Josep Lluis Doménech (Alberic, 1952) escriptor, pedagog i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’autor de Principi i final. Xúquer, escola i pau (Perifèric Ed.) un poemari de caràcter autobiogràfic que retorna l’autor a un territori literari que li és proper: el de la lírica.
Aquesta darrera obra seua serà presentada el divendres 27 a la seu de l’SGAE de València, i el proper dimarts 31 al Teatre el Micalet. Amb el poeta riberenc hem parlat del seu llibre, d’història, d’aigua, de llengua. En definitiva, de la seua terra.
“No tenia clar si volia fer un llibre de poesia, una novel·la o una autobiografia – inicia la conversa Josep Lluís-. Fa aproximadament un any em vaig posar a escriure i com que en eixe moment estava llegint i treballant molt l’àmbit poètic vaig decidir fer un poemari”
Estem, com ens comenta l’autor, davant una obra autobiogràfica escrita en poesia i construïda a base de records tant propis com recollits oralment de persones més majors de la seua família o del seu veïnat al seu poble d’Alberic. “Esta obra té el seu origen en els recordatoris que es fan al voltant de la família de sempre, llauradors i regadors, dels seus treballs i de les seues il·lusions. Totes les vivències de les persones del meu poble, del meu carrer, eren les mateixes”.
Doménech ens desgrana el perquè del subtítol del llibre. “En principi era Aigua, escola i pau però el vaig canviar per Xúquer, escola i pau perquè el que està donant vida a la meua comarca, la Ribera, és el Xúquer, la seua aigua i volia que així quedara constància. Si parlem d’escola fem referència a la frase que tots hem escoltat alguna vegada dels nostres pares quan ens deien que devíem anar a escola perquè calia aprendre per a ser més lliure, perquè no ens enganyaren. I parle de pau perquè no vull fer menció a les guerres en el títol encara que n’hem passat moltes, massa. Amb conseqüències molt presents encara a molts llocs. Moltes persones pensem que no s’ha fet justícia i que la memòria històrica deu ser un tema revisable. Si reflexionem eixos tres elements, aigua, escola i pau són els tres elements més importants que té la memòria col·lectiva de la comarca de la Ribera i potser també de tot el País Valencià”
Al llarg de la conversa, Josep Lluis Doménech mostra la seua ànima de membre de l’AVL quan parla del model de llengua que proposa al seu poemari. “Jo el model de llengua que faig valer és el de l’AVL, és el meu model i no estaria bé en el meu cas que n’estiguera utilitzant un altre, a banda que jo considere que és un bon model”.
Doménech posa en solfa els poetes contemporanis quan ens diu: “Vull que el llibre siga llegit pels meus veïns, als instituts, que la gent perda la por que tenen quan dius que és un llibre de poesia i que és en valencià. Crec que la gran errada de molts poetes és que escriuen poesies en un model de llengua i en un nivell de llengua tan recaragolat que l’entén molt poca gent”.
Arribats al tema de la llengua li preguntem a l’acadèmic quina es la seua anàlisi al voltant de la situació actual del valencià, a la qual cosa ens respon “a nivells d’estos temes que són tan sensibles com la llengua i que poden provocar certa crispació entre la ciutadania, no està igual la situació ara que fa quinze o vint anys quan es parlava de la ‘batalla de València’. Per això, concorren molts factors, un d’ells la creació de l’AVL, que quan naix ho fa amb l’objectiu de reconduir la situació i anar guanyant cada vegada més consens al voltant de la llengua”
I respecte de l’acord de l’AVL i la RACV, què opina Josep Lluis Doménech? No defuig la contestació quan ens explica que “jo crec que la major part de la societat valenciana aplaudirà eixe acord encara que és clar que hi haurà persones que no estiguen satisfetes. Potser eixe acord siga un principi del final d’una guerra entre valencians absolutament absurda. Estic d’acord amb l’acord sempre que a la seua base estiguen principis científics i considere la realitat tal com és. Ha de quedar una cosa molt clara: l’entitat normativa és l’AVL i la RACV deu fer unes altres coses. Però l’entitat normativa sempre serà l’AVL”.
