Sergi Tarín / València.
“No, filla, encara que vages a presó, no et declararàs culpable”. Li ho diu Gloria García a Margarita Díaz, agredida l’11 de novembre per dos policies nacionals que al seu torn l’han denunciada a ella. Un més després, l’11 de desembre, hi ha el judici ràpid i l’advocada de Díaz, del torn d’ofici, ha aconseguit una bona rebaixa de la petició fiscal si es declara culpable. El delicte d’atemptat a l’autoritat, aparellat a huit mesos de presó, es reduiria a un delicte de desobediència. A més, els dos delictes lleus (nova consideració al codi penal de l’antiga falta) també quedarien minvats amb multes menys severes. A l’altre costat de la porta del jutjat penal número 11, quatre policies nacionals s’ho miren tot amb displicència. A fora, una trentena d’activistes de l’Espai Veïnal del Cabanyal donen suport a Díaz darrere d’una pancarta amb el lema: “Marga absolució. Contra els abusos policials i racistes”. També hi ha Ángel Galán, president de Movimiento Contra la Intolerancia al País Valencià.
I Díaz diu que no. Un no a pactar, a declarar-se culpable. “No els donaré el gust”, creua la mirada amb els uniformats. “¿Però si és un acord molt bo?”, li dirà, sorpresa i en privat, la fiscal a l’advocada. I a les portes de la sala queden veïns, amics i familiars. La jutgessa diu que només hi poden accedir sis persones. Audiència Pública restringida, per tant. L’advocada de Díaz mira de suspendre el judici, ja que Díaz també ha denunciat els policies i argumenta que seria bo unificar-lo tot en un mateix procediment per evitar possibles sentències contradictòries. Però la jutgessa ho rebutja i crida Díaz perquè es pose dempeus.
Llavors, Díaz conta els mateixos fets que ja va relatar a este diari. Aquella vesprada anava a escola a pels fills quan a l’altura del carrer del doctor Lluch amb la travessia de Pescadors, al Cabanyal, veié un fort dispositiu policial envoltant la seua família. Isaac, un dels germans, estava sense samarreta i molt nerviós. Des del 2013 té diagnosticada esquizofrènia paranoide i acabava de patir un brot psicòtic. Amb la situació ja en calma, Díaz intentà acostar-se als seus quan un policia de paisà li ho impedí. Davant la insistència, un uniformat que estava a prop, desenfundà la porra i li colpejà en una cama. Tot seguit, el de paisà, segons nombrosos testimonis, tragué una defensa extensible i arremeté contra un dels braços de Díaz. Quan ella, espantada, amenaçà amb denunciar-los, la detingueren i passà 24 hores al calabós.
La versió dels policies en boca de la fiscal és contraposada: Díaz bufetejà un dels agents i a l’altre l’estampà contra una paret. “Jo no sóc Hulk”, protesta Díaz. Però la declaració dels policies encara afegix més elements violents El de paisà, el 114.467, assegura que Díaz li colpejà els peus amb un carret de nadó, menut inclòs a dintre. Un element que no apareix en l’atestat policial. A més, en l’escrit policial, l’agent 114.467 assegura que subjectà Díaz i que, tot seguit, esta li pegà una bufetada. Una versió diferent a la que oferix en el judici, on diu que no la subjectà, sinó que només posà la mà perquè no passara. Es tracta d’un element substantiu, ja que, si haguera mantingut la versió de la subjecció, seria ben poc creïble que Díaz, agarrada per tot un policia, aconseguira donar manotades si no és que disposara d’un tercer braç.
A més, els testimonis aportats per Díaz no declaren amb massa lucidesa. Se senten cohibits per la severitat de la posada en escena i la fiscal els demana descripcions someres de l’espai dels fets. Estan nerviosos i no s’expliquen amb claredat. Un fet però, que no justificà l’actitud de la jutgessa, qui comença a fer gestos còmplices amb la fiscal, a negar amb el cap en una clara actitud d’impaciència, a mirar el rellotge, a fer rialletes davant la forma d’expressar-se dels testimonis sense uniforme. Tanta parcialitat obliga a eixir Tomás Correas, portaveu de l’associació gitana Millorem el Cabanyal. “Tenia mal de panxa, tot era burla”, explicarà després.
No hi ha res de subtil en el comportament de la jutgessa. Quan l’advocada de Díaz recita les conclusions i demana l’absolució ‘in dubio pro reo’ (en cas de dubte, cal afavorir l’acusat), la magistrada ajoca el cap i riu entre dents, segons confessarà la lletrada a l’eixida. “M’he sentit menyspreada”, diu. I mirant Díaz, no pot negar l’evidència: “No et faces massa il·lusions”. I Díaz se sent més resignada que abatuda quan sa mare s’acosta i, amb una mà, li fa els gest d’alçar el rostre: “La cara ben alta, filla, que tu no has dit cap mentida”.
