Per la gràcia de Marisa

L’exgerent d’FGV li posa un huit de nota a la línia on moriren 43 usuaris i 47 en resultaren ferits
21 gener 2016 01:00h
Marisa Gracia.

Sergi Tarín / València.
 
A Marisa Gràcia les dècades de funció pública l’han dotat d’una gran elasticitat en el verb i els arguments. I d’un to suau, quasi indiferent, per parlar de les gravetats i les responsabilitats. Sols així es pot mantindre el criteri d’aquell tres de juliol en què rebentaren les manilles del rellotge quasi una dècada i una causa judicial amb tres imputats després. Tot i reconeixent les evidències més doloroses. Com per exemple que la corba de l’accident passà en tres anys, per pressió dels sindicats, dels 80 als 40 quilòmetres per hora de límit, però “no era un punt negre”. O que sí, que es comptà amb els serveis de l’empresa de comunicació H&M Sanchis per il·lustrar els tècnics per a aquella primera comissió dels quatre dies, “perquè la gent que hi vinga ho faça de la manera més preparada possible i que sàpiga què és una comissió i així posar en un paper la contestació dels tècnics en un llenguatge que es poguera entendre”. I, indignada per dubtar de la professionalitat a prova de descarrilaments dels seus treballadors, enlairà un document davant notari amb la firma de 17 del 18 adoctrinats tot negant la doctrina. “Si volen un còpia...”, provà sense èxit colar el pleonasme.
 
Tot era bondat, per tant, en l’actuació política del Consell. Bondat i casualitat, ja que Gràcia acudí, en els moments àlgids, a una reunió convocada per José Ramón García Antón, el ja desaparegut conseller d’Infraestructures d’aleshores, i allí aparegué també Serafín Castellano, síndic del Partit Popular i dic de contenció a les demandes de l’oposició durant aquell juliol de fulgurants controls parlamentaris. “Sí estava, però no sé què feia allí”, confessà Gràcia. Executiu i Legislatiu barrejats per una bona causa: “El servei havia de continuar, els trens havien d’estar en marxa”, que és com posar doble cullerada de sucre a allò de la vida sigue.
 
I tot va continuar, de fet, igual. Sense errors no poden haver dimissions. “Anar-me’n en el pitjor moment de la història de l’empresa haguera estat una irresponsabilitat”, defensà Gràcia, qui restà importància al fet que mai no apareguera el llibre d’avaries, “una obsolescència, com eixos caps d’estació amb gorreta i xiulet, ja que es gravaven les converses dels maquinistes des del comandament i se sabia si existia cap incidència”. I pecata minuta també va ser l’esborrat, suposadament accidental, de la caixa negra al poc de la lectura. “Disposem d’una mena de moviola on hi ha la marxa de les unitats a temps real i tot queda enregistrat”, minimitzà Gràcia el formatat.
 
A més, per a l’ex d’FGV no calien sistemes més moderns com l’ATP, ja que amb el FAP era més que suficient tot i que reconegué que, quan plovia, s’havia de desconnectar en els trams exteriors “perquè sinó els trens s’aturaven”. ¿Quantes voltes, per tant, hem circulat ja no sols sense balises en punts fixes conflictius, sinó sense sistemes de frenada generals? I, respecte a l’informe de maig de 2005 que demanava el canvi d’unitats com la sinistrada en estar al final de la vida útil, Gràcia vingué a dir poc menys que això era una exageració amb l’únic objectiu de pressionar una mica a qui corresponga i així aconseguir renovar els trens. Una regeneració “no per seguretat, sinó perquè calien noves unitats amb el software del moment”. I tot era, en definitiva, tan excel·lent sols un mes abans de l’accident, que s’aprovà una pla d’inversions de 400 milions per modernitzar FGV “i ja havíem fet, per endavant, el 80% del programa”.
 

Vicente Dómine, ex director general de Transports.
 
És evident que, després de tanta eficàcia, siga impossible no reivindicar els triomfs: “Li done un huit a la línea 1 de metro”. “¿Quina nota li posa?”, li havia preguntat Alfred Castelló, diputat del PP, amb veu afectada de detectiu en el clímax de l’interrogatori. I la resposta fou tan òbvia com si preguntaren a l’autor d’este article què hi pensa sobre la seua transcendència literària. Eficiència, responsabilitat i sensibilitat. “La nostra actitud amb les víctimes ha sigut impecable”, amollà Gràcia davant una filera de rostres estupefactes de víctimes entre el públic. I prosseguí tot dient que mai no s’havia reunit amb l’associació 3 de juliol, però sí amb qui, de forma particular, havia acudit al seu despatx. “No em consta que ningú haja parlat amb ella”, desmentí Rosa Garrote, portaveu de l’entitat de víctimes, a La Veu. “El que sí li hem demanat és una investigació a dins d’FGV, però mai no ha fet cas”, manifestà.
 
Finalment, Gràcia marxà esquivant les famílies i amb el mateix somriure gelat a la boca de principi a fi. Abans d’ella havia comparegut Vicente Dómine, ex director general de Transports, per reconèixer que una balisa a la corba tràgica haguera disminuït la probabilitat de l’accident. I després ho feren Vicente Contreras i Francisco García, exdirector adjunt d’Explotació i exdirector tècnic respectivament, imputats en la causa judicial. Tots dos s’hi negaren a declarar per recomanació del seu advocat.


 
next