Amb un entrepà fet a primera hora i gelat, puge al Talgo de les 14.50 que ve de l’estació barcelonina de Sants i em portarà fins a Alacant. Només té previst aturar-se tres vegades abans d’arribar a la seua destinació: Xàtiva, Villena, i Elda-Petrer. Així, a priori, no sembla un mal servei entre les dues ciutats més poblades del País Valencià. Bé, abans que vos llanceu al meu coll, he dit “a priori”.
Un total d’onze trens cobreixen el trajecte entre València i Alacant en dies laborables. Són pocs o molts? Després ho veurem. El més matiner ix a les 07.17 hores de l’Estació del Nord i l’últim parteix a les 21.19 h. La durada del viatge oscil·la entre una hora i 37 minuts dels Euromed —que ixen de l’estació de Joaquim Sorolla per marejar més la gent, si és possible— i les dues hores i huit minuts del Talgo.
Viatge silenciós i asèptic
Eixim a les 15.23 h. de València i amb un retard de 33 minuts. Les manetes del rellotge estan plenes de blaüres a causa del constant maltractament de Renfe. No, no hi ha remei. Només quatre passatgers poblem el vagó huit del Talgo 01111, aposentats en butaques de gran confort, reclinables fins més enllà de la flexibilitat de les nostres extremitats. Luxe i fantasia al teu abast. La comoditat del comboi agreuja la somnolència d’aquest cronista de llarga distància. És un trajecte silenciós i asèptic, sense converses estridents de mòbil, sense suors ni olors. Res que em faça recordar els matinals Rodalies de Castelló d’unes hores abans.
Els grans finestrals delaten el canvi de paisatge i els contrastos d’aquest país que recórrec de nord a sud. Les vinyes de les terres del Alforins m’alerten de la propera entrada en zona de fronteres i castells, de litigis i nodes ferroviaris. El comboi acaricia sense aturar-se l’estació de Cabdet, l’enclavament albaceteny d’ànima valenciana, i s’endinsa per les terres de l’Alt Vinalopó cap a Villena, on fem una breu parada. El rellotge confirma un retard de 20 minuts. El meu quadern de camp és orfe de declaracions de passatgers. Si els trobe estan gaudint de la migdiada.
L’ample i buit vagó cafeteria del Talgo València-Alacant, un reflex de la resta del comboi. Foto: E. Boix.
Passege avorrit pel Talgo i descobrisc el vagó cafeteria buit. No hi ha una ànima. És una metàfora de les infraestructures actuals, unes denses i les altres buides. Fa la sensació que el tren camine desganat i per força per un traçat impost, com el reu camí del patíbul. Mire el Google Maps i comprove la desraó del mapa ferroviari. Imagineu un rombe; el vèrtex superior és València i l’inferior Alacant. En els dos costats de l’esquerra trobem Xàtiva, Villena i Elda com a ciutats més poblades, unides pel Talgo i per carretera mitjançant les autovies (gratuïtes) A-7, A-35 i A-31. En els dos costats de la dreta veiem Gandia, Dénia, Xàbia, Calp, Altea, Benidorm i la Vila Joiosa, unides per l’autopista (de peatge) AP-7. Les últimes travesses acaben a Gandia.
Sí, ho sé, és una obvietat. No vos he descobert res de nou. Ja són molts anys de queixes i laments en el desert. Però precisament per ser tan obvi, és més incomprensible encara que els dos costats drets del polígon segueixen orfes de connexió ferroviària directa. Ja no m’inquieten els minuts de retard sinó el mateix traçat de la via fèrria, al·lèrgic a la mar, lluny del renou de la costa i la seua gent.
La línia groga del mapa indica el recorregut del Talgo València-Alacant.
La toponímia valenciana segons Google és molt millorable. Foto: E. Boix.
Arribe a Alacant a les 17.06 hores. El maquinista ha anat guanyant temps en l’últim tram per arribar amb uns escassos huit minuts de retard. Dues monges immaculades travessen l’estació mentre em quede buscant alguna pista que em porte fins a la destinació final: Pilar de la Foradada. Mire el plànol del TRAM, el trenet autonòmic que connecta Alacant amb Sant Vicent del Raspeig i Dénia a través de Benidorm. Un paisà em posa al dia d’aquest últim tram ferroviari, on autocars de FGV uneixen Calp i Dénia per les obres. La història es repeteix al sud igual que al nord. Més que vies són estries a la maltractada pell del País Valencià. Però no em serveixen per a enfilar cap al meu objectiu.
I els trens de Rodalies? Tampoc. Alacant i Múrcia segueixen agafades de la mà com antics amants, d’esquena al Mediterrani amb la complicitat de Renfe. Seré capaç de perdre l’aposta amb el director de La Veu? Un amable jubilat em posa sobre la pista. Només hi ha una manera d’arribar des d’Alacant fins a Pilar de la Foradada en transport públic. Així que emprenc camí cap a l’Estació d’Autobusos per agafar l’autocar de les 18.00. Tot just queda mitja hora i recórrec l’avinguda Oscar Esplà, saludant de reüll el teatre Arniches i El Corte Inglés de Maisonnave.
Cues de passatgers per agafar l’autocar que uneix Alacant i Cartagena. Foto: E. Boix.
Turistes, jubilats, treballadors i estudiants esperen amuntonats a l’andana 9 l’arribada del vehicle d’Autocares Costa Azul que uneix Alacant amb Cartagena. Pel mòdic preu de 6,15 euros i un entretingut viatge d’una hora i 45 minuts podré arribar a Pilar de la Foradada. Sí, ho sé, no ho podré completar amb tren, però em vaig tirar de bon matí la motxilla a l’esquena per lluitar contra els elements?
Havia dit “entretingut viatge”? Entretingut és quedar-se curt. A la meua esquerra, de sobte, com un exèrcit alineat de formigues blanques, milers d’habitatges adossats eixien del no-res. És l’estampa de benvinguda a Santa Pola. Llacunes i basses posen el punt salat a la meua odissea per les terres del sud del País Valencià entre Guardamar i Torrevella. L’autobús, tot i estar complet, segueix recollint turistes a les nombroses parades que jalonen el trajecte. Un grapat de passatgers es manté en peu, en aquesta torre de babel amb rodes, mentre la xoferessa recita en castellà i amb parsimònia el nom de cada parada. Cap paraula en valencià.
Atrapats per la bombolla
La meua veïna de butaca, una advocada sud-americana, alterna el castellà i l’anglès amb els seus comunicants de l’altra banda del mòbil. Judith es recorre la costa alacantina assessorant els britànics atrapats per la bombolla immobiliària. “Els bancs accepten negociar amb ells les seues hipoteques, perquè els consideren de fiar i tenen bones pensions. Amb els espanyols, els bancs no negocien res, van directament a l’embargament”, em confessa darrere les seues ulleres de sol. Així és la rebotiga de la crisi econòmica a les comarques del sud.
L’autor del reportatge i part del poliglota passatge. Foto: E. Boix.
Ja va dir algú que els termes de Torrevella i Oriola conformen un país dins d’un altre país. A un i altre costat de la N-332 es succeeixen bungalous, vivendes adossades, apartaments, magatzems orientals, esglésies de façanes blanques i credos diversos, centres comercials, restaurants, bars, banderes i banderins, més magatzems orientals, més bars, restaurants amb menús en cinc idiomes i esguitats de més banderes i banderins… De tant en tant, entre rotonda i rotonda es distingeix el mar i les platges i caps del Moro, Salaret, Punta Prima, Platja Flamenca, Cap Roig, Devesa de Campoamor, Mil Palmeres i Pueblo Latino, amb les seues corresponents urbanitzacions. Per elles s’endinsa l’autocar en un recorregut interminable per deixar el passatge de pell pàl·lida, cabelleres clares i vestit estiuenc.
Cau la nit i ja he perdut la noció del temps i l’espai. Que diferent és aquest paisatge del que envolta l’antic Camí de Barcelona, entre Puçol i Tavernes Blanques, per exemple. Només tenen en comú les rotondes, aquestes granellades rodones i vertebradores que inunden el mapa de carreteres del País Valencià.
Prova superada
A les 20.06 arribe a Pilar de la Foradada. L’autocar s’atura al carrer regidor Emilio Tárraga, al costat d’un parc on uns xiquets esgoten els seus últims minuts de jocs abans de sopar. Prova superada. Només han transcorregut 12 hores llargues des que vaig eixir de València i gairebé nou des que vaig partir de Vinaròs en el Talgo. Aquesta segona part del viatge m’ha eixit més reflexiva que reivindicativa, ho reconec. No he escoltat cap queixa, almenys en una llengua recognoscible per a un servidor.
Un pinxo de truita de creïlles en un bar del poble i un parell de selfies certifiquen a les xarxes socials l’èxit de la meua aventura. Un vilatà em comenta que no estan tan mal comunicats. Dues empreses d’autobusos connecten Pilar de la Foradada amb Múrcia i Alacant. Però cal tornar a casa, amics meus, que el pressupost no arriba per a nits d’hotel.
Un pinxo de truita i una cervesa, recompensa per a 12 llargues hores de viatge. Foto: E. Boix.
Isc amb l’últim autocar des de Pilar cap a Alacant a les 21.15. Tot just he tingut una hora per retre homenatge a l’enclavament poblat més meridional del País Valencià. Per desfer el camí he de tornar a Alacant, on buscaré la manera de tornar a València amb tren o el que siga possible. No m’abelleix anar enllaunat una altra vegada en autobús com una sardineta.
Arribe a Alacant amb el cos desfet poc abans de les 23 hores. I és a partir d’ací quan et vas adonant del despropòsit. L’últim tren amb destinació a l’Estació del Nord va eixir a les 19.30. Sí, heu llegit bé. A partir de les set i mitja de la vesprada, la ciutat d’Alacant queda desconnectada del País Valencià per tren. “¿Doncs agafa un Euromed fins a l’estació de Joaquim Sorolla, no?”, em direu. Tampoc, l’últim isqué a les 16.10 h. “Home, doncs puja-te’n a l’AVE a Madrid i tornes per Conca”, em recomanareu amb ironia. Tampoc, l’últim va partir a les 20.10. Abans que em feu el suggeriment, que ja vos conec, per Múrcia tampoc.
Moment de l’arribada de l’autobús d’Alsa a les andanes de l’estació d’Alacant i el bitllet. Foto: E. Boix.
La solució? Pujar a l’autobús que va eixir d’El Ejido (Almeria) a les cinc i mitja. Vos deixe quinze segons perquè llegiu de nou la frase anterior. Sí, benvolguts lectors. Gràcies a la concessió de la línia de transport regular de viatgers VAC-150 autoritzada pel Ministeri de Foment, puc tornar a casa. Com als anys 60. Vint minuts després de la mitjanit me’n puge a l’autocar d’Alsa. És com entrar al dormitori compartit d’un adormit regiment d’infanteria. A les palpentes aconseguisc trobar el meu seient, el 17. El meu veí enllaunat s’avança a la pregunta. “No, no busques un enchufe. No hay wifi tampoco. Así es la vida. He salido de El Ejido a las seis de la tarde y llegaré a Manresa a las once de la mañana. Venga, buenas noches”, m’indica abans de desaparèixer encollit sota una jaqueta de cuir.
Fer una escapadeta vespertina o nocturna amb la teua parella a Alacant sense preocupar-te del cotxe i pretendre tornar a València o Castelló en el mateix dia és una missió d’alt risc. L’únic consol és que el xofer torna per autopista i només fa unes breus parades a Benidorm i Dénia abans d’arribar al meu punt de partida, a les 03.22 de la matinada. Com a ressopó i per estirar les cames, abandone pedalejant amb Valenbisi l’espectral Estació d’Autobusos de València. Passaran els anys i aquesta porta d’entrada a la ciutat hi seguirà tenint l’aspecte de pel·lícula ‘gore’ de sèrie B. Potser siga aquest el seu encant i no ens n’hem adonat.
Un país desconnectat i desvertebrat
Conclusió a manera de sentència: La vertebració d’un país, d’un territori com el País Valencià, depèn dels dirigents, les infraestructures i la seua gent. És clar, és obvi. El matí d’aquest llarg viatge vertebrador em va deixar un sabor amarg pel maltractament i menyspreu dels gestors ferroviaris. La vesprada sabia a desraó i abandó, causats per una vetusta planificació ferroviària, en un paisatge multicultural on les seues gents van decidir fa temps vertebrar-se al seu aire.
