RedactaVeu / València
La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de data 14 de setembre de 2016, assumpte C 596/14, resol la qüestió prejudicial formulada pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid, sobre la conformitat de la legislació espanyola en el tractament de la indemnització per l’extinció del contracte dels treballadors temporals, amb l’Acord marc sobre el treball de durada determinada, subscrit per la Confederació Europea de Sindicats el 18 de març de 1999 amb les organitzacions empresarials europees, i incorporat a la Directiva 1999/70 CEE del Consell, de 28 de juny de 1999.
En essència, el TJUE considera que és discriminatòria la legislació espanyola amb els treballadors i treballadores temporals, ja que no reconeix una indemnització equivalent a la dels treballadors fixos, per l’extinció de la seua relació laboral. Per tant, exigeix als Tribunals espanyols que a l’hora de resoldre els processos, reconeguen una indemnització als treballadors temporals equivalent a l’establida per a l’acomiadament per causes objectives; és a dir, de vint dies per any de servei.
Es tracta d’un pronunciament que té enormes repercussions en el nostre sistema de relacions laborals, i genera efectes directes sobre els treballadors i treballadores subjectes a un contracte temporal, en possibilitar el que puguen veure reconeguda una indemnització davant la terminació del seu contracte de treball.
Es tracta d’una mesura que afecta quasi quatre milions de treballadors i treballadores, i que té efectes indubtables per a corregir un dels elements més perniciosos del nostre sistema de relacions laborals, com és un índex de temporalitat desproporcionat i una falta de protecció efectiva dels treballadors temporals enfront del seu cessament.
En les seues implicacions pràctiques, suposa equiparar els costos de l’acomiadament dels treballadors temporals als treballadors fixos. D’aquesta forma s’elimina l’enorme distorsió que genera la nostra legislació laboral, que de forma tradicional es fonamenta en l’absoluta desprotecció dels treballadors temporals davant l’acomiadament.
En aquesta mateixa data s’han dictat unes altres dues Sentències més del TJUE, relatives a la contractació temporal en el nostre país. En un cas, assegura al personal funcionari temporal els mateixos drets indemnizatoris que als treballadors, no solament per la indemnització davant l’extinció de la seua relació, sinó també incloent el reconeixement de la seua condició de personal indefinit no fix si el contracte era abusiu. En una altra resolucio, el TJUE denuncia la falta de garanties en l’ocupació pública davant l’encadenament de contractes temporals i habilita els òrgans judicials a prendre mesures dissuasives per a assegurar que un lloc fix es cobrisca amb un contracte fix.
No és necessària cap reforma legal per a habilitar que els tribunals puguen reconèixer, en el curs d’un procés laboral, l’abonament d’una indemnització de 20 dies de salari per any de servei davant l’extinció de qualsevol contracte temporal.
Aquesta mesura s’aplica a tots els contractes temporals que s’han subscrit i que estan vigents, o que se celebren en el futur en el nostre país. Però també comprèn a tots els contractes temporals que s’han extingit amb anterioritat a la mateixa data de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb l’únic límit que no haja transcorregut el termini d’un any des que va tenir lloc aquesta extinció.
Aquesta situació requereix una reforma legislativa urgent, que modifique el ET en el sentit de reconèixer el dret a tots els treballadors temporals, davant la terminació del seu contracte per les causes previstes en el mateix, d’una indemnització equivalent a la prevista per a l’acomiadament objectiu, al marge de la data de celebració d’aquest contracte.
Fins que es duga a terme aqueixa reforma, des de CCOO, com el sindicat més representatiu d’aquest país, es promouran accions judicials que comprenguen la totalitat de treballadors i treballadores temporals, per a fer efectives les diferències econòmiques que els puguen correspondre.
