Un ‘elisir d’amore’ escènicament divertit però gustosament agredolç

Pretemporada de 2016 al Palau de les Arts. Reposició de ‘L’elisir d’amore’ coproduïda per les Arts i el Teatre Reial (2011). Música de G. Donizetti, llibret de Felice Romani
2 octubre 2016 01:00h
Sixto Ferrero / València

El Palau de les arts, l’únic teatre d’òpera del país dels músics, ja ha alçat el teló. Ho féu dissabte de nit, amb la reposició d’una coproducció del 2011 de L’elisir d’amore (estrenat el 1832), del teatre valencià juntament amb el Teatre Reial de Madrid.

L’elisir d’amore, un melodrama jocós en dos actes de l’italià Gaetano Donizetti amb llibret de Felice Romani, que es va poder veure a Les arts, en essència i en presència, poc es diferencia de la representació del 2011. De la seua reposició es poden extraure una multitud de sensacions, conclusions i percepcions, més enllà de les paraules elogioses, caigudes ja en la reiteració després d’una dècada de penúries polítiques, crisis internes, maltractes ministerials i, malgrat això, èxits artístics del coliseu valencià. Aquest continua tenint un talent i uns músics (entenguem també el cor com a músics) dels quals ens podem —hauríem de poder— sentir-nos orgullosos.

Eleonora Gravagnola assumia la direcció escènica de la reposició per a ubicar la mateixa platja del 2011, ara a la Malva-rosa. No li ho tindrem en compte, però, tant feia que fóra la Malva-rosa que el Postiguet, a platja eixíem. Això fou secundari davant tanta simultaneïtat d’estímuls. Ara bé, que la ubicació era valenciana, —això— per descomptat, perquè les publicitats explícites, però necessàries, d’empreses valencianes o amb delegació valenciana omplien els grans i els petits detalls de l’escena (també es cita el vi d’Utiel-Requena). Tanmateix, si així aconseguim quelcom de mecenatge davant el menyspreu del govern espanyol amb el nostre teatre, benvingut siga. No obstant això, d’aquesta versió de Michieletto hi ha petits detalls que grinyolen respecte a la versió original, com ara quan, al primer acte, només aparèixer la multitud a la platja, es parla de segadors (la ubicació original és a un llogaret basc i en segona edició a un lloc d’Itàlia) o el bescanvi de moneda perquè ara es parla d’euros i no d’escuts.


Mattia Olivieri, Iliona Mataradze, William Davenport, Keri-Lynn Wilson, Eleonora Gravagnola, Francesc Perales, Caterina Di Tonno i Paolo Bordogna. Foto: Laveupv.

A banda d’aquestes petites incongruències, la versió més enllà de l’amor, la trampa, la bondat i la justícia, plategen l’elixir com un beuratge que recerca l’eterna joventut. L’escena que obri el primer acte, una parella gran que passa el dia a la platja, relliga perfectament amb l’amor finalment correspost entre Adina i Nemorino, una parella jove. Però, si sobreïx la proposta és gràcies a la jocosa i enfervorida escenografia. Exigent i, per moments, convulsament exigent, es demanen, tant al cor com al quartet de veus solistes, balls, moviments i accions que quasi sostenen tant el drama com la broma per elles mateixa. Amb una ambientació completament contemporània, amb detalls que ajuden a pensar en una actualitat més absoluta com els ‘selfies’, les festes a la platja amb DJs, la festa de la bromera... fan d’aquest Elisir d’amore una divertidíssima representació.


Festa de la bromera (2n acte) de L'elisir d'amore. Foto: Tato Baeza.

D’altra banda, aquesta mobilitat, juntament amb aquesta accentuada interpretació escènica, comportà anit divergències en les veus. Del quartet solista vam gaudir d’àries, duets i quartets amb tempos lents de bona interpretació, però, contràriament, amb tempos enèrgics i ràpids i amb agilitat en escena, van omplir els passatges de desajustos entre cors, veus i orquestra, conjuntament o individualment. Poca cosa féu per a solucionar-ho la directora canadenca Keri-Lynn Wilson, qui tornava després d’haver debutat fa deu anys a Les arts. De menys a més, la soprano Ilona Mataradze (Adina) va gaudir de bona projecció i flexibilitat vocal en les seues intervencions més ornamentades, ressaltada, a més a més, per una excel·lent interpretació escènica. El tenor William Davenport (Nemorino) va acusar la seua disposició escènica, perdent projecció i homogeneïtat en els registres en funció de la ubicació. Va refer-se lleugerament en l’esperada ària Una furtiva llàgrima (2n acte) que, tot i ubicar-lo dalt de la teulada del Bar Adina, millorà i arrancà una bona ovació. No obstant això, no va colpir, ja que tenia una veu desigual en registres i de poca projecció segons les parts. Contràriament, els malignes van resultar les veus més convicents, si fa no fa, les més regulars i més homogènies al llarg dels actes. Així, el baríton Mattia Olivieri (Belcore) assumí un sergent femeller, posat en el paper fins el punt de saber traure tot el suc al seu registre de veu per a adaptar-se a les escenes convulses. De les veus greus i malignes, qui s’emportà la gran ovació fou el baix Paolo Bordogna (doctor Dulcamara). El baix bufó italià va saber traure profit de l’exigència escènica, va jugar amb el públic, va incitar el riure i va estar juganer amb el recitatiu i decisiu amb un timbre de veu de projecció i qualitat homogènia fins i tot amb els moviments més inversemblants. Per últim, la soprano Gaterina Di Tonno (Gianneta) estigué ben correcta en l’ària del segon acte i ajustada en la resta del paper, amb un caràcter actoral i coral.


El baix bufo Paolo Bordogna com a doctor Dulcamara en L'elisir d'amore. Foto: Tato Baeza.

Correcta l’orquestra, patí una direcció sense mecanismes ni recursos in situ per a acoblar les sonoritats orquestrals a les veus, que, per moments, quedaven eclipsades i gens homogeneïtzades ni acoblades. Igualment, el cor sofrí l’escenografia, molt exigent —com hem dit— per a un cor de grans dimensions que tingué temps de recordar-nos, per moments, la qualitat que atresora, per exemple amb les veus femenines dins del castell inflable junt a Gianneta (2n acte/4a i 5a escena).

Era l’estrena de la pretemporada i tot comença a rodar amb una temporada que promet molts més al·licients musicals que temporades anteriors. Per això, cal tindre un reservat per als nervis inicials. Fet i fet, si hi ha oportunitat per a veure aquesta reposició, a preus bastant assequibles que feren omplir dissabte Les arts, paga la pena, especialment, per l’extravagant proposta escènica, amb les seues connotacions sexuals femenines, però, equitativament masculines.


Belcore i Adina (1r acte) amb el Cor de la Generalitat en L'elisir d'amore. Foto: Tato Baeza.

La Veu
 
next