F. Javier Argente / València.
Hi ha certa expectació hui a la sala de premsa del Palau del Marquès de Castellfort. Compareix la vicepresidenta Oltra per a donar compte dels assumptes tractats i aprovats pel Consell.
Hi ha expectació, però també un cert malestar entre alguns membres del gremi de la tecla: nosaltres els periodistes. El ple de les Corts d’anit havia acabat massa tard. Fa uns anys, quan les redaccions dels mitjans estaven ben nodrides de periodistes i becaris, s’arribava a tot. Però, senyors diputats, ara que som quatre gats a cada mitjà, com acaben vostès tan tard? Que després cal redactar, corregir i tot això. Per l’aire, la conciliació familiar.
Però el morbo, la gana, no estava ni en el ple d’anit, ni en el que el Consell haguera aprovat hui.
Compareix Mónica Oltra el dia següent que explote – o seria millor dir implosione? Ja veurem – el Partit Popular valencià. Com tothom sap, fa poques hores que els fulls del sumari Imelsa i les declaracions del ‘ionqui dels diners’, Benavent, han posat de nou cap per avall els populars valencians. I poques hores després també que Rita Barbera, la nostra incombustible Rita, l’exalcaldessa, l’expopular però incomprensiblement encara senadora, s’agafara a la cadira senatorial con una àguila pescadora s’agafa a un salmó recent tret de l’aigua.
Amb eixa expectació entra Oltra a la sala. La ‘vice’ comença la relació de punts tractats al Consell. Que si uns notaris nomenats, que si unes condecoracions i distincions a membres dels cossos de seguretat de l’estat – ben merescudes, per cert – que si uns convenis per a impulsar la Ruta de les Oliveres Mil·lenàries, que si un tràmit d’emergència per a contractar avions per a extinció d’incendis forestals… Un moment.
Avions. Incendis. “Ací pot haver alguna cosa interessant”, pensa més d’un. Ho deixarem per al torn de preguntes. Tal com es desgranen i finalitzen les explicacions consiliàries, s’entra directament a la feina.
Mónica Oltra s’ofereix als concurrents amb la careta de l’estudiant que se sap la pregunta que li faran i coneix la resposta d’allò més bé. Allà va: “Vicepresidenta, què ens pot dir al voltant del darrer escàndol… corrupció… populars… Imelsa…”
I Mónica – com ve amb la lliçó ben sabuda de casa – està tranquil·la i contesta. “L’impacte és molt greu per a la imatge que s’exporta de la nostra Comunitat Valenciana… És una imatge que no es correspon amb els valencians i les valencianes… El Partit Popular demostra ser profundament antivalencià quan transmet esta imatge de saqueig, de trampes, de comptar diners…”
Primera andanada. De ple a l’objectiu. Però no acaba ací. La vicepresidenta insisteix “els mil milions d’euros que s’han furtat a CIEGSA els han furtat als nostres fills… el xiquet que estudia a un barracó és per culpa del forat de CIEGSA, els han furtat el seu col·legi… el PP confon democràcia i diners públics amb interès particular d’un partit…” Anem bé, no cal esperar menys.
La cosa va agafant temperatura i apareix en escena el cas de la senadora Barberá. La vicepresidenta Oltra apel·la al sentiment. “Ens sentim orgullosos del que hem aconseguit, que molta gent visca millor. Això és molt satisfactori… Rita fa vergonya però no pot tapar tot el que ha aconseguit el Consell… que els xiquets tinguen llibres debades… que molta gent no haja de triar entre menjar o medicar-se… queda molt per fer però per a moltes persones que han millorat la seua vida, Barberá no li la amarga… el Consell sent vergonya de la senyora Barberá i del partit que la tapa… el PP no hauria d’haver proposat Rita com a senadora perquè ja se sabia allò del ‘pitufeo’, el ritaleaks… el que ha fet Rita està lleig… és intrínsecament lleig i més quan tot açò ocorria i la gent estava passant-ho molt malament…”. Enhorabona per la segona andanada.
I quan la feina està a punt d’acabar amb tota mena de luxes, un moment incòmode. Recordeu allò dels avions contra els incendis d’uns paràgrafs més amunt? Pregunta la premsa per l’adjudicació d’un nou contracte a AVIALSA (i el nom de Serafin Castellano sobrevola la sala, (mai millor dit). Oltra dribla i dribla.
La ‘canallesca’ insisteix. Ara amb un assumpte al voltant d’un vel al cap, d’una xiqueta, d’un centre educatiu. I com qui s’eleva sobre ombres i tenebres, la vicepresidenta tanca la seua intervenció fent una llarga canviada, apel·lant a la llibertat i el respecte. Quedant etèria, quasi divinal, deixant en l’ambient un tènue record a aquell meravellós quadre del Correggio, “Noli me tangere”.
