MAP / València.
Qui va a un concert de Silvia Pérez Cruz per primera vegada pot sofrir un xoc emocional dels que colpegen amb amor alguna de les cavitats memorístiques d’on acostumem a emmagatzemar eixes experiències que ens vindran a la memòria quan recordem, amb els nostres essers estimats, a les darreries de les nostres vides, alguns dels records més meravellosos que em viscut.
Imaginem que, en els darrers concerts, l’impacte seguirà els mateixos traços, ja que la qualitat, l’estil i la personalitat de la veu d’aquesta dona fa el pes per cobrir infinitat de registres, tal com reflexa la seu obra.
Eixe és el meu cas. Sóc seguidor de l’obra de Silvia, però mai no havia assistit a cap dels seus recitals. Reconec que, una vegada, en sentir aquella versió de Gallo Negro, Gallo Rojo, vaig experimentar una mena de sensació que mai no havia tingut. Les llàgrimes eren tant sinceres que vaig decidir de no anar a cap concert de la Silvia sense haver estat equilibrat emocionalment per gaudir amb plenitud.
>
Després d’escoltar la seu obra i de celebrar amb molta repetició, si cap, el treball amb Raül Fernàndez Miró, Granada, una confluència màgica, m’acoste al primer concert de la Silvia a València. Estiu, bona companyia i l’encomana de La Veu: tot plegat, ni fet a posta.
Sembla que la màgia de la nit de Sant Joan es perllongà una jornada més. Això ho podem certificar les persones que, anit, assistirem al concert que ens brindà la cantant juntament amb els companys Albert Sanz (piano), Marc Miralta (bateria), Javier Colina (contrabaix) i la col·laboració especial del Perico Sambeat (saxo).
>
Fou una bona combinació triada a pols per al meu debut en l’univers Silvia Pérez Cruz. Fou un concert jazzístic llatí, el resultat del qual ens abocà a la presentació o reestrena en directe del disc En la imaginación. I ja sabeu el que passa si hi ha músics d’eixa categoria: els solos i la improvisació conviuen permanentment fins el darrer instant. Això és d’agrair si es conjuga com anit. La veu de Silvia envoltava amb la temperatura adient; el seu art amania de dolçor el sentiment col·lectiu; l’ambient de pau i felicitat que, tot plegat, harmonitzava el conjunt de maneres tan jòniques, ens deixà sense massa que oferir més enllà dels continus aplaudiments bocabadats…
Va ser perfecte, vaig triar el concert més adient per estrenar-me en l’experiència emocional de compartir la música amb Silvia. Era conscient que aquesta era la millor manera de preparar-me per escoltar-la a pèl o per explotar com una Granada. Tot vindrà.
