Sergi Tarín / València.
Rita Barberá avisa: “Vinc del dentista”. I no queda clar si ho fa perquè el dental serà l’únic blanqueig del qual parlarà o perquè l’anestèsia li ha apaivagat l’ànim. O potser el dentista és la metàfora del Comité de Drets i Garanties del Partit Popular, que ha decidit de bon matí obrir-li expedient informatiu tot i que la dada no transcendirà fins a la vesprada.
Siga com Siga, Barberá ja no és la pobra “exalcaldessa de províncies” assetjada per una alineació de forces majúscules, tal com es descriví el passat 25 febrer, primer dia d’explicacions públiques a taula parada. Este dijous, quan s’enlaira novament el teló i comença el segon acte, la política té un somriure esmorteït, li vacil·la el pas i ha començat a traure la mortalla de l’armari. Ja no és la combinació lluminosa del blanc i del roig, sinó un negre i roig que algú podria interpretar com a homenatge al pare falangista. En els límits finals de la cursa vital es comú que u se’n recorde, per maleïr i glorificar alhora, el temps dels progenitors.
“M’han format en valors molt importants que no es poden perdre ni en els moments de major dificultat”, paladeja en la cúspide del monòleg. I, molt sartriana, apunta: “no pose res en dubte, no deixe de posar res en dubte”. A l’exalcaldessa de verb temut ara les paraules se li escolen feixugues entre les dents, cauen com goterons de pluja lenta. “No vaig a dimitir”, i mira el rellotge, possiblement fet cronòmetre o compte enrere. I quan sembla que els il·luminadors del gran teatre li van baixant la llum en una nevada de penombra, la dona ferida es revela contra el destí com un personatge de Chéjov: “No he contribuït ni ordenat ni conegut cap blanqueig de diners. No he tingut coneixement de Caixa B. Totalment fals!”. I crida i bota i colpeja la taula.
Llavors somriu, amb la mirada posada a l’infinit, i apleguen uns lladrucs ferotges que només sonen a les seues oïdes. Els enemics. Un PSOE que sols “veu la palla en l’ull alié i no l’estructura de bigues en el propi”. És a dir, un encofrat corrupte de desenes de casos, un grapat de fulls que Barberá apreta com si fos una gola d’adversari. I mostra una fotografia de mòbil on els activistes del 15M li han escrit a l’asfalt: “Muérete Rita”. “L’ETA va vindre a ma casa en algun moment”, ho barreja tot enmig de la gran conspiració còsmica. I torna a mirar el rellotge amb una rotació lentíssima de clavícula.
Fet el crit, Barberá recupera el gest dolorós de qui se sent apegada a la teranyina. I no dóna crèdit a les converses telefòniques entre Maria José Alcón, Alfonso Grau i el fill de la primera. Diàlegs a diferents nivells on es parla de corrupció, feixos de bitllets de 500€ i reflexos de navalles en despatxos encatifats. Barberá, que també és una dona antiga i molt digna, respon amb savieses populars: “Entre marido y mujer, nadie se puede meter. I menys entre home, dona i fill”. I, lleial, mostra la manicura d’urpes esmolades quan pensa en Mari Carmen García-Fuster, “amiga personal des de fa més de 30 anys, ja ho crec!”. La investigació la situa en l’epicentre del blanqueig com a secretària del grup municipal del PP i col·laboradora d’elevadíssima confiança de Barberá. “Em sent orgullosa, és una persona molt treballadora i molt honrada i ho vull subratllar”, es manifesta a Barberá l’esperit de la camada.
I, finalment, ella, que res no en sap, però que tot ho sap, que sols es dedicava al missatge polític i, de tan absorta, ni recorda qui era el cap de campanya ni qui ni quan ni perquè li digueren que ingressara 1.000€, però que ho va fer i, acte seguit, continuà amb les seues coses. Ella, qui encara té converses personals “i molt amables, per cert”, amb Mariano Rajoy i que ha demanat “estar sola i a València” per a exercir la trinxera i la dramatúrgia. Ella, de qui s’espera un final apoteòsic, una solsida prodigiosa o una levitació. Ella, llavors, torna a fer una ullada al rellotge i amb boca fonda, pintallavis de metafísica, pronuncia: “Dit açò, me’n vaig a Madrid”. I el teló baixa. Però encara no s’ha acabat tot.
