L’autor
Martí Domínguez i Romero és un escriptor valencià, especialitzat en narrativa i assaig. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, com ara El País, Levante-EMV, Saó, L’Espill, La Vanguardia i, també, al setmanari El Temps, amb articles on combinava la natura amb la cultura. Des de l’any 1999, dirigeix la revista de recerca científica Mètode, motiu pel qual fou guardonat l’any 2007 amb el Premi Nacional de Periodisme. Doctor en biologia per la Universitat de València, especialitzat en lepidòpters, ha alternat la recerca i la docència amb el periodisme i la literatura. Tant als assajos divulgatius com a les obres de ficció, integra coneixements científics i culturals. Des del 2002, és professor titular periodisme de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València
Publicacions
Narrativa:
Les confidències del comte de Buffon, 1997
El secret de Goethe, 1999
El prat del Parnàs, dins Cua de bou. Literatura a les Valls d’Àneu, 1999
Cuqueta Roia, dins Te de roca. Literatura a la Ribagorça, 2000
El retorn de Voltaire, 2007
El fracassat, 2013
La sega, 2015
Assaig:
Peiximinuti, 1993
Natura i símbol, dins De civilitate: escrits i dansa sobre l’humanisme, 2000
Bestiari, 2000
El somni de Lucreci. Una història de la llibertat del pensament, 2013.
Premis
Octubre-Andròmina de narrativa (1997): Les confidències del comte de Buffon.
Joan Crexells (1998): Les confidències del comte de Buffon.
Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1998): Les confidències del comte de Buffon.
Prudenci Bertrana de novel·la (1999): El secret de Goethe.
Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2001): El secret de Goethe.
Josep Pla 2007: El retorn de Voltaire.
Premi Nacional de Cultura de Periodisme de la Generalitat de Catalunya(2007): per la direcció de la revista Mètode.
Premis Literaris de Girona-Carles Rahola d’assaig (2013): El somni de Lucreci.
Premi Llegir de la Fundació Bromera (2014): per l’article “Les dones i els dies”, publicat a El País.
Premi de la Crítica Catalana de narrativa (2016): La sega.
Premi de la Crítica Serra d’Or de novel·la (2016): La sega.
La sega (2015) representa un canvi de registre en la producció narrativa de l’autor, enfront de les novel·les d’idees anteriors, amb figures del pensament com Buffon, Goethe, Voltaire o Cézanne. Un llibre que, segons el mateix autor, no haguera pensat mai d’escriure.
La novel·la
La sega és una història de por, amor, dolor i misèries humanes, explicada magistralment per Martí Domínguez. De la mà del seu protagonista, Goriet, un nen de mirada innocent aliè a la història més immediata, ens situa temporalment en la primera època de Postguerra i físicament al Maestrat, a la zona al voltant del Penyagolosa, on els masovers d’aquell moment van haver de viure la desraó de les represàlies i les conseqüències de la Guerra Civil. Entre el foc creuat dels Maquis i la guàrdia civil, la de la gent d’aquestes terres és una història, també, d’estranys supervivents, de gent que res o poc pot fer pel seu propi destí, sols adaptar-se i sobreviure. Esperar, callar i trencar-se per dins és la seua única sortida davant la barbàrie. O cedir… que encara és pitjor.
“Mai no havia nevat tant, ni el mestral havia colpejat amb tanta força els murs i la teulada del mas, amb les arabogues fiblant-nos la cara com agulles, com si fora la fúria i el dolor que tots sentíem per dins.”
“Es va morir de por i això també em va impressionar molt. Que un es poguera morir de por.”
La por, la tortura o la mort gratuïtes aguaiten les seues vides en un paratge, ja per ell mateix, esquerp, que condiciona el seu temperament però que, al cap i a la fi, és el seu lloc al món, la seua vida.
“…és tan difícil abandonar les terres i els animals! És tan contrari a la naturalesa humana deixar perdre el fuit de l’esforç de tantes generacions! Com havia de tancar el mas, la mare? Com havia d’abandonar els animals, el matxo, els bancals, el Colomer, fins i tot el gos…”
La Sega és, també, una novel·la de reivindicació de la memòria històrica que dóna veu a aquells que van haver de callar durant tants anys. El tema de la pèrdua, de l’oblit, sobrevola tota la novel·la.
“Mai més he tornat a saber d’ell. Tu almenys saps que el teu home ha mort, però jo no tinc dret ni a ser vídua… el meu marit està “perdut.”
La duresa dels fets que la novel·la ens descriu queda esmorteïda per la mirada innocent del nen, però no per això deixa d’arribar-nos fins a la profunditat de les nostres ànimes. Els seus protagonistes, tota la sèrie de personatges que Martí Domínguez ens presenta, d’una manera o d’una altra, ens resulten familiars. Massa familiars. La proximitat dels fets, hi ajuda. La Sega, des del meu punt de vista, és també una història de perdedors perquè, en definitiva, queda clar ja, a hores d’ara de la història, que la Guerra Civil i la Postguerra no mostren vencedors i vençuts, sinó perdedors. Perquè d’alguna manera, fins i tot els que sembla que no, van perdre. Van perdre com a persones, ja que van desertar de la seua condició humana.
És, el de Martí Domínguez, un llibre rodó, comptat brillantment però freturós de concessions. Una història de resignació que encara avui, té les seues seqüeles en les gents i en el lloc en què ens situa la novel·la.
Un llibre absolutament necessari.
Espai Mariola Nos
.
