Alfonso Rus, el dandi que amagava el rostre

L’expresident de la Diputació de València, detingut este matí, va convertir la corporació provincial en un niu de presumptes comissionistes
26 gener 2016 01:00h

Sergi Tarín / València.
 
El Faraó, Napoleó i el súperman que hi havia darrere Francesc Camps. I, sobretot, Papa de Roma. Papa Borja, per descomptat, de qui deia que eren tan salvatges i desmesurats com ell. Qüestió, qui sap, si de la terra mora, els efluvis del Cànyoles o la cassola d’arròs al forn -40 graus en estiu- sota l’ansa del Castell de Xàtiva. Un temperament reconcentrat d’home fet a si mateix; tremendament pagat, insuportablement insatisfet. Rus presumia amb amargura de baixet i tot ho feia per augmentar, psicològicament, alguns centímetres: un Ferrari, l’exabrupte sempre a la boca o aquelles fotografies on, per gràcia del photoshop, quan no d’un taburet, arribava fins als cels d’un Zaplana, un Camps o un Fabra.
 
Tot en ell era una pura lluita contra el sistema decimal. La guerra personal d’un home d’elevats horitzons sotmès als errors de la biologia. Algú, en fi, destinat a creuar per les galeries de Milà del braç d’una rossa tan prima com estratosfèrica i que hagué de conformar-se amb Begoña Ricart, la russa, la nóvia de sempre i rossa tenyida, això sí, de la mà per l’Albereda de Xàtiva i deixant el rastre eufòric de qualsevol novetat de perfumeria d’avinguda rural. Abans d’alcalde (des del 1995) havia estat 12 anys a l’oposició i treballà venent electrodomèstics. I en 2003 fundà, juntament amb Emili Llopis, empresari del cotó, exalcade del Genovés, amic íntim i, des de dimarts, company de captiveri, la botiga de roba Stefano Russini, variant meriodional dels vapors romàntics de la Itàlia que mira cap a Suïssa. I pura barreja d’economia de mercat: teles fetes a Xina amb imitació de l’estètica lombarda.
 
I és que Rus va ser l’home fet localisme. S’afanyà per presidir el València CF i només arribà a màxim dirigent de l’Olímpic de Xàtiva. I, de joventut, aspirà a roquer i es quedà en una mera irrupció de bateria durant els darrers i alcohòlics minuts de les festes de la Diputació. I, com qui paga mana, féu d’artista convidat durant un concert d’Al bano a Xàtiva. Ja en el clímax de la solsida i de la desbandada aspirà en secret a candidat a la presidència de la Generalitat. Eren els mesos en què Rajoy cobria Alberto Fabra amb una pluja feta de pètals de dubtes.

En aquell moment l’avalà el seu caràcter irredent de sergent de tropa, eixa estatura militar del crit, l’insult i la procacitat, els tres eixos de la seua acció política. Segons l’estètica de Rus, els votants que havien cregut que portaria la platja a Xàtiva eren uns “burros”; i uns “fills de putes, més rojos que un titot”, els professors que deien “gairebé” i “aleshores”. Tampoc no mostrà massa sensibilitat durant la inauguració d’un parc sense rampes per a discapacitats a Ontinyent: “Els baixem amb cordes”, es jactà. I les salutacions feixistes de membres de Noves Generacions li semblaven “coses de joves”. Una exaltació dels temps perduts talment com aquells en què a Càritas “només anaven romanesos, búlgars, marroquins i senegalesos i no com ara, un 80% de gent del poble”.
 
A Rus, Russini de la Costera, se li ha fet canós el dandi irredent que portava a dintre. Este dimarts l’han detingut al polígon industrial L’Estret, on té el magatzem tèxtil. I d’allí a casa, per continuar amb els escorcolls. Cap a les 16.00 ha partit, en companyia del fiscal anticorrupció, Vicente Torres, rumb a noves batudes per les oficines de l’Olímpic. Al carrer no sols hi havia periodistes, sinó també desenes de veïns que l’han acomiadat al crit de “lladre”. Darrere els vapors del vidres tenyits, Rus, fet miniatura al seient, s’ha amagat el rostre amb un portafolis. Ha sigut la primera volta que se l’ha vist ajocar el cap, potser conscient del personatge italià que veritablement encarnarà durant la sotsobra cap al centre dels inferns.


 
next