RedactaVeu / Ontinyent
Aquest dijous s’estrena el documental “Les mamàs belgues”, que valora i posa a la vista de tothom la història d’unes dones vingudes d’Amberes que, en 1937, van estar treballant com a infermeres durant la Guerra Civil a l’Hospital Militar Internacional situat a Ontinyent per tal de donar suport a la Segona República i lluitar contra el feixisme.
Joan Josep Torró, professor ontinyentí i investigador d’aquest documental, explica com va nàixer aquest projecte que valora part de la història d’Ontinyent i la seua gent, així com d’aquestes 21 dones belgues que, tot i no poder participar de manera armada en la guerra, volien ajudar i, per això, es traslladaren de Bèlgica a Ontinyent.
Com comença aquest projecte d’investigació?
Fa molts anys d’això. En 1989 comence a fer el treball de la facultat i en la recerca veig alguna cosa de l’Hospital Militar Internacional i vaig prenent notes. El 1998, Jesús Martínez Guerricabeitia es posa en contacte amb mi per preguntar-me si sabia alguna cosa de l’Hospital perquè uns belgues estaven preguntant per tal d’esbrinar part de la història sobre un metge belga. Durant aquest temps, vaig fent algun article i va arribant-me informació de diferents fonts. Fins que el 2014, Sven Tuytens, em demana informació d’un mort en la batalla de Brunete que potser estava vinculat amb l’Hospital. Finalment, acabem trobant coincidències i decidim tirar el projecte endavant. La veritat d’açò és que n’ha acabat sorgint una relació d’amistat i de treball molt bona.
Per què es diuen “mamàs belgues”?
És la manera com la gent de poble, i en particular els soldats, es dirigien a elles, perquè consideraven que els cuidaven com sa mare ho faria. Hi ha dues publicacions que també reflecteixen aquesta manera de referir-se a elles, com per exemple Los judios en la Guerra Civil Española. Cal remarcar que la majoria d’aquestes belgues eren jueves.
Les mamàs belgues, Plaça Catalunya 1r de maig de 1937. Foto: Arxiu CEGESOMA, Brusel·les.
En la recerca realitzada han descobert que de les infermeres que treballaven a l’hospital (belgues i espanyoles) sols queda una supervivent, no és així?
Sí, pel que hem descobert fins al moment, sols en queda una. És una dona d’Ontinyent de 94 anys que als15 anys ja estava treballant com infermera a l’Hospital Militar Internacional. El documental es basa en l’entrevista a aquesta dona.
Com ha sigut el treball d’investigació a distància amb Sven Tuytens?
Ja saps, els temps moderns i la tecnologia, molts correus electrònics i telefonades. També hem fet diferents trobades per tal de veure’ns i posar en comú informació. L’avantatge ha sigut que Sven tenia accés a informació i diferents arxius a Brussel·les i jo als d’ací, per tant, ha estat una bona combinació.
Joan J. Torró, Rosariet, Sven Tuytens. Foto: Joan J. Torró
Aquest dijous es presenta el documental i heu explicat que també hi haurà una exposició i un llibre.
Actualment s’està treballant en l’exposició i el llibre, que pretenem que reculla tota la informació que hem fet servir per al documental. La idea és que això estiga acabat per al 2017, perquè és quan es commemorarà el 80 aniversari de l’Hospital Militar Internacional (1937).
Quina intenció té aquesta investigació i posterior documental?
El que hem intentat és posar en valor les vides silenciades d’aquestes dones, que de manera desinteressada van vindre a Ontinyent a ajudar perquè no els deixaven agafar les armes.
Com va afectar aquesta història a una ciutat com Ontinyent?
Aquest grup de dones vingudes de Bèlgica va aportar noves maneres d’entendre la realitat perquè eren dones modernes amb una visió distinta a la que en aquell moment hi havia ací.
D’una banda, ben cert és que l’hospital generà alguns problemes perquè donava suport de 800 a 1000 soldats ferits i, com que Ontinyent era una ciutat rereguarda on no hi havia bombardejos, hi havia moltes famílies que venien a visitar els ferits. Per tant, a la ciutat hi havia un extra de gent a la qual calia donar suport i atenció i això en temps de guerra era complicat.
Per l’altra, cal destacar la decisió d’aquesta gent jove, de 23 o 24 anys, que ho deixà tot i va venir a lluitar contra el feixisme, ja siga com a infermeres o al front, i ja es hora que la gent conega aquesta història.
Penses que en aquella època hi havia més solidaritat que ara?
En aquell moment, durant la Guerra Civil, la ciutat d’Ontinyent va ser solidaria tant en l’Hospital com amb les famílies, ja que es va organitzar tota la societat per acollir-los. És cert que ara la situació a l’Estat Espanyol és distinta, perquè cal contextualitzar, en aquells moments accedir als queviures no era com ara, calia garantir la existència. Ara, potser no és una qüestió tant important, sempre parlem de l’Estat espanyol i els ontinyentins i ontinyentines van ser solidaris en aquell moment.
Consideres que és necessari que les noves generacions coneguen fets com aquests per tal de fomentar la seua solidaritat?
Encara que sone repetitiu, la història s’ha de contar per a no tornar a repetir els mateixos errors i saber què hem de fer perquè no tornen a passar calamitats. Esperem que amb aquest documental puguem crear certa sensibilitat en els joves.
Però encara que no es vega molt, hi ha molta gent sensibilitzada, però això als mitjans no apareix. També és un poc el cas d’aquest Hospital Militar Internacional, perquè van ser les organitzacions sindicals i polítiques les que el van muntar a través del fons de solidaritat internacional.
El documental “Les mamàs belgues”.
Quins valors intenta transmetre aquest documental?
La intenció es transmetre, d’alguna manera, valors com la solidaritat, la tolerància i la importància de donar suport a les persones. En aquesta història, a la solidaritat li posem cares i noms, i això és bonic.
Per damunt de qualsevol bandera, signe polític o situació estan les persones, i això és el que s’ha de posar en valor. De fet, actualment estem pegant-li voltes a un projecte, la idea del qual seria fer una guia didàctica on mostrar eixos valors de solidaritat i cooperació dirigida als més menuts.
Vols remarcar algun aspecte més sobre aquest projecte?
També vull destacar, d’aquest documental que estem presentant, que considere que hem sigut valents, després de tants anys, per parlar del tema amb normalitat, per recuperar eixa memòria. A més, crec que és important que quasi 80 anys després estiguem parlant d’açò. Aquest fet demostra maduresa democràtica.
Finalment, vull agrair la col·laboració de la Diputació de València i l’Ajuntament d’Ontinyent, però molt especialment vull donar les gràcies al pare Sendra i Manolo Requena, que ens han obert les portes del Col·legi la Concepció (antic Hospital Militar Internacional), cosa que ha fet possible la gravació d’aquest documental.
La presentació del documental serà aquest dijous, 14 d’abril, al Teatre Echegaray d’Ontinyent. A més, cal destacar que arran de l’expectació creada pel documental, a més de la projecció prevista a les 19h, l’Ajuntament d’Ontinyent ha decidit preparar una segona projecció a les 20.30h al mateix espai. Per a llegir la resta de la informació sobre el documental punxeu ací.
