RedactaVeu / València
La violència domèstica contra les dones per part de les seues parelles masculines és un fenomen generalitzat a tots els països i cultures, encara que en grau divers. És la forma més comuna de violència que pateixen les dones, amb un percentatge mitjà mundial que es calcula al voltant del 30% i que baixa al 23,2% en les regions de renda alta, i una taxa mundial d’homicidis de dones comesos per les seues parelles d’un 38,6%, que puja al 41,2% als països occidentals.
Contra aquestes dades preocupants, la investigació realitzada pels investigadors de la Universitat presenta unes dades que, amb uns mitjans originals i de fàcil aplicació, com l’ús de pel·lícules, poden validar un mètode que avalue de manera fiable el grau d’acceptabilitat de la violència física contra les dones, la Partner Violence Acceptability Movie Task (PVAM). De pel·lícules ben conegudes del gran públic, com ara El color púrpura, No sense la meua filla, Dormint amb l’enemic o Tomàquets verds fregits, se n’han extret passatges de 90 segons que retraten la violència de parella. Els fragments seleccionats van ser visionats per dues mostres independents: d’una banda, 245 estudiants del grau de Psicologia de la Universitat de València, compost per 189 xiques i 55 xics. De l’altra, 94 homes agressors que participen, per mandat judicial, en un programa d’intervenció per a maltractadors i que havien estat condemnats a menys de 2 anys de presó i no tenien antecedents penals.
Aquest nou procediment té la seua clau en l’avaluació del temps de resposta als passatges de vídeo que mostren l’agressió física masculina contra les parelles femenines, cosa que proporciona una mesura analògica (indirecta) de la seua acceptabilitat. Així, es demanà als participants que aturaren el vídeo en el moment que consideraven que en l’escena l’home era violent. Els investigadors registraren el temps transcorregut (en fraccions de segons) des que es produeix el contacte físic agressiu inicial entre la parella fins al moment en què el participant de la prova deté el clip. La puntuació total de la PVAM s’obtingué pel temps mitjà de demora en tots els clips. Si el resultat dóna major temps de demora en jutjar una escena com a abusiva, indica una major acceptabilitat de la violència de parella contra la dona.
Fins ara, la investigació amb agressors sobre l’acceptabilitat de la violència en les relacions de parella s’havia limitat als autoinformes dels intervinents en aquest delicte, que sovint proporcionen explicacions distorsionades o que poden acabar sent tergiversades. Però els resultats obtinguts amb l’aplicació d’aquest nou instrument analògic demostren una validesa adequada. Ho confirma la correlació comprovada entre temps de resposta a les escenes de violència en els vídeos i la justificació de la violència: tant els agressors com els estudiants que obtingueren puntuacions elevades en la prova (és a dir, que tardaren més temps a jutjar una escena del vídeo com a abusiva) tragueren puntuacions elevades en les justificacions donades en l’autoinforme sobre l’abús de parella. Ara bé, el grup dels agressors puntuaren significativament més alt en l’acceptabilitat de la violència de parella que el grup dels estudiants, i dins d’aquest últim grup, els estudiants homes també obtingueren puntuacions més elevades que les dones. A més, també s’observa una diferència en el temps de resposta entre els agressors que es trobaven al principi del programa d’intervenció que els que ja estaven finalitzant-lo, ja que aquests últims van detenir els vídeos molt més ràpidament, és a dir, que presenten una menor acceptabilitat d’aquest tipus de violència.
Aquests resultats encara s’han de considerar preliminars, però constitueixen una troballa particularment interessant en termes d’indicadors d’eficàcia dels programes pels agressors. Proporcionen un sondeig psicomètric i un procediment vàlid per a mesurar l’acceptabilitat de la violència domèstica contra les dones per part de les seues parelles, i són una valuosa eina complementària als autoinformes que avaluen les actituds i les creences respecte aquest tipus de violència. En paraules de Marisol Lila: «els resultats preliminars obtinguts suggereixen que aquesta pot ser una eina prometedora per a avaluar l’acceptabilitat de la violència en les relacions de parella, i posa en relleu la necessitat de considerar altres alternatives a l’autoinforme per a analitzar les possibles creences sobre la violència de parella».
Una enquesta recent realitzada entre els 28 estats membres de la Unió Europea estima que una mitjana del 22% de les dones europees han estat víctimes de violència física i/o sexual per part de les seues parelles des de l’edat dels 15 anys, amb una prevalença entre els països que va des del 13% fins al 32% (Agència Europea de Drets Fonamentals, de 2014). Segons aquesta enquesta, la prevalença a Espanya és del 13%, la més baixa de la Unió Europea.
Ara bé, cal destacar que l’acceptabilitat de la violència de parella contra la dona no depèn només de l’agressor: també hi pesa el grau de culpabilització de les mateixes víctimes i l’actitud del públic en general enfront d’aquest comportament. En aquesta línia de les actituds públiques respecte a aquest tipus de violència, una altra enquesta europea indica que les actituds de culpabilització de les víctimes continua sent generalitzada entre els països, amb una mitjana del 55% dels ciutadans europeus que considera que la conducta “provocadora” de les dones és una de les causes principals de la violència domèstica (Comissió Europea, 2010). Una vegada més, en comparació amb altres països europeus, la prevalença d’aquestes actituds a Espanya és del 33%, també la més baixa de la Unió Europea (que varia entre el 33 i el 86%).
L’acceptabilitat de la violència domèstica contra les dones també està directament relacionada amb el tipus de comportament que es considera com a «violent» dins la parella. Si en alguns incidents aquesta violència és percebuda com a no molt greu, és a dir, més acceptable, pot conduir a la persistència d’aquests tipus de comportament entre els agressors, i fins i tot estar justificada per les mateixes víctimes i el seu cercle social. Aquesta situació, a més, també pot fer que les víctimes no divulguen els atacs, no demanen ajuda ni tampoc abandonen la relació de parella, perquè poden arribar a creure que el seu cercle social accepta aquesta violència o la considera justificada.
«És important subratllar que el procediment presentat en aquest document es troba en etapes preliminars de la validació, i que les correlacions i comparacions proporcionades representen només dades inicials. És evident que la investigació futura es beneficiaria de més estudis de validació d’aquest procediment mitjançant l’ús d’altres mesures d’autoinforme, posant a prova la seua estabilitat en el temps, l’ús de les dades d’observació (per exemple, informes de terapeutes) o l’exploració de les dades sobre el canvi d’actitud o de reincidència», conclou Enrique Gracia.
Enrique Gracia, Christina M. Rodriguez, Marisol Lila. Preliminary evaluation of an analog procedure to assess acceptability of intimate partner violence against women: the Partner Violence Acceptability Movie Task. Frontiers in Psychology doi:10.3389/fpsyg.2015.01567
