Melodies dessaborides o el 'chef' no guisa com cal. Orquestra de València. Yaron Traub

Sixto Ferrero / València

Diguem-ne que, a priori, el programa del concert d’ahir estava constituït per material assimilat. Si més no, fet propi. Tant el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo com la 8a Simfonia en do menor de Bruckner són partitures que tant a l’Orquestra de València com al seu titular, Yaron Traub, no els hauria de posar en excessives complicacions bàsicament perquè des que arribara Traub el repertori postromàntic ha estat quasi hegemònic, a més, segons els crítics de solera, el senyor Traub n’és —podríem dir—, expert.

Cert és que tècnicament, és a dir col·locar els dits on toca i que sonen les notes escrites, el programa no va presentar dificultats. Però, també, això els qui coneixen les obres, ja ho sabien. La cosa no anava de tecnicismes, sinó de propostes, d’intentar somoure, d’alçar el cul de l’emoció, de levitar, de deixar-se envair per la conductibilitat de les línies, de l’arravatament de l’èxtasi.... i tot els sentiments que cadascú bonament puga sentir per la música que es vol dur amb carisma i criteris ferms cap a la musicalitat artística justificada per l’art per l’art. Anit no calien premisses prèvies, era música pura directa amb melodies, jocs tímbrics, alguns rítmics, per arquitectura contrapuntística, per “continuïtat simfònica”,...

La primera part s’aprofità per celebrar el 75è aniversari de l’estrena del Concierto de Aranjuez. Aleshores, una orquestra reduïda, més aviat un ensemble per solucionar la qüestió acústica, acompanyà el guitarrista de Dénia Hugo Moltó. En tres moviments, amb el famós i trillat Adagio al bell mig, Moltó presentà una complicitat amb la seua guitarra excessiva. El jove guitarrista, impol·lut tècnicament, no va poder gaudir d’una sonoritat ampla, i el handicap del concert de Rodrigo, la qüestió d’assaonar i equilibrar la sonoritat de la guitarra amb la sonoritat de l’orquestra va estar un problema continu. Sents clars, la guitarra quedà engolida per l’ensemble. Moltó executà amb precisió cada passatge que requeria destresa, però, un timbre massa opac, s’ofegava amb un timbre molt brillant de l’orquestra i molta de la musicalitat que el jove intentava manifestar —almenys se li veia que n’era intenció— no arribava, capbussat en la seua guitarra. Una versió intimista, molt cambrística, i que no troba justificació a la qüestió acústica, perquè s’entén que s’ha assajat i que el director ho hauria d’haver solucionat. Moltó, no obstant, oferí de bis —que duia preparat per donar-lo sí o sí—, Sueño de Tàrrega. Sol, sense  acompanyament, es va aguditzar més l’intimisme, deixà clar que domina la guitarra i que aposta pel recolliment.

La segona part, però, arribava l’obra sense melodies. Per a alguns la simfonia de les simfonies, per a Bruckner l’inici d’un infern, per a Celibidache una “continuïtat simfònica” com va recordar en la presentació encertadament Traub. En qualsevol cas el treball compositiu de la 8a simfonia rau en el seu teixit elaboratiu, on Bruckner teixeix premeditadament línies que juguen a favor per moments de la forma i d’altres del discurs melòdic-harmònic sense preocupar-se en excés per mantenir les normes estrictes de composició. Al remat estem davant una obra que amb tots els tòpics de l’època, on destaca el seu gegantisme orquestral i la seua durada, tot i que la versió que s’oferí anit és la de 1892 —la de 1887 arriba quasi a les dues hores. Convé atendre la versió de Celibidache de 1990—, sosté el seu discurs en el lirisme harmònic, el contrast sonor entre frase repetides o semblants, en la delicadesa d’alguns passatges quasi cambrístics (com per exemple els quartets de trompes), en les tensions melòdiques, en els tempos i les cesures, en la qualitat sonora i el treball que subjau per ajustar els plànols sonors de cada secció de l’orquestra en pro d’una sonoritat homogènia i pròpia.

Doncs bé, la 8a simfonia de Bruckner va rebre molts aplaudiments i comentaris posteriors: que gran, que fantàstic,... i francament l’orquestra i Traub van tocar la 8a simfonia fregant moments d’absoluta bellesa, sobretot en els delicats pianos dels violins i els cambrístics moments de les trompes. Però, les mancances de l’orquestra apareixen una i altra vegada, i a mesura que l’obra es fa llarga, apareixen les ganes per acabar, per no assaborir cada nota i atorgar-li la tensió, l’atenció i la direccionalitat que es mereix. Així, moltes de les frases, sovint es repeteixen, apareixen i desapareixen per recordar (per obra i gràcia de Bruckner) que ens trobem en el moviment tal o en la secció aquella, passen sense pena ni glòria. Com ja va passar amb Beethoven, tot i que anit l’orquestra va estar bastant millor.

Els tempos triats per Traub van estar encertats, almenys dins dels cànons habituals, no és tampoc el titular de jugar-se-la amb decisions controvertides. Començà exigent i la corda responia, a l’igual que ho feien les fustes i els metalls fins que arribava el forte per el forte. Per què s’ha d’escoltar tan descaradament una corda d’instruments més que altra, serà que aquell instrument té quatre efes i els altres només dues?. Pel que fa a les cesures de tempo, Traub va acudir a les justes, tampoc això és una errada, sinó més aviat la versió i ho fidelitzà, acudint als canvis de tempo mínimament.

Un primer moviment correcte, amb lletgeses insofribles en els fortíssims, on el gruix orquestral arruixava sense el més mínim decor d’assemblar i projectar, sinó com una mànega descontrolada, incloent, naturalment desafinacions, i falta de tensions i direccionalitat, on sovint s’arribava al forte a pèl, no obstant, la subtilesa i la delicadesa de la corda estigué a l’alçada, així com les fustes i les trompes.

L’scherzo va guanyar qualitat sonora, tot i que novament els canvis de colors, els contrastos no van estar convincents (per exemple l’escala descendent tan característica d’aquest scherzo), molt més encertats i probablement dels moments de més musicalitat anit, fou el trio. No obstant, aquest segon moviment guanyà mèrits, tot i que pecà de falta de contrastos entre frases repetides i direccionalitat de les tensions. L’Adagio, del qual s’esperava que la qualitat aconseguida en l’scherzo el fera intens i profund, tornà a la superficialitat de tocar les notes per excel·lents professionals. El matalàs rítmic-harmònic sincopat ja deixava veure abans, però, que entraren els primers violins (compàs 3), que la direccionalitat i el desig de conduir la tensió a algun lloc no estava entre els objectius. Per moments Traub demanava intensitat, amb aquell gest de sacsejar la mà envers una secció de l’orquestra, però, això no està treballat i no hi és. No apareix de cop i volta. No obstant, l’Adagio tan intern, profund, sentit... estigué correcte, amb bones aportacions, però, mancat de tensió i sense intenció de fer servir les cesures per atorgar suspensió, intenció, missatge.

El Finale començà enèrgic, amb tempo més aviat ràpid, —amb ganes per acabar (i cobrar l’aplaudiment?)—, no obstant de bon caràcter, però, els corals dels metalls tornaven a posar en evidència la poca homogeneïtat conjunta i una sonoritat orquestral que no s’ajusta a les lloances llançades per la crítica i acollides amb gratitud. Fortes rere fortes, albirant i presagiant el final (i l’ovació) sense missatge clar, amb afinacions descuidades —que tant feien després de quasi una hora—, tocar fort per tocar fort. Després de forts sense intenció, arribà la secció canònica, on novament els desajustos de les dinàmiques, o el treballa d’atorgar rellevància a les entrades, o allò de subjecte i contrasubjecte féu que transcorreguera la incertesa. De fet Traub hagué de recórrer a indicacions poc convencionals en orquestres d’extremada professionalitat i qualitat per indicar a les violes que ara el subjecte el porten els violins segons. S’anaven acumulant veus, sense clarividència, ja ens trobarem al Lebhaft i prepararem el final. Encara quedaria per arribar desajustos, embolics sonors a pocs compassos del final, —a partir del darrer Primo tempo (Erstes zeitmaß)—. Fort, sense cap tensió ni intenció, però. Una ovació assegurada. Crec que l’orquestra té recorregut de millora, i no pot conformar-se amb tocar les coses per aconseguir ovacions, sinó, per generar gust, interès i debat.

Disculpeu, però, Bruckner és alguna cosa més que bones maneres i declarades intencions. A Celibidache, la simplicitat d’anit no li haguera estat de bon grat.