València també va tindre el seu propi Bataclan. Era una sala d’espectacles que va triomfar durant els feliços anys 20 gràcies a les seues sensuals ‘vedettes’ i que va voler adoptar el nom de la sala parisenca que el passat dia 13 es va convertir, mentre centenars de ciutadans disfrutaven d’un concert, en escenari de l’atemptat més sagnant i amb major número de víctimes (almenys 80) dels perpetrats a la capital de la torre Eiffel, encara hui tenyida de dol i sang.
L’esplendor de les artistes en la considerada ‘Belle Epoque’ valenciana va transcórrer entre el període de 1910 a 1936. Va ser una època de total llibertat artística, malgrat la dictadura de Primo de Rivera, tres dècades en les quals les artistes del moment es mostraven lleugeres de roba i interpretaven lletres d’atrevides cançons. València va ser, de fet, un autèntic viver d’artistes d’aquest gènere.
Situat en l’edifici que a partir de 1956 va acollir els Cines Lis i després de prendre el relleu al music-hall Martí, al cantó dels carrers Russafa i Mossèn Femades, el Bataclan valencià era, segons recull el blog d’Antonio Soler en la secció dedicada a imatges de l’antic barri de Russafa, una sala d’espectacles “frívols on les revistes i els ‘cuplès’ picants triomfaven” i que constituïa una “cita obligada per als forasters procedents dels pobles i de l’horta valenciana”.
Sala Bataclan de Russafa.
La sala Bataclan, reconvertida en sala del cine Lis ja en la dècada dels 50.
La sala Bataclan valenciana, també coneguda com Ba-ta-clan (veure el fullets publicitari de l’època), va adoptar el seu nom precisament per la mítica sala situada des de 1862 en el carrer Voltaire de París, escenari recent de la massacre que ha omplit portades i noticiaris per tot el món.
Un ‘regal de Reis per als valencians’
Prova de l’èxit que cabaret Ba-ta-clan de Valencià va aconseguir amb les ‘sensuals estrelles’ de l’època que s’hi van trobar, la dóna una postal en què s’anunciava l’actuació de ‘la bella i escultural’ Carmen Martí que, segons resa el text, seria tot ‘un regal de Reis Mags per als valencians’.
En una altra imatge, s’observa tot un planter d’artistes i ballarines que aconseguiren atraure un bon nombre de valencians de totes les classes socials, en una època feliç i daurada en què les nits no tenien fi.
Programa de cabaret a València. Anys 30. Arxiu de Rafael Solaz.
El Palacio de Cristal, l’Edén Concert, el Gran Salon Kursaal, Madrid Concert i el Teatre Martí, després rebatejat com Bataclan, a més del Balkiss, Báltico Danzing, Cabaret Dancing Alkázar, Cabaret Ribera, Edén Concert Variedades, La Libertad, Lys Chantilly, Moulin Rouge, i Shanghaiy Tabú van ser algunes de les concorregudes sales de la València de l’època. L’any 1936, mesos abans de l’esclat de la Guerra civil, els espectacles considerats com els ‘més moders’ en la València republicana eren aquells en què les ballarines realizatven ‘streapteases’ integrals.
Imatge d’arxiu de Rafael Solaz de la porta del Bataclan en 1934.
Malauradament, el desaparegut Bataclan de València, emblema i símbol de llibertat artística d’aquell moment, ha passat, un segle després, a cobrar protagonisme per dir-se igual que l’escenari de la sala de festes on es va viure la major massacre al país veí durant la celebració d’un concert del grup Eagles of Death Metal en què el seu frenètic ritme es va veure colpejat pel sec i dramàtic so dels trets de les automàtiques dels terroristes.
Els valors de Llibertat, Igualtat i Fraternitat inunden aquests dies els dispositius tecnològics i pantalles d’un món occidental que respon als atemptats amb bombardejos i als moviments migratoris alçant tanques al seu pas. En definitiva, de governs que es mostren incapaços de fer-los efectius i també de posar les solucions que la societat civil demana a la dramàtica crisi que viuen milions de persones que tracten de fugir de la fam, la pobresa i les guerres.
Imatge del Bataclan de París en 2008. Foto: Celine (Viquipèdia).
