Mentre enfilava l’albereda tenia moltes incerteses, o poca confiança que s’agreujava amb la meua poca fe quotidiana. Quasi amb l’ai al cor.
Anit tornava l’Orquestra de València a l’Ensems, aquesta vegada amb un director invitat, el franco-italià Lorenzo Viotti, i que com tot féu indicar, és del gust del respectable públic assidu al Palau de la Música de València, ahir minvat, probablement espantat pel programa o pels atractius culturals d’una València que viu una revifalla patriòtica. Qui anava a pensar que al llit del Túria mentre el Palau escalfava motors, sonava la mítica Albades d’Al Tall del disc Quan el mal ve d’Almansa (PDI, 1979).
Palau de la música de València. foto: laveupv.
Ambient primaverenc-educatiu a banda, el concert d’ahir comptava amb la primera interpretació d’una obra del compositor de Sueca Voro Garcia, Figuras que despiertan en la luz, una obra de 2009 que exemplifica bona part del seu llenguatge orquestral que progressivament va més enllà en Sordas insignias de la sombra, una obra que tot i el nom, és un concert de viola espectacular. Encara que, tot i la dualitat conceptual bastant recurrent en ell, la llum i l’ombra que tradueix en textures i timbres que poden trobar mil adjectius (o mil mots poètics), la seua música més intimista i a la vegada explosivament poètica és la que dedica als ensembles i grups reduïts, on les limitacions de timbres mostren la seua capacitat creativa per explorar les tècniques i opcions sonores dels instruments. La seua música aleshores és encara més una feina d’orfebreria tímbrica i poètica sonora.
Voro Garcia. Foto: laveupv.
Les tornes, o la desimboltura, o la normalitat vingué amb la resta del programa, malauradament. Roberto Turlo oferí la suite L’Horloge de Flore, per a oboè i orquestra del neoclàssic Jean Françaix. Una obra de senzillesa harmònica, de neoclassicisme carrincló. Res a veure amb per exemple el seu Quintet de vent, el Concert de flauta, algunes peces per a vents, el Trio per a cordes, la Sonatina per a violí i piano o fins i tot les clàssiques simfonies (Simfonia d’arcs de 1948 o la Simfonia en sol de 1953), però, Françaix no presenta cap novetat dins d’un estètica, el neoclassicisme que, en cas de tindre cabuda dins d’un festival de música contemporània com Ensems, podria haver-se optat per neoclàssics desconeguts com Irvin Fine o tants i molts millors neoclàssics de l’Entartete Musik. No obstant, poc va patir l’orquestra per mostrar un canvi considerable de qualitat, sobre tot la corda amb un llenguatge més propici, per proporcionar el matalàs perfecte perquè Turlo delectara amb la descriptiva i juganera suite.
Roberto Turlo oboè, Lorenzo Viotti director. Orquestra de València. Foto: OV.
La desorientació fou encara més quan de bis oferí el Tema de Gabriel, de l’arxiconeguda pel·lícula La Missió. Avantguarda absoluta que el públic ovacionà amb escreix.
La segona part comptà amb la molt més atrevida 3r Simfonia en la menor op. 44 de Rakhmàninov que l’orquestra interpretà amb mestria. Viotti es desempallegà de les pors, accedí a les passions efusives, es mostrà en plenitud i agradà i molt al públic expert en romanticisme. Al seu favor jugà una corda novament de temprança i sensatesa, amb gust per sacsejar els sentiments proposats pel rus i amb uns vents que resolgueren les intervencions amb solvència. Ben bé es podria atorgar una bona nota a tota la formació, més si, novament els metalls es mostraren capacitats per atendre i oferir unes sonoritats en forte molt més qualitatives i amb l’objectiu en l’horitzó (que no s’ha aconseguit encara) d’obtindre una massa sonora orquestral homogeneïtzada, afinada i sense estridències i sons sobreeixits. Destacà també la percussió, per la feinada i entrega disposada en Figuras que despiertan en la luz i en les bones aportacions de Javier Eguillor amb les timbales en la simfonia, així com la resta de percussionistes sempre atents als detalls.
Viotti aconseguí una fantàstica tercera de Rakhmàninov, amb una orquestra sonant a orquestra simfònica, més europea, però amb un repertori que no pot admetre’s en un festival de música contemporània. Per a romanticismes i neoclàssics fora de temps, ja tenim la temporada regular. Per això demane més Garcia i menys Rakhmàninov, Morricone o Françaix, perquè compositors valencians vius i contemporanis hi ha per triar i de ben interessants.
L’Ensems continua dimecres 18 al Palau, amb Amores Grup de percussió, amb música de Reich, Stockhausen, Carlos D. Perales i Víctor Trescolí.
Amores Grup de percussió. Foto: Amores.
