Les mares de Canal 9

Júlia Sorní Moreno / València.

Iolanda, Pietat i Victòria treballaven en aquell Canal 9 que molts pocs coneixen: el dels cables, els connectors i els botons de colors, tota una odissea si tenim en compte que l’àrea tècnica comptava amb només amb un 20% de dones en plantilla (*). Lluiten cada dia per a traure endavant les seues famílies i recuperar la seua carrera professional, una tasca que tampoc sembla gens senzilla. Hui ens parlen de com ha afectat la seua vida el tancament de RTVV i de com afronten un futur ple d’incerteses.

Iolanda té 47 anys, és tècnica superior en Mitjans Audiovisuals i va veure nàixer i morir Canal 9. Entrà a treballar el 1989, quan ni tan sols havien començant les emissions. Trau endavant la seua filla sola des d’abans que existira la definició mateixa de “família monoparental”.

– A què et dedicaves en Canal 9?

A l’edició i la postproducció de vídeo. Els últims anys muntava programes de Punt 2, sobretot Medi Ambient, que va ser un dels últims programes de producció pròpia que “tombaren”. Abans ja s’havien carregat molts altres, com Guamipi, Babalà… En aquells moments no ho entenia, eren programes barats, fets ací i amb audiència. Em va costar adonar-me’n que era una estratègia amb l’únic propòsit de destruir.

– T’agradava la teua professió?

M’agradava molt treballar en equip, cadascú podia aportar els seus coneixements per a donar forma al reportatge, per a convertir un fum de plànols en un bon programa sobre la posidònia oceànica o l’Illa de Tabarca… Com no anava a gaudir amb el meu treball! Si bé és cert que els programes on vaig treballar no tenien un contingut polític específic, he de reconèixer que em vaig lliurar de molts problemes que sí van patir altres companys.

– Com ha canviat la teua vida el tancament de Canal 9?

M’ha canviat l’esquema de vida de dalt a baix. Mai vaig pensar que, amb unes oposicions aprovades, em puguera passar això. Els últims anys foren de molta tensió, de molta angoixa, així que al principi d’estar a l’atur vaig sentir cert descans. Però després he hagut d’enfrontar-me a la situació, a sentiments molt negatius. De vegades tinc la sensació que tot allò que he après durant 25 anys ja no em serveix de res perquè ara ja no em permet guanyar-me la vida, no em serveix per a tirar endavant la meua família. Però no puc caure en eixe parany, així que també tracte de ser positiva.

– Malgrat la cruesa de les seues paraules, Iolanda somriu. És una d’eixes persones amb un somriure fàcil i contagiós, resulta difícil imaginar-la d’una altra manera.

Sóc tècnic, sempre he treballat amb tecnologia i no vull desaprofitar tot allò que sé. Així que he tornat a estudiar. El vídeo ha entrat amb força en Internet i estic estudiant programació orientada a aquest camp. Tinc ganes d’aprendre noves coses i recuperar la meua vida professional. La setmana que ve comence les pràctiques, resulta estrany, però també és motivador i il·lusionant.

– En aquesta etapa, què és el pitjor que has hagut d’enfrontar?

El pitjor ha sigut haver d’explicar-li a la meua filla adolescent el que ha passat, els motius pels quals sa mare ha perdut el seu lloc de treball. No vull que perga la motivació per a estudiar, no vull que perga la il·lusió. És jove, però també ha hagut d’entendre que la nostra situació econòmica ha canviat i que hi ha coses que, simplement, ja no poden ser.

Pietat té 49 anys i tres fills de 18, 20 i 21. El seu currículum acadèmic impressiona: tècnica especialista en Imatge i So, llicenciada en Filologia anglesa, màster en Educació i Capacitació per a la Docència en valencià i anglès… Actualment busca el seu camí en l’ensenyament i dóna classes d’activitats extraescolars, de moment només una hora al dia. El marit, també extreballador de RTVV, ha hagut d’emigrar a Suècia, on treballa de cuiner en un gran hotel.

– Com era el dia a dia en Canal 9?

Jo em dedicava a muntar notícies, durant molts anys en l’àrea d’esports i, els últims, en informatius…

– Hi havia manipulació en les notícies, com encaraves la situació?

La veritat és que jo no tenia molt a dir respecte al contingut o l’orientació de les notícies perquè la decisió estava en mans dels periodistes. Alguna vegada els vaig dir el meu parer, però estaven molt pressionats.

– I l’ambient de treball?

Entre els operadors hi havia molta solidaritat, sempre estàvem disposats a ajudar-nos uns als altres. Entre els periodistes era diferent, eren més competitius.

– Recordem que RTVV va patir en 2012-2013 un Expedient de Regulació d’Ocupació brutal amb l’acomiadament de mil treballadors. En novembre de 2013, el Tribunal Superior de Justícia anul·lava els comiats per vulneració dels drets fonamentals dels treballadors. Hores després de fer-se pública la sentència, Alberto Fabra anunciava el tancament d’RTVV.

– Pietat, com vas viure el teu comiat durant el primer ERO?

Vaig ser una de les primeres en anar-me’n i ho vaig viure en una mena d’estat de shock, amb molta ràbia en veure què havien fet amb la nostra televisió i on volien dur-la. A més l’ERO afectà brutalment els operadors, era desesperant el menyspreu cap a la nostra professió. Vam fer una pinya, ens acompanyàvem uns a altres en els comiats, això ens feia sentir germans enmig d’un tsunami i va resultar terapèutic.

De fet, la planificació del que havia de ser el nou ens, realitzada per Price WaterHouse, incloïa tan sols 9 tècnics, incloent càmeres, muntadors, operadors de so… Una xifra del tot impossible que amagava la privatització completa de l’àrea tècnica (*).

– I després del tsunami, què ve?

Després del tsunami, amb el meu home i jo en l’atur, ve la incertesa, però també la possibilitat d’enriquir-te en altres aspectes. Vius més al dia, és dolorós, però has de buscar alternatives. Tenim un fill cursant Batxillerat i dos en la universitat. Ells són majors, han entès que son pare està lluny per una situació injusta, són conscients de tot el mal que ha fet el Partit Popular en aquesta Comunitat. També han sigut solidaris, estan treballant i col·laborant per traure endavant la família. Els fills reaccionen millor del que pensem front les coses roïnes de la vida, els volem mantenir en l’ou, però l’ou es trenca, descobrir que la vida és dura els fa créixer. A nivell familiar, ha sigut un desastre i som conscients que pot anar a pitjor.

– Què els diries als fills si decidiren dedicar-se al món de l’audiovisual?

Potser m’enfadaria… No ho sé… (Pietat dubta per un moment, però de seguida se li il·lumina la cara). Però sí, els deixaria fer el seu camí, com no vaig a deixar-los? És una professió que m’estime, el mitjà audiovisual és una finestra al món per a molta gent i el sector ha de reviscolar, per força.

Victoria té 45 anys, és tècnica superior en Imatge i So, llicenciada en Filosofia amb suficiència investigadora, té la capacitació pedagògica, els seus títols de valencià i també parla alemany. Treballava en l’àrea de Continuïtat de Radiotelevisió Valenciana, el cor tècnic des d’on es produïa l’emissió. El seu home, també extreballador de RTVV, va faltar l’any passat. Vídua i amb tres xiquets menuts, dos de set anys i un de cinc, és conscient que la seua situació és complicada. Actualment treballa unes hores a la setmana en la tenda de la seua germana, un outlet de teixits.

– La teua vida ha canviat molt des del tancament d’RTVV…

Radicalment, he tingut que començar de zero quan ja havia aconseguit una vida estable. Amb la meua edat és difícil trobar un lloc de treball que es puga compaginar amb la vida familiar, qui vol a una dóna de 45 anys amb tres xiquets menuts? Quan jo no estic he de contractar algú que em tire una maneta amb ells, amb el treball precari que hi ha actualment, no ixen els comptes.

El que voldria és recuperar el meu lloc de treball. Quan veig que parlen de tornar a passar unes oposicions per a poder treballar a la tele, no m’ho puc creure. Ja en vaig aprovar unes, vaig estar dos anys tancada en casa estudiant per a aconseguir-ho. Tornar a opositar per a recuperar la meua feina, en què duia vint anys, em sembla molt injust. A més, ara mateix em resulta molt difícil, no tinc temps lliure, els meus xiquets voldran eixir a jugar al parc, no creus? Em dóna llàstima perquè ells ja no recorden que sa mare treballava en la tele, però la realitat és que podria entrar i emetre demà mateix, el meu bagatge professional no el té un xic de vint anys.

– I tu, què recordes de la feina a Canal 9?

Recorde els companys, la solidaritat entre nosaltres, però també uns altres que giraven la cara durant els comiats. Un dels periodistes que es quedava desprès del primer ERO em digué un dia: “em quede per mèrits”. No li vaig contestar, els criteris no foren objectius, tots ho sabem. En el meu departament acomiadaren primer totes les mares amb xiquets menuts.

– Com va ser el teu últim dia a la tele?

Vaig estar al control de l’emissió fins cinc minuts abans d’anar a signar el comiat, no sé per què, però en aquell moment ningú volia seure al meu costat… Així que em vaig quedar a soles, controlant l’emissió… Quin perill! (Victòria riu) Haguera pogut clavar un negre en directe, però no ho vaig fer, mai podria fer una cosa així. La meua feina durant vint anys ha estat precisament que l’emissió continuara i fóra correcta.

Quan les vaig telefonar per demanar-los aquesta entrevista, una d’elles em preguntà, sorpresa: “Entrevistar-me a mi? Per què? Si no sóc ningú, sóc una mindundi”. Dones com Iolanda, Pietat o Victòria mai poden ser unes mindundis. Son mares treballadores que, com moltes altres al País Valencià, s’alcen amb el propòsit de tirar endavant i plantar cara a l’adversitat. Són el motor d’una societat, la nostra, plena de contradiccions i ingratituds cap aquelles que la fan rodar dia a dia.

(*) Font: Secció sindical d’UGT a RTVV. Incloem en l’àrea tècnica totes les categories laborals relacionades amb els mitjans tècnics: operador de so, de vídeo, tècnics electrònics, realitzadors, il·luminadors…