“Nova etapa”, “nous temps”, “canvi”… il·lusions i esperances podríem afegir. Els dos principals centres de música clàssica del país ja marxen, ja carburen, ja estan desenvolupant les seues programacions. Tots dos, “teatres veïns”, com han volgut descriure’ls la premsa capitalina (i en castellà, això els dirigents que amen la seua llengua sembla que tan els fa), començaren amb paraules o arguments similars: nou, canvi, etapa. Però, de moment, i concedint el beneplàcit que es mereixen, tot continua i sembla igual. No obstant això, diposite un vot de confiança a l’urna.
Anit la temporada 2015-2016 del Palau de la Música de València començava a rodar. A les portes ara principals, d’antuvi d’entrada per als músics, anaven arribant autoritats municipals, el president de les Corts i fregant l’hora el president de la Generalitat. Manuel Muñoz, subdirector de música feia d’amfitrió i els polítics es deixaven fer la foto. D’acord, ja han fet més que la família imperial en 1824 que no hi eren per gaudir de l’estrena de la “Novena”.
A l’altre extrem, dins del llit natural del Túria, s’havia organitzat la projecció en directe del concert que dins del Palau de la Música s’hi gaudiria. És clar que no és igual, però, sembla que el poble ho va acollir bastant bé i acudí, perquè era gratuït, pel comboi… pel que siga, però, el que compta és que aquest públic hi crega en la música, que se li facilite poder accedir econòmicament dins i que puga rebre una culturització musical pública de mans de la seua, emfatitzant seua, orquestra. Si no és aquest l’objectiu, emfatitzarem novament en la possessió exclusiva de la música clàssica en mans de l’elit local. L’espectacle sociomusical estava patrocinat per Aigües de València, que tot just celebra el 125 aniversari i dins dels actes i activitats que realitza inclogué aquesta idea. Com que he dit més amunt que havia dipositat el vot a l’urna esperaré prudentment.
Val a dir que el Palau estava de gom a gom. Ubicats, eixí el director artístic i titular de l’OV, Yaron Traub qui pronuncià un breu discurs de benvinguda, enuncià les il·lusions de la “nova etapa”, agraí l’acolliment, explicà les obres i “moltes gràcies”. La primera part estava conformada per una selecció de la Suite Espanyola op. 47 d’Isaac Albèniz amb l’orquestració que féu Rafael Frühbeck de Burgos, a qui estava dedicat el concert ‘in memoriam’, ja que el director espanyol havia d’haver dirigit l’orquestra en 2014 i va haver de cancel·lar el concert i poc temps després va morir.
La suite començà amb Castilla amb una orquestra ubicada en la correcció i el tempo just. Sense extremismes en els ritardandos i controlant. Des del primer moment, als pocs compassos, ja es va veure que dins l’orquestra hi ha gent que vol i hi ha qui no vol o que no pot, vés a saber. Tanmateix, Traub és exigent i demanava intensitat i novament hi ha qui vol i hi ha qui no vol. Com a resultat, la secció de corda estigué encertada, entregada al seu director titular, els vents aportaren bones resolucions i els metalls en donaren de tots els colors. No obstant això, Castilla entrà dins la correcció. Tot girà amb Granada, un moviment interpretat amb subtilesa, uns pianos exquisits i uns solistes deliciosos francament encisadors i mereixedors de destacar Mª Dolores Vivó a la flauta i Jose Vicente Herrera al clarinet, novament Traub exigia i l’orquestra respongué amb escreix. Les trompetes molestaren, però no els ho tindrem en compte. Sevilla seguí el nivell aconseguit tot i lleugeres imprecisions en alguns talls i entrades delicades, però s’esperava Asturias, tot i que com saben Albèniz no descriu musicalment Asturias, tornaren a la correcció. La corda imprimí una energia penetrant, la que Traub exigia, però els accents a l’uníson i en bloc no espantaven ningú. Tous i folls. No obstant això, el control metronòmic conduí la poca passió que hi quedava. Tancà la suite Cuba que seguint amb els resultats s’oferien moments d’una musicalitat acceptable i altres mancats de subtilesa. Tornaren a destacar els solistes, però, l’orquestra no comptà amb un timbre impactant d’orquestra, d’aquells que colpeixen, d’un timbre sòlid i homogeni, sinó amb una corda que arrossega, amb profunditat i uns solistes excepcionals, i al final no flueix eixe so característic o després de més d’una dècada amb Traub al capdavant és aquest el so orquestral que el titular vol. En eixe cas, caldrà reflexionar sobre algunes coses.
La segona part era íntegrament per a Beethoven. La 9a simfonia “Coral” en quatre moviments, requereix en el darrer del cor i un quartet de veus solistes que en la versió de Traub estigué, novament, dins de la correcció. Sense estridències, sense riscos innecessaris i una batuta dirigint amb seguretat. I novament la corda arrossegava el conjunt, ara més encertats que en Albèniz. Els detalls dels solistes tornaren a colpir i la corda estigué entregada en els dos primers moviments. En el tercer començaren a aparèixer desajustos d’afinació, els polits solos es tacaven de talls allejats, tot i que el discurs podia continuar dins de la correcció. La gent, francament esperàvem Schiller i l’alegria. Arribà el quart moviment i la intervenció de López amb un recitatiu potent i de projecció que va despertar l’interès de la ja més que evident soporífera transició. Beethoven havia navegat el riu amb tranquil·litat, però entrà el cor. La massa coral, anit amb la Societat Coral de Bilbao, no va estar gens encertada amb dos blocs, les femenines i les masculines. Seguit Gustavo Peña amb la seua intervenció es va veure embolcallat per una massa coral i una veu mancada de projecció. Els desajustos dels plànols sonors, la frustrant afinació i l’èmfasi per arribar al final va enfosquir una novena que s’esperava un èxit. La interpretació no haguera passat a la història per la efusivitat beetohveniana, ni per la sonoritat aclaparadora de l’orquestra, ni pels bons detalls expressius que van haver, però, anit les veus, desiguals i mal assemblades, i els desgavellaments en l’afinació deixaren que a Beethoven se l’emportara el riu.
