Sergi Tarín / València.
Ell diu que el cap són els clients. Però el Cap, el veritable cap, és ell. Es tracta de Juan Roig, president de Mercadona, tercera fortuna de l’Estat, amb un patrimoni de 4.910 milions. I la número 240 de les riqueses planetàries segons la llista Forbes. “No crec en rànquings”, diu l’empresari, que una volta a l’any convoca els periodistes per a explicar els comptes anuals. Una cita sòbria però sumptuària, rígida però construïda d’afalacs. Roig, de verb protuberant, però molt domesticat, mastega 100 voltes cada paraula abans d’amollar-la. Sap que és al centre de qualsevol escena social i que, passats els segles, les revolucions i les grans hecatombes, la paraula d’un ric, d’algú molt ric, esdevé enveja i fascinació, la destil·lació més perfecta de la pólvora.
Per tant, tot es prepara al mil·límetre. Roig juga a casa, a les oficines que hi ha al polígon Camp Aníbal de Puçol, epicentre d’un imperi empresarial de 1500 botigues i 75000 treballadors. Bona part dels periodistes, material molt lubrificable, disposen de mini bus al centre de la gran urbs, un vehicle de Transvia, agència de viatges imputada al jutjat 19 per allò dels presumptes suborns amb rellotges de luxe a Alfonso Grau, l’exvicealcalde de València, a canvi de sucosos contractes municipals. I és a dins d’eixe artefacte, un de tants utensilis inútils del gran naufragi aborigen, que creuem les platges contaminades pels fums de l’A7 i els paisatges depilats de l’horta desfeta.
“Vehicles industrials”. És el nom de la gran portalada per on es penetra al gran perímetre acotat. Ens rep una comitiva de vestits blau marí, corbates roges, pentinats amb la ratlla al mig i somriures dòcils i molt poc creïbles. “Passeu a prendre alguna cosa”, s’escolta una veu inarticulada. I, a dintre, tres hostesses amb leotards ens deriven cap a un desdejuni soterrani presidit de pantalles gegants escopint imatges de pescateres, carnisseres i agricultors de rostres pacífics i satisfets. És un vell cromatisme de koljós soviètic on el ganivet esmolat per a tallar caps de rap substituix la falç i el martell i on el símbol empresarial de l’empresa esdevé banya de l’abundància en temps del bric i la truita ultra congelada.
D’allí som conduïts escales amunt fins al segon pis. Dels replanells i les portes van eixint nous encorbatats somrients que barren el pas davant qualsevol possible error d’orientació. Seguim la direcció de l’escuma. És una mena de lipdub amb notes de desfilada a Pyongyang. I així s’arriba a la gran sala de juntes, un amfiteatre amb forma de plató televisu i decorat amb prestatges amb les darreres novetats alimentàries. Quan apareix Juan Roig, els directius l’envolten amb un brunzit d’abellots cortejant l’abella reina. Hi ha fotos de grup i fotos en solitari i els abellots ocupen la paret esquerre del ruc.
I comença l’exposició de Juan Roig, que es merament estadística. Es parla d’un augment del 3% de les vendes en el 2015 respecte del 2014, fins arribar als 20.831 milions de facturació. Això i el balanç dels 125 interproveïdors, 2000 proveïdors i 20.000 pimes. Un clúster industrial amb la qual caldria afegir 250 fàbriques i 26.000 llocs de treballs directes. Tot per a generar un impacte del 1,8% del PIB i un 3,8% de l’índex d’ocupació estatal amb 640.000 treballadors. Xifres que generen 1497 milions en impostos i un remanent de 277 milions per repartir entre la plantilla.
“Ací s’imposa la meritocràcia: qui més s’esforça és qui més puja”, explica Roig al voltant dels 338 treballadors promocionats durant el 2015. I és en eixe moment que fa un respir per a fer una llarga glopada d’aigua. Acte seguit, un dels directius, manc del braç dret, bota per allargar-li un mocador de paper. Roig es torca els llavis i murmura un lacònic “gràcies”, ben satisfet que el concepte de la meritocràcia haja quedat suficientment explicat i escenificat alhora.
I el Cap de caps no fa molt més esforços per a subratllar les bondats de l’imperi. Ni entra en valoracions sobre corrupteles locals ni turbulències polítiques estatals. “Mercadona va bé. Traiem molt bona nota”. I la idea té bona venda. Almenys a Levante-EMV, on publiquen una notícia amb el revelador titular de “Com treballar a Mercadona”. Hi ha magnificències que ultrapassen el concepte de la publicitat. Sobretot si els somrients coreans acaben repartint bosses de regal als periodistes amb una vintena de productes essencials com l’oli verge extra, el vi Verdejo, a més d’excel·lències com crema de mans “Flor del Japó” i ambientador “Isla Blanca”. Tot amb la corresponent nota de premsa entre paquets de bombons i tabletes de xocolata.
