Un cartell recolzat a la façana de l’església avisa els passejants i conductors del menú diari a huit euros i els plats del dia: “Putxero, arròs al forn i llentilles”. Alimentació tradicional i de cullera. Si la gana ens ho permet i alcem la vista, descobrirem sobre els nostres caps, a uns quatre metres d’altura, una placa composta per quatre rajoles fetes a Manises que diu així: “El dia 20 d’octubre de 1982 l’aigua de la pantanada va arribar fins ací”.
La vida a la vella Gavarda
Estem a Gavarda, a la vella Gavarda de la ribera del Xúquer, que va quedar coberta per la pantanada del 1982. Allà resideixen un grapat d’irreductibles veïns que resistiren la temptació d’anar-se’n al nou poble, assentat a la part alta de la bateria napoleònica.
La jove cambrera recorda amb gràcia una anècdota de fa just 34 anys. “Ma mare ens explicava que el meu avi va tornar a casa, després de ser desallotjat tot el poble, per a salvar la tele. La va treure de casa quan li arribava l’aigua més enllà de la cintura. Una tele en blanc i negre!”. Antoni se suma a la xerrada. Resideix en el nou poble, però passa més temps en el vell. És un dels habituals del bar. “La gent del camp ve ací a esmorzar”, apunta. Encara recorda l’època d’adolescent amb la seua enyorada moto Derbi Copa. L’aigua se la va emportar aquell 20 d’octubre del 1982. La deixà aparcada al carrer i mai més se’n va saber.
Fins que van aconseguir netejar el fang, tota la família estigué repartida. “Uns estaven a Senyera, altres en un altre poble…” Van viure com nens de la guerra fins poder tornar a casa. Teodor no vol entrar en aquestes velles polèmiques que encara divideixen alguns veïns d’un i altre assentament. “Cadascú ho explica a la seua manera”. Hi ha qui diu que uns eixiren més beneficiats que altres en el repartiment dels nous habitatges. “Home, que les cases del poble nou les hem pagades tu, jo i tots els espanyols. La gent jove aconseguí una casa nova per dos quinzets”. El concorregut bar de la plaça intenta emular el vell casino de Gavarda, però ja res és el mateix.
Els veïns irreductibles
“Això és un paradís, ací estem la mar de bé i molt tranquils. Jo moriré ací i no se m’ha perdut res al poble nou”, ens explica Constantino, un home piadós i de fèrries tradicions, amb la seua vida fonamentada en el nucli antic. Com recordava Teodor Barea minuts abans al bar: “Haguérem de recórrer davant el Suprem a Madrid per a aconseguir que ens deixaren viure a casa nostra. I guanyàrem el judici. El vam guanyar al Tribunal Suprem. Qui tenia dret a tirar-nos de casa?”.
Entre amb sigil a l’antiga casa del tio Salari, un edifici de passat lluent i de dues plantes d’alçada. Al rebedor trobe dues dones parlant. M’hi reben amb recel. A penes solten paraula. “Aquesta casa la volien tirar i ens pensaven donar el que costava una del poble nou, uns dos o tres milions de pessetes”, es lamenta Angelita des de sa casa del carrer Major, més trista i somorta que la que donà títol a la pel·lícula de Bardem.
L’èxode a la nova Gavarda
El veïnat escapà de futures inundacions al nomenat alt de la bateria napoleònica, antic paratge per a menjar-se la mona en temps de Pasqua. Als seus peus hi és el centenari Pont de Ferro al costat del traçat sinuós d’un Xúquer pacífic i la Sèquia Reial. Un club i un parell de bars adornen el barri de Villariezo, penúltima estació de l’èxode gavardí.
Assalte a la desesperada una veïna que arriba amb el carro de la compra i l’ànima esgotada. No vol donar-me el seu nom. No vol embolics. Recorda l’avís de desallotjament fa 34 anys. Els xiquets a la guarderia de Gavarda, per exemple, no van arribar ni a entrar perquè els seus pares ja estaven avisats. “Jo tenia una germana que estudiava a l’institut d’Alzira i estiguérem tres dies sense saber res d’ella. Això no s’oblida mai”, relata amb la veu plena d’emoció.
Sobre els habitants de la vella Gavarda, la veïna és contundent. “Els que vivim ara ací, és clar que teníem estima al poble antic. Al pis on jo vivia no va arribar l’aigua, però si se’n van tots, els teus amics i la teua família… Què faràs tu? Quedar-te? Som dos pobles diferents, no ho puc negar”, es reafirma en veu alta. “Els uns i els altres; cadascú viu al seu aire. Al final, estan mal allà i estem malament ací”, afirma resignada mentre obri la porta de casa.
La vida dins de casa
La vida a la nova Gavarda és més recollida. “Quan obris la porta no ixes directament al carrer, com abans, on et trobaves els veïns escombrant o prenent la fresca. El veïnat d’ara tampoc és el mateix d’adés”, explica María José, mentre rememora l’època en què la seua filla, acabada de nàixer, es passava més temps a casa de la veïna, la tia Estrella. “Ara no baixem per a res al poble vell”, afegeix. No se li esborra tampoc el record del seu avi, que baixà al poble a mitja vesprada del dia 20 i es passà la nit “gitat al llit al pis de dalt i amb la mà tocant a terra per si arribava l’aigua”, conclou Maria Josep.
Puge al cotxe i em costa més del previst eixir del laberint urbà de la nova Gavarda: carrer 12, carrer 15, carrer 6, carrer 30… Només se salva dels números cardinals la plaça de l’Església i poc més. Ningú no va pensar a batejar les vies del nou poble de manera menys asèptica? El tapís verd de les riberes del vell Xúquer, aquest riu devastador que un dia t’abraça i un altre t’engoleix, s’estén orgullós als meus peus. Milers i milers de tarongers i caquis són el testimoni que la vida segueix el seu curs, tot i les ferides obertes aquell 20 de octubre del 1982, que va partir en dos l’ànima de la vella alqueria musulmana de Gavarda.