Román de la Calle: ‘Açò també és meu, digué Alfonso Rus quan entrà al MuVIM’

Sixto Ferrero / València

La Sala de la Muralla, baixant les escales, és un lloc idíl·lic però amb certa flaire catacumbal i de reunió clandestina. Però fou el lloc on es van trobar ahir un bon gruix de gent que participen de l’escena cultural, amb tota l’extensió del terme, valenciana. La convocatòria la feia el CRAC de la Universitat de València i el Col·lectiu Cultura Crítica a tota la societat, ja que l’acte era lliure i públic.

Fet i fet l’aplec estigué introduït per una taula selectiva. Amb persones que d’alguna manera representaven diferents sectors culturals, sense deixar de ser persones civils, tots plegats dirigits i presentats per Rafa Xambó, qui introduí Román de la Calle, Amàlia Garrigós, Vicent Tamarit, Pilar Almeria i Josep Lluís Galiana, els quals amb vivències pròpies i un argumentari contundent palesare nels actes de censura patits en les pròpies carns i els seus sectors pels diferents càrrecs electes del PP. Igualment, demanaren o indicaren directrius necessàries per pal·liar la censura, així com activar els sectors, si més no endreçar-los professionalment amb necessitats i urgències.

Primerament, Rafa Xambó va resumir l’acte com una acció per fer “balanç de la situació, però, per vacunar-nos perquè no torne a passar”. Va descriure els tipus de censura que s’han viscut: la del poder, l’econòmica i l’autocensura, per després donar veu, o verbalitzar, les experiències.

^{Rafa Xambó, Román de la Calle, Amàlia Garrigós, Vicent tamarít, Pilar Almeria i Josep Lluís Galiana.}

Amàlia Garrigós s’introduí plenament en el sector més afectat darrerament, el de la comunicació, aportà frases i idees consistents que apuntaren a la cúpula de la RTVV, “un bon líder no és qui fa por al seu equip, sinó qui es fa de voler”, argumentà la periodista. De seguida s’encertà la diana, sobreeixí el culpable, “el PP ha fet malbé i ha destruït l’educació, el paisatge, la cultura, la sanitat..., i això significa privar-nos d’alguna cosa”. L’actual conductora d’El Mural demanà la reobertura de la RTVV, un dels sectors amb més presència en aquesta trobada, i apel·là a cert optimisme davant les dificultats heretades sociopolíticament.

En el seu torn, Josep Lluís Galiana, músic i director del Club Diario Levante fins a la seua clausura, fou un dels més contundents en condemnar la gestió cultural del PP. “El PP ens ha posat en el mapa de la corrupció” blasmà, per apuntar una de les idees contra les quals convé vacunar-se i que fou compartida o explicada per diferents intervencions, “els col·laboradors necessaris no poden tindre cap paper ara”, amb un nou Consell, perquè “alguns volen pujar-se’n al nou carro”. Per això, Galiana esmentà el Codi de Bones Pràctiques en la Cultura proclamat per la Conselleria com a eina per frenar aquestes menes de camuflatge. “Cal identificar-los”, afegí el músic, perquè “volem una nova cultura i una nova gestió”, i per tant mantindre els assenyalats seria com posar en escac allò novell. Pel que fa a qüestions estrictes de la seua disciplina, demanà “equanimitat i integració” de totes les propostes i disciplines musicals que conviuen al País Valencià. Posà en vàlua la Llei Valenciana de la Música, llei a la qual li caldrà “una revisió”, però que “es pot recuperar” així com “cal recuperar l’Institut Valencià de la Música i el seu Consell rector”, al capdavant del qual cal posar “una direcció professional” que treballe per una “proporció entre la música de patrimoni i la nova creació, agrupacions foranes i autòctones...”.

^{Vicent Tamarit (al centre), durant la seua intervenció.}

“Jo he sigut un col·laborador necessari”, així de contundent començà Vicent Tamarit “el breu”, com recordà Xambó, per definir la política audiovisual duta a terme pel PP com “de pessebre”. Entrà de ple en la seua etapa “breu” com a director de RTVV per afirmar que allí es “censurava persones, els programes d’humor havien de ser blancs”, i finalment acabà per deixar “els creatius valencians desapareguts del mapa”. Tamarit indicà quina fou la gota que féu vessar el got, quan Bayona els va dir que “no retransmetrem els premis octubre”, a la qual cosa Tamarit li replicà que “teníem un contracte de col·laboració amb la TV3”, però davant la negativa política decidiren anar com a particulars per complir el contracte. “Vaig dimitir als 6 mesos, el 4 d’abril”, afegí abans però d’enunciar una preocupació “que determinats executius de RTVV tornen amb el gruix de treballadors i que puguen tornar a censurar”, no obstant això, s’apuntà que no tornarien, “perquè ja estan col·locats en el sector públic”.

^{Rafa Xambó i Román de la Calle.}

A Román de la Calle li digueren “ací està el museu, fes el que vulgues”. El MuVIM estava com estava, “sense fons”, però el catedràtic d’Estètica s’entestà en fer-lo funcionar i detectava que “la coordinació amb altres museus propers”, tan pròxims com que estan al mateix carrer, “no existia”. Tanmateix la direcció de De la Calle es veié embolcallada per la polèmica mostra Fragments d’un any, un acte de censura per part de la presidència de la Diputació. “Caturla no havia anat mai al MuVIM”, afegia, recordant que aquella exposició recollia imatges que eren públiques, perquè s’havien publicat als mitjans, però l’aportació més descriptiva i significativa fou “quan Alfonso Rus entrà per primera vegada al MuVIM i digué: Açò també és meu!”, frase que resum el grau d’apoderament a què estaven acostumats. Sobre aquella visita de polseguera mediàtica, afegí l’exdirector que fins aleshores “la condició era certa autonomia” per dirigir, “fins a aquella telefonada”. De la Calle creu que allò “estigué programat”, s’ensuma certa premeditació, perquè “allò que els molestava era l’èxit del MuVIM”, a ells, però també “als altres museus”.

L’última intervenció de la taula presidencial d’aquesta teràpia de grup fou la de Pilar Almeria, qui emfatitzà que “la censura és un acte de por a perdre el poder”. Que el blanc i negre no ens faça recordar tèrbolament la data de la censura, ja que “no és d’un altre temps, perquè segueix”, explicà l’actriu qui destacà que la censura econòmica “és la més difícil per al teatre”. Despuntà una anècdota, d’entre moltes que n’havia viscut, quan un muntatge el definiren com a “conflictiu”, era sobre l’Estellés, s’ensumaven “molts bolos”, almenys això els deia l’ambient, “que en tindríem molts al País Valencià”, però aquell “muntatge conflictiu (sobre Estellés) només ens donà per a 3 bolos a casa nostra”.

Després d’un parèntesi musical amb música en directe oferida per Galiana i Crístian Molina, començaren les intervencions de convidats, abans però Rafa Xambó volgué afegir que “si algun dels noms que s’han citat”, i els que no, “acaben tenint un càrrec serà responsabilitat nostra”.

^{Manuel Molins.}

Supèrbia fou l’anècdota de Manuel Molins i el “Pere m’ames”, per no dir “Pere m’estimes”, òbviament parlava del doblatge de RTVV i les paraules prohibides. Més de RTVV va haver-hi amb Alfred Picó i els “gabinets de crisi” que es creaven, que fins i tot estigueren “a punt de tancar el programa d’un dia per l’altre”. El censurable programa a què feia referència Picó era l’apocalíptic Indefinits o Socarrats. En un sentit similar, afegí la seua Juanjo Prats qui conclogué que “ens hem acostumat a treballar amb la censura”. En un mateix sentit, però d’un sector molt menystingut des de temps immemorials, com la dansa o el circ, van palesar les representants, manifestant el menyspreu envers del sector, però que fins i tot a RTVV es mirava amb afany de censurar el Babaclub. Concloïen encoratjant el personal, “si no hem condemnat la censura durant vint anys, serem capaços de fer-ho ara?.

Un nou moment esplaiat, rialler i delirant, amb la intervenció de Xavi Castillo, el vídeo inèdit que fa uns dies publicava La Veu, on el còmic explicava el darrer intent de censura a Nules, per part de l’església. Ximo Solano també es manifestà a través del vídeo per denunciar “els comissaris polítics en el plató”. Finalment, el productor Vicent Monsonís conclogué la teràpia de grup i de xoc amb una reflexió: “Nosaltres hem patit la censura, però la gent no se n’ha adonat”, ara per ara vivim “un canvi polític, però aquest canvi “no és nota en la cultura”.

 

Queda una segona sessió, tan terapèutica com aquesta, però s’emplaça els assistents per conformar un seguit de principis, d’objectius o conclusions, orientats a controlar els col·laboradors necessaris, per evitar en la mesura de les possibilitats, i que la cultura  es desempallegue d’aquella “por a perdre el poder”.