Mara Aranda torna amb el repertori tradicional sefardita després d’una investigació que ha dut a terme capbussant-se a la Biblioteca Nacional de Jerusalem. No era la primera vegada que la versàtil cantant i investigadora de música tradicional s’interessava sobre la tradició jueva peninsular. L’any 2009 eixia a la llum Música i cants sefardites d’Orient i Occident (Galileo-mc), el 2013 publicava Sephardic Legacy (Bureo Músiques) i, en 2014, junt a Capella de Ministrers, veia la llum el projecte La música encerrada.
Dos anys després retorna amb molts canvis al voltant de la creació i recuperació de música tradicional, però, també, en la manera de veure aquest procés. Ara, s’ha desvinculat de la industria musical i ha optat per l’autoproducció, com la mateixa cantant ha explicat a aquest diari. “El que està fet ja està fet, i ací queda”, diu Aranda, qui porta entre mans donar forma o “parir les criatures”, com defineix ella el procés de creació i recuperació de les cançons. “A continuació farem la Diàspora i la seua música”, tot plegat reunit en una tetralogia, el primer disc de la qual eixirà en desembre. Per a això ha posat en marxa un Verkami perquè “hem trencat amb la indústria musical”. Una decisió que també ens explicarà, però, després d’aprofundir en la música que forma Sefarad en el corazón del al-Ándalus.
Quatre discos sobre música sefardita, vol dir que hi ha molta música de la Mediterrània i també tradicional encara inèdita i desconeguda. “Hi ha milers de cançons en els arxius sonors de la Biblioteca Nacional de Jerusalem”, respon ben segura del que diu Mara Aranda, i amb coneixement de causa perquè amb una beca concedida per l’SGAE va marxar un mes per capbussar-se entre fulls i arxius sonors. “All hi van els etnomusicòlegs i la gent que fa estudis de camp perquè hi ha arxius de gent de poble que havia rebut eixa informació a través del boca-orella, que és com es transmetia la música tradicional”, ens explica.
>
Tot i això, aquestes fonts tenen una data relativament recent, ja que “les primeres gravacions són del finals del segle XIX”, bàsicament perquè abans no hi havia tecnologia per gravar res.
Una recerca prèvia
“Els grups de música que fan aquests tipus de repertori, el que fan és copiar-se els uns dels altres, convertint-se així en una cosa endogàmica”, retreu Mara Aranda. “Hi ha milions de cançons, de romanços, d’informació musical de la qual només es coneix una quantitat mínima”, però això suposa un esforç: “Cal fer una recerca a partir del que ja s’ha fet i tots no estan disposats o no tenen temps per a fer-la”.
Segons explica la cantant valenciana, una vegada hi ha uns cants tradicionals damunt de la taula, “per a alguns grups és un repertori més, i fan versions d’unes 200 cançons aproximadament” quan, realment, insisteix, “estem desaprofitant el que hi ha”. Per això, la cantant ha fet aquest hivern una recerca a la Biblioteca Nacional de Jerusalem amb l’ajuda d’una beca de l’SGAE. Aquest esforç comporta uns fets com que “has d’abandonar família, el treball i deixar-ho tot per fer un mes d’investigació”, però també té una recompensa perquè Aranda retornà “amb versions inèdites, escassament interpretades, per seguir ampliant aquesta joia”.
Sobre la música sefardita que integrà aquesta tetralogia, “m’agrada recordar, perquè molta gent pensa en música sefardita i ho relaciona amb jueus, i ràpidament pensa en una situació política que res té a veure amb la política, sinó amb la cultura per la pau”. Sefarard en el corazón de al-Ándalus, “el que defensa, igual que jo en la meua carrera, és la cultura”, i aquesta “ha de ser per la pau”. “Això es reflecteix en els músics que m’acompanyen des de fa 20 anys”, envoltada de musulmans, jueus, etc.. “Tots han tocat les músiques dels altres aportant el millor que tenen en pro d’una causa comuna. Ens unim tots en pro de la cultura, que fa que tots puguem asseure’ns a una taula comuna a menjar del mateix pa”, explica Aranda.
Cartell de Sefarad, en el corazón de al-Ándalus de Mara Aranda
El País Valencià també fou un dia andalusí i, com en tants indrets de la península i de la nostra zona mediterrània, als pobles i llogarets hi convivien sefardites, jueus conversos, cristians nous… Què ens queda als valencians d’aquest passat? “Queden pocs vestigis reals, perquè moltes vegades no s’ha sabut valorar un patrimoni que tenim”, i afegeix en eixe sentit que “la ciutat de València conserva el seu cementeri jueu, a sota del Corte Inglés”, diu entre la impotència i el dolor.
No obstant això, aquest primer disc i els que el seguiran estan centrats en recuperar cants de la Diàspora. “És eixa fuga de cervells que ha succeït al llarg de tota la història, com és el cas dels sefardites valencians, aragonesos, castellans o portuguesos que, quan se’n van anar, s’emportaren la llengua, les tradicions, però també les cançons se les enduien de la península. Eixes són les que més m’interessen, les que estan al Romancer Vell conservat”.
Paradoxalment, a la península Ibèrica molts càntics “es perden, mentre que ells els conserven durant la Diàspora”, transportant-los per la mediterrània, per Europa. Pel que fa a la temàtica, tracten fins i tot aspectes que els quedaven llunyans com a col·lectiu. Per exemple, “trobem lletres que parlen dels nostres reis, que no tenen res a veure amb els temes religiosos que practicaven mitjançant la seua religió jueva”.
Per descomptat, aquest disc comptarà amb “cançons que parlen de València vinculades al Romancer Vell que cantaven els sefardites en la Diàspora i que hem recuperat”, uns cants que no estan reproduïts materialment “perquè són de tradició oral. Hem anat a Jerusalem per recuperar-les i dur-les a València”.
Mara Aranda.
Aquest treball, adobat amb un espectacle que ja ha estat reconegut abans d’eixir del forn per la Xarxa de Teatres i Auditoris Espanyols, contempla l’afegit d’uns balls “associats” perquè, seguint el binomi inesperable de la cultura per la pau, “la dansa aglutina i és un element estètic amb la marca de la tradició musulmana”, palesa “amb eixa dansa mística”.
Els músics amb els quals compta “són de les tres religions”: Jota Martínez assumeix la direcció musical afegint els seus instruments medievals; Abel García, amb els instruments de corda polsada de la Mediterrània Oriental; Fernando Depiaggi, especialista en instruments de vent i en música àrab; Carles Magraner; Robert Cases; Aziz Samsaoui com a especialista en música andalusina; Ido Segal amb el violí i la percussió, i les dansadores Rosa Sanz i Mercedes Campello.
Un disc que trenca amb les discogràfiques
“El món mediàtic m’ha tractat molt bé” reconeix, “tot i que faig una música minoritària, m’han tractat com una reina”. Tanmateix, Mara Aranda ha trencat amb la industria discogràfica i aquest disc es produirà a través de l’aportació de la gent, a través del Verkami.
Mara Aranda. Foto: laveupv.
Tot té un perquè. Sobre això, afirma la cantant que “després de 25 anys hem tallat els vincles amb la industria discogràfica, amb les companyies, principalment, perquè, en termes generals, per a la industria eres un producte, una fotografia més en uns catàlegs, i no estic disposada al fet que un dels meus nounats passe al limbe i no tindre capacitat per veure’l”, respon ben convençuda del pas tan significatiu que fa ara, amb una carrera clara i consolidada, reconeguda, com fins i tot ha succeït amb aquest primer disc de la tetralogia.
Fer cançons no és fer xurros, “per a mi açò és una part més del meu treball”, però realment “són moltes hores apartada dels meus, molta energia, per donar-li-ho tot a un projecte en què he crescut com a músic i ésser humà”. I això té un preu, indiscutiblement de mercat, però també humà, que “després la indústria veu com una fotografia en un catàleg”, per això, a partir d’ara “volem independència total per als nostres fills” −diu fent referència, metafòricament, als discs−: “Que siguen del món”. “Les companyies paguen una part i després el discos passen a ser propietat d’ells i no tens cap propietat de la teua obra”, conclou l’artista, qui sospira després de portar a casa porcions de la nostra història des de Jerusalem.
