Els llatins, per estimular allò de la lectura, deien la sentència “cap dia sense una línia”. Doncs quasi podríem dir el mateix dels esdeveniments a la capital del País. Cap dia sense esdeveniment. I especialment sense una presentació d’un llibre. Valencia és una ciutat on l’activitat cultural és inesgotable. I ahir tocava parlar, o millor escoltar parlar sobre periodisme. I açò perquè a la biblioteca de la Societat Coral El Micalet es va reunir el més granat de la professió periodística dels anys de la transició a València. Es presentava la biografia que la periodista Esperança Costa ha escrit sobre una altra periodista. ‘Rosa Solbes, el periodisme insurgent’ és el títol de l’obra que era apadrinada, com diem, pel milloret del periodisme clàssic de la ciutat i pel més destacat de la classe política i de la societat civil valenciana.
L’obra ha esta publicada per l’editorial “Companyia Austro-Hongaresa de Vapors” al front de la qual es troba un altre periodista, Francesc Bayarri, el qual donava inici a la presentació agraint als presents la seua assistència per a fer costat al periodisme combatiu i insurgent que va marcar una època de la premsa valenciana.
L’obra d’Esperança Costa utilitza la biografia de Rosa Solbes com a clau per a retre homenatge a tota una generació de periodistes que van sorgir i marcar la premsa local durant l’època de la transició. Com comentava l’autora “va ser ben difícil de convèncer Rosa Solbes perquè es deixara fer una biografia” i sols ho va permetre quan va veure que el treball recolliria part de la seua producció periodística d’entrevistes i reportatges. Costa refermava la decisió de prendre Rosa Solbes com a referent, ja que ella “representa una època, una generació de periodistes insurgents que era necessari reivindicar. Periodistes fets d’una pasta especial que suportaven riscos i amenaces per tal de relatar als seus lectors la realitat històrica que es va tocar viure”.
Rosa Solbes, periodista compromesa amb el valencianisme, l’esquerra i el feminisme, va treballar des de la dècada dels 70 en la majoria del mitjans escrits valencians del moment. Els seus articles i reportatges aparegueren a publicacions ja històriques com ‘Valencia Semanal’ o ‘Diario de Valencia’. També present als mitjans audiovisuals, desenvolupà part de la seua carrera a Radiocadena Española o TVE implicant-se des de l’inici en el projecte de la Radio Televisió Valenciana.
La protagonista biografiada de la nit parava en reflexionar com el periodisme deu mirar, analitzar, organitzar el caos que presenta la realitat del dia a dia per tal de transmetre-ho de la millor manera possible al lector. Feia una crida a la memòria: “És positiu l’exercici de la memòria. No està de més de tant en tant fer la vista enrere per a aportar els aprenentatges de tota una vida professional a les noves generacions”.
I per a tancar l’acte la taula comptava amb un convidat de luxe. Company de professió de la majoria dels presents, ara destinat per la voluntat popular – i del pacte del Botànic – a comandar el govern de la Generalitat Valenciana. El president Ximo Puig començà reconeixent com el periodisme valencià de la transició va fer una aportació fonamental per a entendre aquell país, i com aquell enteniment ens ha servit per a entendre un poc més el nostre país actual. Recomanava Puig la lectura del llibre sobre Rosa Solbes “perquè és un llibre necessari per a aquells que no han viscut la transició, però també per a aquells que la visqueren, perquè els permetrà recordar i reflexionar”. El president de la Generalitat va ser generós qualificant de ben important eixa generació de periodistes de la transició i acabà la seua intervenció de manera categòrica a l’afirmar que “sense periodisme no hi ha democràcia i sense periodisme valencià no hi ha País Valencià. És necessari que hi haja un periodisme fort, uns mitjans de comunicació forts que ajuden a construir el nostre País Valencià”.
Per a cloure aquest acte de germanor periodística, un mínim debat o torn de paraula. Si es parla de periodisme a les nostres terres i amb nodrida presència institucional – Ximo Puig, Vicent Soler, Manuel Alcaraz…- la pregunta estava ben clara al pensament de tots els presents. President, per a quan la nova RTVV?
Puig amb somriure franc, contestà en polític. Però bé podria haver-ho fet en premi Nobel, si haguera contestat dient com Bob Dylan. “The answer my friend is blowin’ in the wind. The answer is blowin’ in the wind”.
