‘La guerra dels mons 2.0’ provoca una nova Guerra dels mons 2.0

No es deixen enganyar pel títol. La sentència seria fàcil, i en La guerra dels mons 2.0 s’insisteix una vegada i una altra que res és el que sembla, o sí o tal vegada és un cúmul de dubtes, un caminar sobre la incertesa. Allò aparent seria pensar que és un ‘remake’. Ací, res és el que sembla tot i l’evidència, la memòria i el record omnipresent.

Roberto García parteix de La Guerra dels mons emesa per Orson Welles, òbvia i completament visible, audible, vivencial però, i a més a més no s’amaga en absolut que Welles i la seua trama hi és per tot arreu. Tot apunta o aparenta ser això, una revisió, reinterpretació, retornar, rememorar, però no, García li fa una volta més a la història que tothom coneix, fent-nos creure que nosaltres ara som més llestos i no tan incrèduls com els ianquis del 1938, però la porta al present, a les nostres pors d’ara i de hui amb una agilitat argumental colpidora. Fa interactuar la història radiofònica ianqui amb la veritat més absoluta de la paor europea: les guerres, el gihadisme, la confabulació internacional mitjançant les agències d’intel·ligència. Un tramat argumental amb una elaboració d’orfebreria per encaixar la versió universal amb una nova versió ampliada, que es retroalimenta, que interactua i fa per influir-se mútuament i que amplia moltíssim el ventall de sentiments humans: de la por i el pànic a l’humor més simple. Pel mig multitud de matisos per joguinejar amb nosaltres.

Sí, també és això La guerra dels mons 2.0, és una història de sentiments humans racionals i irracionals, fins i tot diria que té un contingut psicològic. Una obra que malgrat que tothom coneix t’absorbeix com un incrèdul de principi a fi. Que Garcia emula Welles i juga amb nosaltres? Qui sap, o sí o no. Això és el seu joc. Un mèrit del director i dramaturg que van saber transmetre els tres actors del repartiment, amb Álvaro Báguena assumint dos rols, un ianqui de 1938 que embogeix per l’amenaça invasora marciana i que alhora vol influir en l’insegur i egocèntric Alex Arnau representat per un Jordi Ballester punyent. Entre tots dos homes, la infranquejable i professional traductora que representa Verónica Andrés.

La cirereta a aquesta obra de tramat absorbidor la posa la música incidental d’Andrés Valero, amb funcionalitat per ubicar l’escena, fins i tot amb un punt de leitmotiv associant el tema jazzístic a les intervencions del mateix Orson Welles, i emprant tècniques esteses per crear textures i efectes de so enginyosos i a més interpretada en directe perfectament, cosa que apuja més la vàlua del conjunt, si a això afegim la intel·ligentíssima il·luminació, el servei de tecnologia o el joc d’espills, per fer més enrevessada i interessada la trama, trobem aquesta Guerra dels mons 2.0 una peça teatral que es permet el luxe de manipular-nos fins al darrer moment.

Vagen-hi, la poden viure fins al 7 de febre al Teatre Principal, no els decebrà per poc incrèduls que es creguen.