt i, fins i tot, amb l’experimentació. Una prova d’això és la Simfonia núm. 2 ‘The age of Anxiety’ que es va poder escoltar en aquest 4t concert de la temporada de tardor del Palau de la Música de València, sota la direcció del debutant James Gaffigan.
La simfonia, que en realitat no ho és, naix d’un pretext literari. Musicar el poema homònim de W.H. Auden, a través del qual Bernstein elabora un seguit de variacions que en algun moment obtenen un caràcter descriptiu (una mena de programàtica), però que, en la pràctica, aporten un discurs musical que se sosté per si mateix. A través dels timbres, i les instrumentacions, el nord-americà descriu estats d’ànim on, en alguns casos, el color orquestral pot induir-nos a l’angoixa i, en altres, ens fan pensar en un meninfotisme absolut. Talment, una descripció del mateix Lenny, a qui la vida d’extrems que portà el conduí a prendre’s certes coses a la babalà.
James Gaffigan amb Michall Lifits (piano) dirigint l’Orquestra de València. Foto: Revelarte-Palau de la música.
Michall Lifits aportà la part pianística d’aquesta simfonia de tarannà europeista amb pinzellades inequívocament ianquis i al costat d’una fantàstica Orquestra de València va oferir una convincent interpretació d’aquestes edats de l’ansietat. Al capdavant debutava, al Palau, el director nord-americà James Gaffigan, qui malauradament té contracte fins al 2022 amb l’Orquestra Simfònica de Lucerna. Des de l’inici, amb l’introspectiu duo de clarinets, i fins al final, Gaffigan va saber traure exquisides sonoritats plenes de contrastos seguint fil per randa allò que la música tracta de descriure. Exprimí les cordes, mantingué els metalls i explotà la sensacional família de percussionistes. Pel bell mig, els recordatoris pianístics que fan referència una i altra vegada als EUA jazzístics conclogueren una gran interpretació d’aquesta poc habitual simfonia. Lifits cobrà un merescut aplaudiment que pagà amb el bis. Potser aclaparà tots els mèrits que ben bé s’haurien d’haver repartit entre cadascun dels faristols de l’orquestra i el saber fer del jove director.
La primera part havia estat un bon inici d’espectacle, tant que poques vegades el descans havia servit per a acabar d’assaborir els colors orquestrals i no per a maleir els desajustos, desafinacions i estridències trompeteres, però la segona part encara aconseguiria confirmar la bona senda que està tenint l’orquestra en aquest últims concerts.
Les Danses simfòniques, op. 45 de Serguei Rakhmàninov confirmaren el bon estat de gràcia del moment. Gaffigan domina el romanticisme, que es resisteix a morir amb aquestes danses russòfiles de 1941. Si aconseguí una fita destacable fou, sens dubte, somoure els sentiments sense caure en l’arravatament superficial, sobretot en el vals del segon moviment i en els tira i arronses de l’espectacular tercer moviment. Tanmateix, si amb Bernstein l’Orquestra de València estigué disposada a seguir les indicacions, amb Rakhmàninov demostraren que podem somiar amb tindre un conjunt de primer nivell europeu. Seguiren, com hem dit, pel bon camí de l’homogeneïtat orquestral, on la corda, des dels greus contrabaixos als aguts violins, demostrarà novament la profunditat i la projecció en bloc que posseeix. Bona part de l’èxit d’aquest concert se’l van llaurar els dels arcs.
Gaffigan es contagià dels resultats, es permeté ballar recordant la gestualitat sovint tant criticada de Bernstein (i que a Leonard tant li la bufava), transmeté idees clares, jugà amb els talls i aplicà una direccionalitat al discurs. L’orquestra respongué amb resolució, destresa i confiança, amb anecdòtiques descompensacions en els metalls aguts, però, en termes generals i després del bon estat dels últims concerts, sembla que la temporada de l’aniversari està d’enhorabona. L’espectacle ha de continuar.
