Hi ha cançons que aconsegueixen transcendir als seus creadors per a formar part per sempre del cançoner del poble. Temes que no perden vigència amb el pas del temps, ni la seva capacitat de commoure quan s’escolten. Lletres que t’impulsen a cantar-les immediatament, a sentir cadascuna de les paraules i et remouen la consciència i les entranyes. Són composicions contundents, úniques per la seva franquesa, per la seva capacitat per connectar amb l’ànima de tota una comunitat.
“Tio Canya” és una d’aquestes composicions, sense dubte. El tema senyera i més recordat d’Al Tall compleix aquest 2016, quaranta anys. Quatre dècades de vida i continua reflectint amb una precisió i una clarividència el sentir i la situació del País Valencià. Un tema escrit per Vicent Torrent abans de La Batalla de Valencià i de l’Estatut que liquidava l’oficialitat de la denominació “País Valencià”. Anterior a la presidència del socialista Joan Lerma que situava com a prioritària la missió d’”ofrenar noves glòries a Espanya” que agafaria la seva màxima plenitud amb els 20 anys de foscor, espoli i autoodi de les successives majories absolutistes populars de Zaplana, Camps i Fabra.
>
La cançó d’Al Tall és un símbol i descriu amb precisió i dolor el procés de diglòssia, de substitució del valencià pel castellà que s’ha viscut al País Valencià. Com s’ha expulsat la llengua autòctona de les ciutats i s’ha arraconat els pobles, dotant-la d’un caràcter folklòric i poc culte que no es correspon amb la realitat. Una actitud de menyspreu absolut que va expressar la presidenta de Ciutadans a les Corts valencianes, Carolina Punset, en voler presentar-la com una llengua “aldeana” i inútil per a la vida moderna. Un anacronisme sense prestigi, segons la diputada Punset, condemnat a l’obsolescència.
Seguiu llegint aquesta notícia a Viasona.
