Diuen que el públic és sobirà, que la llibertat d’expressió és un bé sagrat com els cabells d’un jutge triat pel Déu, i que si més no, davant qualsevol manifestació pot dir la seua lliurement. Alguns diran que queda totalment justificada pel fet d’haver pagat la seua entrada. Altres ho justificaran abduint que tenen arguments consistents per discernir entre la bellesa i la lletgesa. Però en el cas de la representació de Samson et Dalila d’anit al Palau de les Arts tingué moltíssims factors que caldria tindre en compte abans però de repartir aplaudiments i esbroncades. La immediatesa no és bona condició i cal pair, uns minuts, per no precipitar el judici.
Ahir tornava el drama a les Arts amb l’òpera en tres actes de Camille Saint-Saëns Samson et Dalila, amb un bon repartiment de bestreta, ja que la producció del Teatre de l’Òpera de Roma comptava amb Gregory Kunde i Varduhi Abrahamyan, una producció a càrrec de La Fura dels Baus i un dels seus alma mater Carlus Padrissa, i dos dels elements en propietat que tothom reconeix com a ingredients de luxe com són l’orquestra de les Arts i el cor de la Generalitat, als quals cal afegir un tercer com és l’especialista en repertori romàntic Roberto Abbado.
Algú hauria de fer veure als escenògrafs que les caixes poden trair l’acústica. I no fou l’única, perquè va passar amb La Bohème, tornà a passar amb Macbeth, i es va tornar a repetir anit amb Samson et Dalila. La distribució de l’escena és important, i si la veu no té projecció i l’obligues una vegada i una altra a esdevenir al fons de la caixa, ocorre que l’orquestra la cobreix, es produeix una barreja sonora inintel·ligible i el cantant rep el judici i el colp. Així passà que Gregory Kunde no s’hi va trobar fins que començà el segon acte limitat pel moviment, condicionà bona part de la disposició escènica i el drama visual, tanmateix s’entén que era això o cancel·lar la representació per la lesió patida durant els assajos que li impossibilitaven moure’s. Amb les àries amb Verduhi Abrahamyan, a casa de Dalila (II Acte), amb tempos lents les veus s’hi acoblaren, lluïren i oferiren bons duos amb convincents “Dalila, t’estime!” o insultants “Covard!!” de la filistea. Els sentiments vocàlics de Kunde foren capaços de commoure el cor més glaçat, igualment estigué en la penitència, la plegària i la comanda a Déu en l’inici del tercer, castigat a rodar la sénia, la petició de redempció de Kunde fou profunda, dramàtica, amb veu afligida al servei de l’expressió dramàtica del text. Però, no estigué convincent de principi a fi perquè patí de poca projecció, de poca claredat en els tempos més vius. La companya, l’encisadora Dalila, la triadora dama filistea va estar la més reeixida del repartiment. Varduhi Abrahamyan no va patir eixa manca de projecció, va acoblar la veu a cadascuna de les circumstàncies de l’escena, de les sonoritats orquestrals, dels cors, dels duets i trios i en el registre més greu va passar amb solvència. Va acumular la càrrega escènica que li atribueix el personatge però, a més a més, assumí la que Samson, és a dir Kunde, no va poder oferir. Potser en altres circumstàncies haguera estat una altra cosa? Això no ho sabem, però cal tindre-ho en compte.
Dins del repartiment destacaren les intervencions dels baixos, tots ells amb bona disposició, amb veus timbrades, amb cos i projecció, amb papers secundaris però que funcionaren quan se’ls requerí la qualitat que per altra banda abaixava André Heyboer en el paper de Summe Sacerdot qui de tots, probablement fou qui mes patí la juguesca de l’escenògraf. Amb una veu preciosista, amb bon timbre i arrodonida, però que no té projecció i queda esmorteïda. A propòsit dels sons esmorteïts, cal afegir l’ús i abús de col·locar panells per davant de les veus, justificat per les videocreacions projectades que ajudaven a imaginar —amb molta imaginació— les ubicacions dels quadres. Al remat, en la part vocal hi hagué una ovació unànime cap a Varduhi Abrahamayan per fer fantàsticament la seua feina i per assumir la dels altres.
Però el públic pot fer el que vulga i a l’hora d’aplaudir va esbroncar l’escenografia de La Fura dels Baus, amb algun xiulet esporàdic, amb ovacions que intentaven superposar-se als “uuuuu” que recordaven Les Troianes de fa uns anys al mateix coliseu valencià.
“Una proposta minimalista”, va dir Carlus Pradissa en la roda de premsa prèvia, però se la jugà al blanc i negre en la roba, a la gent llançada per terra com va fer amb Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny el 2010 al Teatro Real, amb bons detalls en la il·luminació que aprofita la blancúria de la roba per projectar, amb vincles circense i una escena sovint molt atapeïda de coreografia i creant un caos d’incomprensibilitat novament com en el cas de l’interludi, on l’orquestra tornà a estar espectacular.
El cor, per la seua banda, va patir, igual com els solistes de les ubicacions, de certes sonoritats orquestrals que ocultaven la solidesa del conjunt, el qual en els moments de cor intern, amb les salmòdies, manifestà la qualitat que atresora. Massa desajustos entre orquestra i solistes en els unísons, massa afinacions que en els atacs es desajustaven.
De moment però està sent una temporada de dones, de veus femenines que estan destacant molt per damunt dels rols masculins. No obstant això, si han de seguir proposant escenografies que subjuguen les veus fins fregar la ridiculesa sonora hauran de començar a plantejar-se afegir microfonia a les veus. Això, o entendre que la música i el text estan per damunt en alguns casos dels malabarismes escènics.
