Les valencianes i els valencians han volgut amb la força dels seus vots canviar un règim polític que ha variat, per a mal, la nostra història, les nostres tradicions, el nostre sistema productiu, el nostre sistema educatiu, deixant els beneficis socials sota mínims.
Eixe canvi, amb l’aposta decidida de les forces de progrés, només ha sigut possible per la participació i la voluntat de tots aquells que no van nàixer en la dictadura, que han conviscut amb institucions autonòmiques consolidades, que han sigut educats amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià amb plans educatius moderns i que han assumit la quotidianitat de les xarxes socials i la força d’internet en la seues vides diàries.
La majoria política de canvi s’ha trobat amb una Generalitat arruïnada, amb empreses públiques i fundacions creades amb fins espuris i posteriorment suprimides per raons econòmiques, amb una vida econòmica desarticulada i un sistema educatiu que afavoreix més els qui tenen mitjans o contactes per beneficiar-se de l’escola concertada, amb un sistema sanitari en què les multinacionals o les grans empreses fan negoci amb la sanitat i posen la salut col·lectiva en un segon terme.
Construir un país no és gens fàcil i en conseqüència, la tasca ingent que té el Consell del president Puig està assetjada per les forces obscures de qui no vol que res canvie. Si la primera tasca és recuperar la dignitat com a poble, la següent és convèncer la ciutadania que el canvi és possible si el mateix és col·lectiu. Per primera vegada en la nostra història, el Consell, les Corts, les forces polítiques i les organitzacions sindicals, les universitats, i tot aquell que organitzadament té alguna cosa a dir en este país, s’han posat d’acord en allò essencial: exigir a l’Estat espanyol comptar amb els mateixos mitjans i el mateix finançament que la resta de comunitats autònomes.
Així, una vegada sapiguem amb què comptem, esperant i desitjant que no apareguen més forats en la nostra economia malparada, arribarà la urgència de “construir”.
El futur que ens espera ha de passar per una aliança intergeneracional en la qual els joves tinguen accés a un treball digne amb un salari digne que els permeta dur una vida digna; en la qual els nostre majors tinguen la garantia que l’adversitat en forma de malaltia siga combatible des de l’Administració pública; en què les forces empresarials tinguen accés a crèdits, a la investigació i el desenvolupament, a xarxes de comercialització dels seus productes en l’estranger i alhora, tinguen la capacitat d’impulsar un nou model econòmic allunyat de la cultura del “pelotazo”, premiant el treball ben fet, les idees renovadores i la responsabilitat social corporativa.
Les organitzacions sindicals han sigut combatudes des del poder polític de la dreta a fi de reduir la seua capacitat d’acció. No és possible una societat digna si no hi ha potents sindicats que defensen cada dia els drets de la força del treball.
No podem romandre aliens al consum col·laboratiu. Les noves tecnologies, Internet, i la relació entre persones que volen compartir el que tenen i donar-li un ús massiu a alguns béns de consum que fins fa poc eren intocables, condicionaran qualsevol model productiu que s’assage.
Celebrem un 9 d’Octubre en què els edificis oficials i tots els béns patrimonials de les institucions valencianes s’han obert perquè els xafen i toquen els seus amos autèntics, les valencianes i els valencians. És símbol d’una aposta per allò col·lectiu, pel que és compartit, pel coneixement i per la llibertat.
La democràcia o és cognitiva o no ho és; i per primera vegada hi ha un Consell que vol construir un futur millor comptant amb tots els caps, totes les mans i tota la voluntat d’un poble que històricament, ha demostrat que sap lluitar contra l’adversitat.
