Se m’ocorre dir-li a cau d’orella a una senyora respectable: “Veus Maria, com no passa res”. Però vinga, deixem-ho córrer perquè, si més no, em quede amb les declaracions de Tello quan explicava, fa unes setmanes, durant la presentació de la 38a edició del Festival Ensems, que no va poder “dir no al fet que el Palau acollira l’Ensems” i és que “han passat vint anys” d’ençà que quedà proscrit de l’auditori valencià, però també han passat “9 anys des que l’Orquestra de València no participava”. La presidenta del Palau reconeixia que es “coorganitzava cedint sales”, però afegia que “la implicació de l’orquestra i el seu director, Yaron Traub, és total”.
Dit i fet, dimecres s’estrenava aquesta edició de l’Ensems al Palau amb el Grup Mixtour i la proposta de Haas In vain. Anit, però, fou el torn de l’Orquestra de València amb el seu titular, Yaron Traub, i amb un programa romàntic i postromàntic molt del gust de l’anterior subdirector de música i que no acaba d’ajustar-se al concepte del que s’entén hui com a música de nova creació o música contemporània; si amb això ens aferrem a Debussy… doncs, tot pot tindre cabuda.
El concert començà amb el Concert per a violí i orquestra en re major op. 77 de “l’atrevit” Brahms. Tota una lluita entre dues forces antagòniques. Per una banda, la coherència i sofisticació del danès-israelià amb el seu Guarneri del Gesù i, per l’altra, l’entrebancada i arrabassadora orquestra posant pals a les rodes. Amb dificultats per assemblar els criteris interpretatius, el primer moviment comptà amb els desajustos habituals, emissions poc acurades, afinacions descuidades, però, allò més molest, tal vegada, fóra la no unificació de criteris interpretatius. És a dir, en compte d’acompanyar, sovint molestava l’energia del violinista. Millorà el segon moviment, tampoc exempt de desajustos pel que fa a emissions delicades. El tercer, òbviament més viu i enèrgic, comptà amb un director que es va prendre al peu de la lletra això de giocoso i es capgirà juganer amb els saltets. Amb més desajustos, el concert conclogué amb la sensació d’anar cadascú per un lloc, pel que fa a la interpretació, o que es tenien conceptes musicals dispars. Tant fou així que, amb la Sarabanda de Bach, que oferí de bis Znaider, i el seu Guarneri del Gesù assoliren quotes superiors de musicalitat.
Amb la segona part començava la secció més Ensems del programa. El poema simfònic Pelleas und Melisande op 5 d’Arnold Schoenberg. Francament, ho donava tot per perdut. Si atenem l’especialitat de Traub, el romanticisme i el postromanticisme, amb Schoenberg no hi tindrien res a fer o res a dir.
>
Ves per on, l’Ensems li va anar extraordinàriament a l’Orquestra de València. La corda tornà a recuperar la seua profunditat, dels greus als aguts, dels contrabaixos als violins, la gama de timbres i matisos augmentaren a quotes satisfactòries. Amb les lletgeses marca de la casa en els metalls, però, tanmateix, bastant mesurats en els forts, molt més homogeneïtzats i compensats. Feia temps que els forts no sonaven compactes, compensats, i això, al costat de bones intervencions a solo dels oboès, oboè d’amor i corn anglès, flautes i fagots i una corda que recuperà la destresa i el domini dels timbres i sonoritats foren suficients per a representar un més que acceptable poema simfònic de Schoenberg. No es fregà l’excel·lència, però, tenint en compte la gran massa orquestral i el tarannà sònic habitual, gaudírem d’un Schoenberg de matisos, de tensions i distensions amb processos emocionants.
Sense dubte, l’Ensems li ha anat molt bé a l’orquestra, però també al públic del Palau, malgrat algunes lleugeres dissidències i abandonaments. També es deia: “oye, que también tendremos que acostumbrar nuestro oído”. En fi, per alguna cosa poden començar a preparar-se l’oïda, perquè el 13 de maig tornarà l’Orquestra de València a l’Esnems, però serà amb Figuras que despiertan en la luz de Voro Garcia. Mentre arriba, assaborim un bon Schoenberg.
