Aquest octubre la programació del Teatre Lluerna, de Benimaclet, ubicat entre els carrers Blas de Otero i Els poetes anònims, va carregat de música, de converses, de literatura, de contes i de poesia.
El divendres 2 d’octubre a les vuit del capvespre, les llums del Lluerna il·luminaven un escenari que portava “poetes a escena”. El crític literari Francesc Calafat va introduir l’acte assenyalant les coincidències entre Antoni Defez i Isabel Garcia Canet, ambdós havien rebut el premi Olot i el premi Estellés de Burjassot, més cadascú té la seua pròpia trajectòria.
Toni Defez s’ha especialitzat en filosofia analítica, per la via wittgensteiniana, des del 1994 és professor a la Universitat de Girona, ha escrit assajos filosòfics, afers ètics recollits en “Assumptes pendents. Set qüestions filosòfiques d’avui”, 2011, i “Realisme i nació. Un assaig de filosofia impura”, 2009, premi Octubre, etc. L’atrauen les temàtiques nacionalitàries que anomena de ‘filosofia impura’, però va destacar Calafat que el que més li interessava a Defez era la poesia, com una costant que marca el seu pas, a “Incert moviment” Premi Estellés 2008, “El pas insomne”, 2003, premi Manuel Rodríguez Martínez, ciutat d’Alcoi, “Els haikus de Ciutat Vella”, “La fam del guepard”, “L’arc de la mirada”, “Metralla esparsa”, premi ciutat d’Alzira… Una definició de la seua poesia potser seria, deia Calafat, l’èxtasi constant de la matèria, la descripció de la superfície dels gestos, els recorreguts, els espais, les estratègies, les complicitats, els afanys i els fracassos, el desig eròtic, la ironia, la immanència radical, la burla, allò grotesc, emocions personals…
Isabel Garcia Canet, llicenciada en filologia catalana per la Universitat de València, ha traduït textos sobre medi ambient i sobre els camps de concentració a la revista L’Espill; com a poetessa valenciana és una de les veus més emergents en català i ha publicat:
“Llibre de Poemes L’os de la música”, XVII Premi Vicent Andrés de Burjassot; ed. Bromera (2010). Isabel Garcia-Canet és la primera jove i dona que ha guanyat aquest premi.
Poemari “Claustre”, ed. Tres i Quatre (2007); recull de “Haikus Pell de serp”, Viena edicions (2003); “Nit de sal”… Isabel ha fet espectacles i col·laboracions -textos i rapsòdia-veu i música: Poemes i cançons (2008) espectacle en companyia del músic Rafa Xambó; Poemes musicats: Poema Ancorada de Claustre, en Andanes de Rafa Xambó. Poema L’os de la música del llibre amb el mateix títol, en Nipenthí (2013) del grup Krama.
Les idees més atractives que defineixen la seua poesia, anotava Calafat, són la veu interior, la natura, les ombres tel·lúriques, la recerca de la llum, el viatge, l’enyor, l’amor i el cos, l’alè, la fluïdesa de la llum i de l’aigua, la pell, l’atzar del camí, el boscatge de la vida, la dolçor de la carn, el canibalisme, la solitud, la memòria, els ocells que no saben volar, l’eco, la brúixola, la pèrdua, viure i morir, les arrels, la humitat del vespre, els límits de la llum i la penombra, els rostres, els pelegrins, la infantesa, els captaires i els penya-segats, els gestos, les ironies i les metàfores d’aire fresc en què s’esmola Isabel amb les pedres dels mots. Calafat va definir la poesia d’Isabel com plena d’una mirada picassiana, ‘irreal’, que recorre i s’ubica a distints llocs i espais, posem per cas, entre París-València i estimula la potenciació de la mirada; les darreres poesies han esdevingut torrencials, s’han tornat els poemes crits, mots més agressius i rabiosos, tractant d’incidir en la transformació de la societat actual.
Antoni Defez i Martin i Isabel Garcia i Canet es varen conèixer a Olot al Simposi de Joan Vinyoli. Defez va dir un proverbi d’un poeta persa: “Alça la copa amb els teus amics abans que se’n vagen, perquè després quan mores, només brindaran els teus enemics”. Va llegir un poema sobre uns minuts excepcionals que acompanyen el tabac, quan s’acumulen els anys i ens morim… “Diuen els vells”… després de la vellesa el fred absolut, la rígida ironia de tant afany caigut, l’oblit.
Isabel va iniciar la lectura del poema “La caverna” (De “Claustre”), llums d’antigues platges, runes perdudes a l’abisme del foc de l’ancestral caverna. Crits, pors, ombres que passegen per les rugositats de pedra, d’aquest caliu de mare que perdura, aquest batec antic… .
Isabel ens llig “També l’amor”: el sents com un alè que crema/ des del ventre, des de llar del cos,/ calenta com la sang/ -color innat i viu, també color de mort./ L’accelerat batec confirma dir plaer/ com pluja inesperada/ que de la llum flueix;/ podries protegir-te/ amb un paraigua obert, entrar-te’n dins de casa/ o sota un vell balcó esperar/ que amainés la saó de la pell:/Felicitat del cor, dels ulls i del demà.”
“L’olor de la pell”, la força clandestina de les dunes, la mar, maregassa, la mar sóc jo sense mesura, besa’m l’altre llavi.
Un poema sobre intertextualitat, a partir d’una imatge de Valentaine; podem haver viscut junts, sent uns desconeguts l’un per a l’altre, trobar-se de nou i viure el plaer i l’estima: viure el compàs de llum com un refugi atemporal, l’ombra i l’olor de la pell, la por del pas del temps, entenem que no som vencedors ni vençuts, misteris de les nit expatriades… Homes que s’oloren enlluernats si és una dona o un home que conta Valentine. “Ens arriba l’estima, la bellesa la sap, qui sap trobar-la”.
Antoni ens indica que li agrada que els amics vinguen a casa a dinar o sopar i quan se’n van li entra una certa tristesa; em quede al despatx de l’estudi, escoltant música i en la retina queda el reflex de la seua presència, “la respiració difícil”, àrdua,/ les mans de tete montoliu,/ els pulmons de coleman,/ la música tardoral de Brahms, la de bartók/ dissolent-se entre els sorolls del carrer,/ confonent-se amb aquest domini/ d’objectes erms, eines d’oficina/ -la grapadora, la maquineta de fer forats,/ un almanac-, desfent-se/ en la llum blanca de l’escriptori./ A dalt, els estratus, els cumulonimbus,/ el cirrus del tabac…/ Així, encara viu el reflex del matí/ -els seus mots, els rostres, l’anhel./ Percebre en el record, veure-hi/ I a sota, entre papers i llibres,/ la meua gata, endormiscada/ sobre els aforismes de lichtenberg/ amb el seu nom de llacuna dessecada/ -salina-, també amb la respiració difícil, pèrdua./ La meua gata o l’abolició del temps./ El vent inundant la casa apagada./ (D’“Incert moviment”).
I es llegiren més poemes a la mort dels altres, els que no hem mort, per ara, hem vist a molta gent morir, com arbres caiguts esberlats, ofegats, assecar-se, un arbre pot morir de moltes maneres, el record extrem de la mil·lèsima geografia del temps; també un poema dedicat a la mare després de morir, escoltant una melodia de Schübert, a l’hora ‘difícil’ del capvespre, “Carn innocent”, entre els arbres blancs, ràpida com el vent, deliri, cos sagnant, ni tan sols un buit, […] Som dels que viuen com moren, acorraladament, entre excrements, en nínxols profunds i insondables –cavitats que s’il·luminen quan fuig la llum cada dia al vespre. (De “Metralla esparsa”).
També “Solitud” que va d’ocells, de reconèixer les petjades dels límits que t’amaga en silenci escumós de l’eixam humà, mentre sents el vol àgil de l’ocell, del cel que tanca […] però pobres d’aquells que no saben volar. “Veritats de llum”. Deia Walter Benjamin “Arribar a la puresa de la mirada no és difícil, és impossible”, on viure és veure’ns morir amb veritats de vidre… viure és sentir el rossec del corc al llit d’ombra, l’esdevenir pausat de l’ésser sobre l’ésser sabent l’arrel del dubte… preguntes que flamegen a la humitat del vespre. Viure és conèixer els límits encadenant altures als cercles de l’origen que l’il·lusori esborra… Viure és saber la llum dels rostres en penombra. Un suggerit per la música de Mozart, un escrit en “Ma esposo allegro” i un altre sobre El búfal de Lao-Tsé, el pensador xinés no va morir, sinó que va desaparèixer entre boires muntat sobre un búfal, com un peix callat, sord, lleuger, fred (De “L’arc de la mirada”).
A dues veus, llegiren Antoni i Isabel “El que li va dir ella a ell”, sobre un home que pensen que ha mort, un poema de fons i estil estellesià, convertint un acudit en poema, amb final contundent i inapel·lable contra el que crida tancat dins de la fosca negror del taüt i vol eixir: maria que sóc jo… Calla, collons, sabràs tu més que el metge! Au, ves recte! (De “Metralla esparsa”)
Finalment llegírem poemes solts, Adelina Navarro, Mavi, Lúcia Arce i jo mateix; i Josep Beltran anuncià el programa d’Octubre: “60 minuts amb Fuster i Estellés” Cia, Horabaixa Teatre divendres 9 d’Octubre a les 20 hores, “Animalets” Cia Edu Borja per al dissabte 10 d’octubre a les 18 hores i diumenge 11 d’oct. a les 12 h., “MAT (Mimodrama)” Cia Santiago Rado, divendres 16 a les 20 hores, “Caputxeta, més enllà del bosc”, Cia, Lluerna Teatre, dissabte 24 a ls 18 h. i diumenge 25 a les 12 i a les 18 hores, “Engañando a los amigos” Cia Franco Deterioro, divendres 23 a les 20 h., “Tielles i marionetes”, Cia Lluerna Teatre, dissabte 31 a les 18 h. i diumenge 1 de novembre a les 12h i a les 18h., “Totes les cançons parlen de tu” de Xavi Sarrià i Feliu Ventura, divendres 30 d’octubre a les 20h.
