Manel Pitarch / València.
Ahir diumenge, a l’hora càlida en què els valencians i les valencianes acoren la superfície fumejant de la paella, 600 docents finalitzaven la doble jornada “L’aposta pel multilingüisme, 15 anys de Marc Europeu Comú de Referència i Portfolio Europeu de les Llengües”, un congrés d’àmbit educatiu emmarcat en els actes de l’anomenada Primavera Educativa, organitzada i estrenada per la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana.
Experts i treballadors de l’ensenyament i aprenentatge de llengües compartien escenari amb l’objectiu de donar un pas endavant en un dels temes que més ha portat de cap als polítics al llarg de la vida acadèmica de les “espanyes”, dit en plural per abastar governs diferents impulsors de lleis educatives diferents. És a dir, d’una banda els notables fracassos dels aprenents de llengües estrangeres en els centres d’ensenyament obligatori, amb una inversió de temps que no obtenia la productivitat desitjada en els resultats competencials; i de l’altra, la desafortunada politització dels sistemes d’aprenentatge del valencià quan l’interés veritable no havia estat l’objecte lingüístic sinó els interessos partidistes o electoralistes, amb total menyspreu del que significa la llengua pròpia per a la cultura d’un país, d’aquest país nostre.
Dit això, el que es cuinava en els foguers monacals de la Casa del Carme, entre descriptors del Marc Europeu, experiències pràctiques reeixides, pantalles de plasma i piulades matineres al Twitter, era un intent de l’administració educativa per abordar el tema entre els professionals, sense altra intenció aparent que la d’anar al tall i dinamitzar els centres docents en la direcció que recomana el Marc Europeu Comú de Referència, un llibre blanc que guia l’aprenentatge i ensenyament de les llengües al llarg de la vida i que de fa uns quants anys promou el Consell d’Europa. La sensació general és, segons destacava la professora Neus Figueras (experta en MECR i certificació de proves), que tothom n’ha parlat o n’ha llegit alguna cosa però no es veu encara un treball organitzat als centres i una trajectòria sòlida, ni es fa palés que la informació i la formació siguen les suficients. L’entorn del congrés donava a entendre que el conseller Marzà i el seu equip han posat tot l’interés en portar un discurs amb el professorat molt conatiu, com diria l’estructuralista Jakobson. I la resposta d’assistència donava resposta a aquesta crida del conseller, amb un ple del local des de la primera hora d’inici, quan ell mateix inaugurava el congrés amb la paraula il·lusió novament als seus llavis.
Entre els ponents, primeres espases (amb perdó d’Aleixandre) de la causa multilingüe i plurilingüe, fent valer ara la distinció semàntica que sovint apunta el doctor Joaquim Dolz (Universitat de Ginebra), per referir-se en el primer cas a la pluralitat de llengües presents en un entorn comunicatiu i en el segons cas a la capacitat de poder usar diferents llengües un parlant. Per començar, la ponència inaugural de Brian North (coautor del MECR), “The CEFR: conception, development, innovative aspects, current developments”, recordava que tothom ha d’aspirar si més no a un B1, com a nivell d’usuari, per poder funcionar en una llengua estrangera. Les experiències d’altres països europeus són un valor del qual no s’ha volgut prescindir a les sessions, és per això que seguidament s’accelerà el ritme d’intervencions des de la taula redona conformada per Laura Volpi (Universitat de Perugia), Michael Leahy (British Council), Christine Comiti (Institute Francaise) i Annette Gutmann (Goethe Institute). El matí es completava amb quatre escenaris simultanis on els assistents podien presenciar comunicacions sobre aspectes del MECR, del Portfolio Europeu de les Llengües, de Llengües i ocupabilitat i de Didàctica de les Llengües.
L’inici de la vesprada donava un color més intens als baluards del sostre de la nau central del Carme, per oferir una nova taula redona: Carmen Pastor (Instituto Cervantes), Marta Xirinacs (Generalitat de Catalunya), Joseba Erkizia (Govern Basc) i María A. Antón (Xunta de Galícia). A les set de la vesprada es tancava la primera de les dues jornades, amb poques hores per enllestir els compromisos domèstics i retornar al mateix lloc al matí següent.
Diumenge, represa amb una ponència de Francis Goullier, inspector general de llengües del Ministeri d’Educació de França: “Le Portfolio européen des langues à la recherche de son rôle dans l’einsegnament scolaire des langues”. La seua exposició mostrava l’enfocament de l’administració francesa sobre les concepcions i aportacions del Portfolio en l’ensenyament. I en acabar el senyor Goullier l’organització havia previst una posada en escena que entusiasmaria la concurrència, perquè aplegava en format de diàleg dues personalitats de la investigació didàctica, lingüística, que a més del prestigi reconegut portaven amb ells una càrrega d’entusiasme que encomanen als oients cada vegada que parlen en públic; ens referim als valencians Vicent Pasqual i Joaquim Dolz. Com si d’una conversa informal es tractara (res més allunyat de la realitat per la formalitat dels continguts expressats), asseguts en un sofà com en els millors programes mediàtics de la televisió, ara dialogaven, ara discutien sobre els aspectes de l’aprenentatge que els suggeria el moderador, Jaume Fullana, director general de Política Educativa. Amb molts punts de coincidència i alguns detalls discrepants, Dolz destacava la importància de les ferramentes i del treball cooperatiu dels aprenents, entre altres assercions importants experimentades en el seu terreny de treball, a Suïssa, tot expressat amb el mestratge i grau reivindicatiu que caracteritza l’investigador morellà. Al seu costat, Vicent Pascual, des de la trajectòria experta i rigor que l’avalen, exposava les claus que lliguen la tasca dels mestres al rendiment de l’aprenentatge plurilingüe, el model de pla lingüístic i les necessitats d’organització per portar a terme una política educativa adient. El temps corria i no acompanyava el desig de tertulians i públic perquè el diàleg s’allargara en durada, i és que quan les coses són explicades des del compromís i la passió per la idea, tot cala doblement en les consciències dels receptors.
Al clímax del sofà seguí sense interrupció la simultaneïtat dels tallers didàctics, a on els participants eren conduïts per l’aroma del café que, contràriament al profeta musulmà, en aquest cas era la muntanya qui acudia a Mahoma, per tal de no aturar el treball en tot el matí: Europas, Passaport de Llengües, Dossier de Llengües i Biografia Lingüística, l’alineació de gala del Portfolio Europeu de les Llengües distribuïda en diversos comunicants. Les bones pràctiques i les recomanacions per aplicar l’eina que posa en pràctica els postulats del Marc, el PEL, eren acollides amb interés i les capelles de l’antic convent feien brollar un riu de feligresos i devots de la docència, amb l’únic rosari a les mans que la carpeta de l’organització i el mòbil per localitzar la companya que es troba no se sap on de la sala. Al final del matí, la professora Neus Figueras tenia l’encàrrec de pronunciar la ponència de cloenda, una “Prospectiva del Marc Europeu Comú de Referència”, tocant punts del moll de l’os, com ara la personalització dels nivells de competència, les preguntes que guien l’avaluació o l’adequació de les programacions dels ensenyants. Complementant l’anterior, Maria Josep Cuenca (Universitat de València), mostrava públicament l’estat en què es troba el procés d’adaptació de les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, en qualitat de presidenta de la Comissió de Programes i Proves del Ple de la JQCV.
El director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, Rubén Trenzano, i el secretari autonòmic d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, Miguel Soler, feien efectiva la cloenda institucional del congrés, amb la insistència en l’agraïment als treballadors de l’ensenyament, amb un discurs il·locutiu que els assistents, compromesos en millorar l’ensenyament de les llengües, van acceptar com els cambrers quan empren aquella frase que certifica l’oïda de la comanda.
Comiats i converses informals d’última hora, exprimides a l’ombra del flamant arbre de les llengües instal·lat al claustre renaixentista, per compartir impressions, per acordar intercanvi de tasques, per crida’m un dia i comentarem aquella activitat, per deixa’m el teu correu que m’ha captivat la vostra experiència a l’aula… per moltes reflexions que han ressuscitat o, en casos, nascut, des de la necessitat de motivar el col·lectiu docent i guiar-lo en els difícils i constants reptes del seu treball. Algunes particularitats caldrà millorar des de l’organització d’aquest tipus de jornades, com ara el control del temps de les sessions, la idoneïtat dels espais, qüestions tècniques, etc. Tanmateix, és de justícia destacar una característica apreciable en tots els encarregats de portar el timó d’aquesta nau administrativa, un discurs versemblant amb el producte promogut, confegit des del coneixement de causa i l’experiència prèvia, dels detalls que fan pensar a l’interlocutor que també es posen en el seu lloc; en definitiva, un camí més directe i transparent que el que pot haver-hi entre el tàlem de les autòpsies i les aules, entre demanar perdó per parlar la llengua que ens identifica i el sentiment de vergonya pel país que representes, entre voler vendre la farsa de la incompatibilitat d’aprendre convenientment altres llengües i l’aprenentatge adequat del valencià, la llengua vehicle que ha de vertebrar la societat valenciana una vegada ha sonat el timbre del final de les classes. Tot plegat, s’observa des de fora, amb la sensació que s’ha donat un pas cap a la recuperació del temps perdut. Serà que ja ha arribat a la política aquell temps reclamat pels versos de Rimbaud, al poema Chanson de la plus haute tour? “Ah ! Que le temps vienne / Où les coeurs s’éprennent.”
