Saó, 40 anys de periodisme en valencià

El Paranimf de la Universitat de València acull, el proper 8 de juliol, l’acte commemoratiu del quaranta aniversari de revista degana en la nostra llengua
4 juliol 2016 01:00h

RedactaVeu / València.
 
El dia 2 de juliol de 1976, en la llibreria Fontanal de València, la revista Saó es presentava en roda de premsa als mitjans de comunicació de la ciutat. Naixia així el primer número d’una publicació modesta, escrita íntegrament en valencià, cristiana i nacionalista. Tres dies després, Adolfo Suárez prenia possessió com a president del Govern en un moment de forta crisi política i econòmica al caliu d’un franquisme encara viu. I dues setmanes després, el dia 15, la Taula de les Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià convocava una manifestació a la capital valenciana en defensa de l’amnistia dels presos polítics, les llibertats democràtiques i l’Estatut d'Autonomia.  Preludi de la multitudinària manifestació del 9 d’Octubre de 1977 que obria el camí cap a l’autonomia. Saó venia al món com rara avis en temps convuls i d’incertesa, la transició a la democràcia, en què el futur polític de llibertats per al país s’anava escrivint cada dia.
Enguany, passats 40 anys d'aquella fita, Saó commemora sense estar-se de res quatre dècades ininterrompudes de vida informativa en el sistema comunicatiu valencià. La celebració d’aquest aniversari tindrà lloc el proper 8 de juliol al Paranimf de la Universitat de València. Un acte que reunirà amics, lectors i col·laboradors de la revista i que comptarà amb la participació d'Enric Morera (president de les Corts Valencianes), el sociòleg i professor Antoni Ariño (vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València), el sacerdot i periodista Josep Antoni Comes (primer director de Saó), el mestre i periodista Vicent Boscà (actual director de Saó), i el periodista i historiador Francesc Martínez Sanchis, autor del llibre La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes, recentment editat per PUV.
 
Filla del Vaticà II i de Nosaltres, els valencians

La revista Saó és filla de les idees de modernitat que emanaren del Concili Vaticà II i de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. La publicació, de periodicitat mensual, va ser fundada per un grup de cristians progressistes valencianistes influïts per l'oberturisme del concili, que obrí el camí a l'ús de les llengües vernacles en la litúrgia, als quals s'uniren un any després intel·lectuals i periodistes nacionalistes –agnòstics i d'esquerres, molts d’ells– imbuïts per les idees de Fuster sobre la identitat valenciana. El xoc identitari que va patir la societat valenciana durant la transició, amb el consegüent creixement del blaverisme, féu convergir catòlics i no creients en un mateix projecte editorial. Saó és un d'aquests casos atípics en la història on conflueixen sectors amb ideologies antany irreconciliables, i és precisament en aquesta convergència entre cristians i esquerrans nacionalistes on radica la seua originalitat, constituint un fet insòlit en la història de la premsa valenciana. 

Saó ha estat dirigida, en èpoques successives, pels sacerdots Josep Antoni Comes, Emili Marín i Vicent Cardona. Els tres van estar en el moment fundacional de la revista. A partir del gener de 2010 assumeix la direcció el mestre i periodista Vicent Boscà, el primer seglar que n'està al front. Tanmateix, és en la primera època de Saó, el període de dotze anys que van de 1976 a 1987, quan la publicació assentarà la línia editorial que perdurarà en el temps: cristianisme progressista, valencianisme democràtic i socialisme humanista.

Saó es convertí –i ho és encara– en la veu del progressisme catòlic valencià, xocant de ple amb la històrica aliança entre la jerarquia eclesiàstica i la dreta econòmica i política, que sempre mira a Madrid. L’ideari cristià de Saó és fruit de la influència del Vaticà II. L’onada d’aire fresc del concili va generar diversos corrents dins del progressisme catòlic valencià que acabaran arrelant en Saó. Moviments cristians que lluitaren contra el règim de Franco i la cúpula eclesiàstica conservadora per una Església compromesa amb la classe obrera, la democràcia, els pobres, la normalització del valencià, l'ecumenisme i el diàleg entre la fe i el món de la cultura.
 
El progressisme catòlic arrela en Saó

El progressisme catòlic valencià s’articula al voltant de cinc corrents principals que en 1976 confluiran en Saó. El primer està marcat per l'obra dels sacerdots Vicent Sorribes i Josep Espasa, que donaren suport a l'ús del valencià en la missa. El segon es forja en les revistes valencianistes Sicània, Valencia Cultural i Gorg entre 1958 i 1971, on col·laboren figures del valencianisme cristià que després escriuran en Saó, com Josep Maria Soriano Bessó, Vicent Badia, Vicent Sorribes, Ernest Nabàs,  Josep Espasa i Pere Riutort. El tercer corrent prové dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica, principalment la JARC (Joventut Agrícola Rural Catòlica) i la JOC (Joventut Obrera Cristiana), com és el cas de Josep Antoni Comes, Emili Tortosa, Josep Alba, el ja citat Soriano Bessó, a més de Josep Vila i Joaquim Adell, entre altres.

El quart corrent el formen sacerdots renovadors de parròquies populars i col·lectius cristians de base. Destaquen Vicent Cardona, Emili Marin i Antoni Ferrer, l'Associació La Paraula Cristiana (amb Joan Lluís Sanxis i Ramon Haro), Iglesia Universitaria (Joaquim Garcia Roca) i el Grup Sacerdotal d'Orientació Renovadora. Trobem igualment capellans obrers com ara Josep Fornés de Misión Obrera; o Ramir Reig, Nicolau David i Antoni Signes del món sindical. I també capellans progressistes secularitzats que treballaven en diverses professions, com Ramón Gascó, Avel·lí Flors, Ernest Nabàs o Antoni Duato. Finalment, el cinqué corrent cristià vingué de la política, i més concretament de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), liderat per Vicent Miquel i Diego. Alguns militants, com Vicent Miquel, Francesc Pérez Moragon i Ernest Sena, van escriure en Saó. No obstant això, en Saó la UDPV fou minoritària enfront del corrent social-cristià dominant.
 
L'arribada dels agnòstics

Saó és una de les publicacions imprescindibles per a conèixer la realitat política, social i cultural valenciana de la transició des del punt de vista del valencianisme democràtic. L’aparició d’una revista catòlica valencianista que usa el valencià com a instrument recuperador de la identitat, amb una ideologia totalment a les antípodes de la revista castellanitzada Aleluya de l'arquebisbat, va sorprendre tant la dreta com l'esquerra. Aquesta singularitat ha estat la causa de la doble incomprensió que ha patit Saó. Els conservadors rebutjaven una revista en valencià crítica amb els jerarques de l’Església, el blaverisme i la dreta. I l'esquerra agnòstica veia Saó com una publicació de capellans presentables, però al cap i a la fi capellans.

No obstant això, si bé el progressisme catòlic és l’element fundacional de Saó, a partir d’octubre de 1977 de la mà de Vicent Ventura es produeix l’entrada de la intel·lectualitat agnòstica nacionalista. Saó diposità les seues esperances en la recuperació política i lingüística del poble valencià, i això dugué inevitablement a l’apropament dels intel·lectuals. Aproximació que es tradueix en  col·laboracions regulars de Vicent Ventura i Joan Fuster, el qual era molt crític amb l'Església perquè la considerava una de les màximes responsables del procés de castellanització del País Valencià. Fuster tolerava Saó perquè és nacionalista. De fet, en una ocasió, en referir-se als rectors de Saó va dir el següent: "Si pel meu gust fóra en el món no hi hauria capellans, però si haguera d'haver-ne que foren com vosaltres”.

Existia, però, en els dos sectors –cristians i agnòstics nacionalistes– una necessitat estratègica de col·laborar marcada per la feblesa de la premsa en valencià i la virulència del blaverisme. Això dugué a una aliança: escriure en Saó per als agnòstics era fer país, almenys així ho van entendre Vicent Ventura,  Joan Fuster i Joan Francesc Mira, que arrossegaren altres intel·lectuals valencianistes. De fet, la llista de col·laboradors en la primera època de Saó és llarga, més de 300 persones escrigueren en la revista. I ha continuant augmentant fins al moment present.
 
Intel·lectualitat i periodisme resistents

En aquesta primera etapa de fundació i consolidació de la revista, col·laboraren regularment escriptors com Marc-Vicent Adell,  Alfons Cervera, Josep Piera, Josep Lluís Sirera, Bernat Capó i Rosa Serrano. Professors d’universitat com Vicent Rosselló,  Josep Lluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, Trinitat Simó, Antoni Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lúcia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com  Ricard Blasco, Francesc Blai, Vicent Olmos i Recared Agulló. Polítics fonamentals en la Transició i l’autonomia com Emèrit Bono, Vicent Soler, Manuel Girona, Ricard Pérez Casado, Lluís Font de Mora, el ja esmentat Víctor Fuentes o Vicent Àlvarez. Crítics de literatura i les arts com Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés (el Sifoner). Humoristes gràfics com Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes veïnals i ecologistes com Just Ramírez, Carles Dolç, Francesc Asensi Botet i Miquel Gil Corell. I per descomptat periodistes de la talla de Rosa Solbes, Emília Bolinches, Manuel Jardí, Francesc Viadel, Francesc de Paula Burguera, Toni Mestre, Adolf Beltran, i Josep Torrent, entre molts altres.

I serà precisament l'esquerra agnòstica valencianista, i no la dreta catòlica castellanitzada, la que ha donat –i continua proporcionant– més suport a Saó al llarg dels seus 40 anys d’història, ja que ha aportat més temes, més col·laboradors i més lectors. De fet, la temàtica no religiosa en Saó supera el 70% dels continguts i els lectors religiosos aniran minvant amb el pas del temps, passant del 31% l’any  1977 al 4,4% l'any 2010. Malgrat això, sempre ha existit entre els dos sectors un ferm respecte a la pluralitat d’idees, fent de Saó en un viu exemple de diàleg entre la fe i la cultura laica.

En aquestes quatre dècades de Saó, tant cristians com agnòstics, han compartit l’ideal del valencianisme democràtic. Els discursos nacionalistes de Saó, que s’inspiren en els escrits de Fuster i altres valencianistes com Manuel Sanchis Guarner,  s’articulen al voltant de cinc idees principals: la recuperació i desenvolupament de l’autogovern del País Valencià, la  normalització del valencià en tots els àmbits de la societat (incloent l’Església), el foment de la cultura valenciana mitjançant l'estudi en totes les disciplines del saber per a crear consciència nacional, el fet comarcal com a element de vertebració territorial i cultural, i la defensa dels símbols del valencianisme progressista en l’anomenada Batalla de València, episodi que tant va enverinar la vida política valenciana d’aquells anys i de la qual avui encara en patim les conseqüències.
 
Saó, el triomf del diàleg entre la fe i la cultura

Saó és una de les poques publicacions que va iniciar el moviment recuperador de la identitat valenciana en la línia del nou valencianisme fusterià, aspirant a la normalitat cultural, en un moment que els enemics acèrrims de la cultura autòctona s’havien conjuminat per a impedir la normalitat. La confluència entre cristians i agnòstics valencianistes progressistes ha estat la clau de l’exit de Saó. Quaranta anys després,  els valors progressistes i les reivindicacions de Saó continuen vigents, tant les de caràcter valencianista com aquelles que fan referència a l’Església, la vida política, l’economia i la societat valenciana en general. Al llarg de quatre dècades han escrit en Saó els periodistes i la intel·lectualitat valenciana més compromesa amb el redreçament del País Valencià. El secret de la permanència de Saó en el temps obeeix al fet d’haver estat capaç de fomentar el diàleg entre la fe i la cultura, i més en concret amb la cultura valenciana.
 
Saó en l’actualitat

Després de 40 anys Saó es presenta com una revista renovada. Amb Vicent Boscà al capdavant de la publicació i Teresa Ciges com a cap de redacció, la revista ha sabut adaptar-se als nous temps sense perdre els seus orígens. L'aposta per la vessant 2.0 i la renovació de la imatge gràfica de la revista, fa que el paper i la finestra digital es donen la mà, es complementen. D'aquesta manera, atén a la reflexió serena que l'ha caracteritzat al llarg d'aquests 40 anys, però també dóna veu a nous temes que preocupen i interessen a la societat valenciana actual. A més, amb motiu del quaranta aniversari ha volgut aportar el seu gra de sorra a l'enriquiment de la societat valenciana digitalitzant tots els números de la revista, que pròximament estaran disponibles.

Per a Vicent Boscà, director actual, «40 anys és una bona xifra per a pensar en el passat però sobretot per a reflexionar el present i preparar el futur aportant a la societat valenciana la visió i les opinions d’aquelles persones que creiem en el País Valencià. Després de 40 anys de periodisme en valencià -que no ens ha pogut fer callar ningú- continuem treballant per la dignificació del valencià i del valencianisme sense renunciar a cap dels eixos fonamentals que van originar el naixement de la revista. De cara als propers 40 anys continuarem dient la nostra i aprofundirem en l’adaptació de la revista als temps presents i futurs».




 
next